Aquella competició no feia gaires anys que se celebrava. Havia començat a Nagoya el 1996. Ho recordo bé perquè precisament aquell mateix any lordinador Deep Blue havia aconseguit derrotar el campió mundial descacs, Garri Kaspàrov. En Larry i jo vàrem seguir aquella partida amb delit, i suposo que en certa mesura ens va ajudar a decidir sobre el nostre futur acadèmic i professional.
Va ser una passada. Per primer cop un ordinador sense supervisió humana guanyava el campió mundial. I no un campió qualsevol, sinó un dels millors mestres descacs de tota la història. En qualsevol cas, devien ser molts els fanàtics de la tecnologia i de la intel·ligència artificial de tot el planeta que, com nosaltres dos, van veure que el futur, el futur en majúscules, ja el teníem a la cantonada de casa.
Aquest clima deufòria i confiança en la IA és el que devia fer que els organitzadors de la RoboCup, inspirant-se en el món dels escacs, llencessin un repte durant la primera edició de la competició: desafiaven la selecció de futbol campiona del mundial de lany 2050 a enfrontar-se a un equip format íntegrament per robots autònoms.
Quan hi penso... Si en aquella època els androides amb prou feines sabien caminar sobre dues cames! Francament, aleshores ningú, absolutament ningú, ni els mateixos organitzadors, ni els més ferms apassionats de la robòtica, teníem cap mena de dubte que el partit, en cas de celebrar-se, seria un passeig victoriós per als humans. Ara, en canvi, no sé si ningú satreviria a fer cap pronòstic. Com deia abans, és molt més senzill predir el passat que el futur.
Sigui com sigui, el robot que havíem preparat a lequip de Baltimore era un porter. «Una portera», de fet, ja que vàrem decidir batejar-la amb el nom deMia, en homenatge a la jugadora de soccer nord-americana Mia Hamm, que lany abans havia guanyat la medalla dor de futbol femení als Jocs Olímpics celebrats a Atenes, si no recordo malament.
El nostre androide no feia més de cent vint centímetres dalçada i no estava dissenyat amb la finalitat de jugar cap partit. Competia en la categoria de robots humanoides i nhi havia prou que fos capaç de mantenir-se dret sobre les dues cames. Si a més podia aturar alguna pilota ja seria tot un èxit. Feia molts mesos que hi treballàvem, i a mesura que sacostava la competició creixien els nervis i lexcitació. El premi, en cas de superar la fase prèvia de Nova Orleans, seria un viatge al Japó, a Osaka, per competir amb els millors equips de robòtica de tot el món aquella mateixa tardor.
La nit anterior a la nostra estrena havia estat força calorosa. De les que costa adormir-se i descansar plàcidament. He dadmetre que, a part de les altes temperatures i la humitat, els nervis també mhavien impedit dormir gaire estona seguida, així que amb la sortida del Sol em vaig llevar amb la intenció danar cap a la Carnegie Mellon University, tot i que encara faltaven més de tres hores perquè comencés la competició.
Un cop dutxat i vestit vaig anar a picar la porta del costat, a lhabitació den Larry. Va trigar a obrir, però quan ho va fer em vaig quedar de pedra. Portava la mateixa roba del dia abans i anava tot despentinat. A sobre del llit, amb els llençols intactes, encara hi havia els peus de landroide, tot i que havíem acordat que els deixaria a punt abans danar-sen a dormir.
La resta del material ja era al pavelló on havia de celebrar-se la fase prèvia, però havíem volgut endur-nos els turmells per fer uns ajustos de darrera hora. Ell era lencarregat denllestir-los, però pel que vaig deduir shavia adormit damunt del portàtil. No vaig ni adreçar-li la paraula. Potser vaig deixar anar algun renec, o algun «hòstia, Larry!», però lúnic que volia era tornar a guardar els turmells a la maleta de transport i anar amb la resta de companys cap a la competició.
Mentre jo acabava de recollir el material de damunt del seu llit i ell es rentava la cara, em vaig adonar que al seu ordinador hi havia obert un article sobre lanatomia del turmell humà. Allò va calmar momentàniament el meu enuig. Per un instant vaig pensar que realment havia estat treballant en el projecte tota la nit, fins a caure rendit. Però quan vaig preguntar-lhi i vaig veure que tancava el Mac ràpidament i em responia amb evasives, em va tornar a pujar la mosca al nas.
Sabia que el millor en aquests casos era deixar-ho estar. Que en situacions com aquella era millor no burxar la ferida. Però la decepció era tan gran que no men vaig saber estar: vaig començar a preguntar-li què havia fet tota la nit i què era més important que la RoboCup, on havíem anat a competir amb equips arribats de tots els estats nord-americans, i també del Canadà. No recordo gaire els detalls de la discussió, només sé que el to va anar pujant i vaig acabar barallant-mhi com poques vegades hem fet.
Només en vaig poder treure dues idees clares, de les seves excuses i explicacions a la defensiva. Una encara em va emprenyar més: evolució. És lúnica cosa que vaig entendre del garbuix didees desendreçades sobre el bipedisme que va mirar de bolcar davant dels meus retrets. En aquell moment era incapaç dentendre com havia pogut passar-se tota la nit llegint sobre un tema que fins aleshores mai li havia despertat cap interès i tan allunyat dels nostres propòsits, o així ho veia aquell matí de maig de 2005.
La segona cosa que em va quedar clara després de repetir-la diversos cops, en canvi, em despertaria un sentiment força diferent. Era un nom propi: Megan Carroll. Era la primera vegada que sentia aquell nom, però pels ulls que va posar vaig entendre de seguida que no seria el darrer cop.
Mai en vaig dir res a la resta de lequip, de tot allò. No era la primera ocasió en què havia de protegir-lo, ni tampoc seria la darrera. Havíem preparat aquella competició amb molta il·lusió, i si arribo a explicar que shavia adormit sense fer els ajustos acordats el maten. Eren unes modificacions menors, sorgides més pels nervis de darrera hora que per una necessitat real de millorar landroide. En tot cas, va ser la seva falta de compromís, i de respecte cap a la resta de lequip, el que em va fer emprenyar com poques vegades.
Val a dir que el nostre pas per la RoboCup 2005 va ser efímer i, per alguns professors de la facultat, fins i tot decebedor. El nivell era força alt i finalment seria un equip canadenc, el de la Universitat de Manitoba, qui acabaria guanyant laccés a la fase final dOsaka, amb un androide anomenant HIRO, crec. El nostre robot, en canvi, no va destacar gens davant altres propostes molts més treballades i innovadores. Sort que mai vaig explicar a ningú el descuit den Larry la nit anterior a la competició. Segurament li haurien endossat una responsabilitat sobre el nostre petit fracàs que tampoc es mereixia sostenir en solitari.
Ara resulta senzill, còmode fins i tot, recordar aquella anècdota i donar-li un valor determinat. El fet és que en Larry sempre tenia més idees de les que podia dur a terme. Algunes de bones i altres de desastroses. No mhavia de sorprendre que enmig dun projecte ja estigués pensant en una cosa diferent. Però fer-ho la nit abans de la «posada de llarg» de tot un treball col·lectiu? Allò era excessiu fins i tot per a ell. En tot cas, si al final haguéssim encaminat les nostres carreres cap a un altre sector de la robòtica, em resultaria fàcil buscar una conversa o una situació que també pogués definir com a premonitòria del que acabaria passant.
La tornada a Baltimore no va ser la festa somiada. A lavió només shi veien cares llargues, amb excepció den Larry, a qui semblava no haver afectat aquella decepció. Tant és així que no vaig poder ni esperar-me a tornar a casa per retreure-li la seva actitud la nit abans de la competició. La conversa no va començar gaire bé. Vaig veure que ell seguia llegint articles sobre anatomia i evolució que li havia recomanat la Megan mentre feia moviments espasmòdics, com sempre que duia els auriculars posats. Semblava lúnic de lavió a qui no importava el resultat de la competició. Però a més de la manca de compromís, també hi havia un altre motiu per al meu enuig.