Feia temps que ell i jo treballàvem en un projecte comú força ambiciós. Fins i tot havíem aconseguit el suport de la Universitat de Maryland per presentar-lo a diverses empreses que poguessin estar-hi interessades. Que ell hagués mostrat aquella manca de compromís amb la resta de lequip em va posar en alerta. I si ho tornava a fer? I si em deixava tirat en aquella aventura empresarial que tot just començàvem a escriure? Aquestes preguntes minquietaven, i vaig voler aclarir-les en el mateix avió de retorn a casa.
Li vaig preguntar si aquell sobtat interès tenia cap relació amb la RoboCup o amb el nostre projecte comú sobre el disseny de pròtesis intel·ligents. Ell em va dir que sí. Que ara sadonava del motiu pel qual leMia era tan inestable. I quan jo començava a entendre, i gairebé disculpar, la seva actitud, em va dir una frase que no em vaig poder treure del cap en setmanes.
El problema, Frankie em va dir, és que hem volgut que les seves cames semblessin humanes.
Per un moment vaig pensar que em prenia el pèl. Portàvem mesos treballant en un robot humanoide, HU-MA-NOI-DE! És clar que landroide volia semblar humà. Havia de semblar humà! Aquest era lobjectiu real de la competició. No pas el futbol! A ningú li importava si era bona o mala portera. Lúnic que comptava era si podia caminar, o almenys mantenir-se sobre dues cames.
El més preocupant daquella conversa és que havíem estat setmanes pensant si participàvem en la categoria de robots humanoides o ho fèiem a la categoria dequips, on el repte consistia a programar una mena de gossets, els AIBO, que es desplaçaven sobre quatre rodetes. Si havíem escollit la categoria de robots humanoides era, precisament, perquè el projecte compartit, i aixoplugat per la nostra universitat, consistia en el disseny i programació de pròtesis humanes. És per això que a tothom li havia semblat raonable participar en una categoria que sajustava perfectament als nostres interessos professionals més enllà de la facultat. Aquella experiència podia ser-nos de molta més utilitat que no pas programar uns gossets dun pam dalçada que corrien darrere duna pilota.
Vaig comptar fins a deu, o potser fins a cent, abans de respondre. No volia muntar un número a lavió, i menys davant la resta de companys de facultat. Com ja he dit, sempre he mirat de protegir-lo, fins i tot quan potser no sho mereixia. Així que vaig mirar de respondre sense alterar-me, recorrent a la ironia.
Ah, és una observació interessant. Potser podríem dissenyar unes cames amb rodes, com les dels AIBO? vaig dir.
Ostres! No se mhavia acudit! em va replicar, seriós.
Però tu estàs malament del cap!? vaig saltar jo sense poder-me contenir.
Al final en Larry havia aconseguit dues coses que jo volia evitar: alterar-me i atreure latenció de la resta de lavió. Així que vaig decidir, duna banda, donar per acabada la conversa, i de laltra, posar en quarantena el nostre projecte comú. Ell, però, tossut com era, no ho va voler deixar allí i va mirar dexplicar-se millor.
Tentenc, i tens raó. No he oblidat lobjectiu de leMia, ni del nostre projecte. Nosaltres podem ser uns friquis... va dir. Vaja, jo segur que ho soc, però entenc que la majoria dels nostres futurs clients el que voldran seran pròtesis semblants als seus òrgans originals.
La majoria? vaig preguntar.
Gairebé tots, OK. Però és que els humans estem mal dissenyats, coi! Per començar, som dels pocs primats que ens desplacem de forma bípeda. La resta només es posen sobre dues cames de tant en tant, no de forma habitual. Saps el que va costar, això? Saps els milers danys devolució i els costos que va tenir?
Sí, però...
No! Que coi! No en tens ni idea, no em donis la raó com als bojos va dir tornant a abaixar la veu, mirant a un costat i laltre com si tothom ens estigués escoltant. Caminar sobre dues cames no és un sistema de desplaçament ni estable, ni eficient, ni res. Per això és tan poc habitual a la natura. Va ser fruit duna evolució aleatòria, i és la prova de la inexistència dun dissenyador, o com a mínim dun dissenyador gaire intel·ligent. Qui amb dos dits de front hauria fet un disseny tan ineficient i maldestre com el que tenim els humans? va dir amb mig somriure burleta. La bipedització ho va canviar tot! Des de la forma de la columna vertebral fins a la connexió daquesta amb el crani. També el canal laringi, els polzes, les relacions socials i fins i tot la pelvis i els parts. Mentens, Frankie? Fins i tot va afectar la forma en què parim! Bé va corregir-se, abaixant el to de veu altre cop, en què pareixen, les dones. Tots som prematurs. Ho som precisament per permetre que els nadons puguin sortir per una pelvis femenina que va haver de fer-se més estreta com a conseqüència de caminar sobre dues cames.
La veritat és que, malgrat escoltar-lo amb interès, em vaig perdre en diversos moments. «Què vol dir-me? On vol anar a parar?», anava pensant mentre seguia els seus arguments, mirant de no tornar-me a alterar i de deixar-lo parlar sense interromprel.
Si haguéssim començat el disseny humà des de zero, ho hauríem fet diferent va dir, arribant al punt clau de la seva idea, que, per a sorpresa i tranquil·litat meva, sí que estava mínimament relacionat amb el nostre projecte a Baltimore. No està escrit enlloc que haguem de limitar-nos a reproduir el disseny ineficient dels òrgans humans.
Bé vaig replicar, de fet sí que està «escrit». Els clients són la nostra limitació. Qui voldria unes cames amb rodes en lloc de peus? Perquè el projecte sigui viable hem de pensar que els productes finals siguin comercialitzables per al màxim nombre de gent, o no hi haurà cap empresa interessada en la nostra idea.
Dacord, Frankie va dir ràpidament, demostrant que ja havia «mantingut» aquella conversa amb mi i havia previst algunes de les meves objeccions. Oblidat de les cames. Pensa en una pròtesi coclear. Podem fer una «orella» limitada, com la humana, o podem fer-la millor que la humana. Amb més prestacions que les nostres. Qui sap? Potser amb la possibilitat de filtrar les freqüències que vols sentir o no. Tant per poder evitar un soroll molest, com per poder sentir el plor o els crits duna persona necessitada, o per poder focalitzar-nos en una conversa o una música enmig dun ambient sorollós.
Estàs proposant fer pròtesis millors que els òrgans substituïts en lloc de pròtesis semblants als òrgans substituïts?
Exacte! va dir tot cofoi.
La conversa va acabar allà, però només de forma momentània. La tornaríem a tenir en diverses ocasions durant els mesos següents, ja a Baltimore. Cada cop que en tornàvem a parlar, però, les meves objeccions eren més febles, i en la majoria de casos en Larry semblava haver-les previst amb antelació. Fins i tot les vam compartir amb algun dels professors que ens estava acompanyant en aquell projecte que acabaria sent la llavor de Lahun Biotech, lempresa que acabaríem creant tots dos el darrer any de carrera.
La resta de la història és més o menys coneguda per tothom. Se nha parlat força, sobretot darrerament. Però jo segueixo recordant de forma carinyosa aquella baralla a Nova Orleans. Crec que allà es va començar a gestar bona part del nostre exitós projecte, i de tot el que acabaria comportant.
Hi ha una cosa, però, que sempre em volta pel cap quan recordo el nostre pas per la RoboCup 2005. Alguns cops penso que fins a cert punt va ser una sort que el nostre paper en aquella competició fos discret. Potser si haguéssim guanyat i haguéssim anat a Osaka ara les coses serien molt diferents. Potser hauríem seguit amb la idea inicial de dissenyar pròtesis intel·ligents, però no amb aquest plus que hi va voler aportar en Larry, mirant de millorar, dampliar de fet, les capacitats humanes.