ESTRANYS EN UN TÚNEL
Poc més dun mes després, tot està oblidat. El Kai baixa les escales que connecten lestació de rodalies amb la de metro de plaça de Catalunya. Els auriculars posen banda sonora al seu matí. Li agrada mirar-se el túnel del metro com si fos un anunci de la televisió. La música amplifica la realitat. Els cartells publicitaris del passadís subterrani bateguen amb més força. Cada cara promet una història, un secret, una mentida. Immers dins aquest videoclip personal i intransferible, un calfred li travessa lànima quan la reconeix.
La Francina avui va a contrapeu. Ha deixat els nens discutint amb son pare i ha marxat massa tard. Té una sessió de formació en una empresa de Santa Coloma i volia repassar les seves notes en alguna cafeteria abans dentrar. Comença a dubtar poder-ho fer. La faldilla que ha triat, després de regirar mig armari, se li apuja mentre camina i no li deixa fer les passes prou llargues. Té calor i, si pogués, llençaria la bossa del portàtil a la primera paperera que trobés. Aquella mateixa que hi ha a mig passadís, al costat daquell home, aquell noi que se la mira somrientNo No pot ser
Tots dos acceleren el pas. Ella fa saltirons mentre sabaixa la faldilla. Ell gairebé corre, mentre sarrenca els cascos de les orelles. Sabracen. Sabracen molt fort i molta estona. Quan finalment se separen, es volen fer un petó convencional, urbà i civilitzat, però shan abraçat tan intensament que no aconsegueixen fer-sel correctament. Ella només aconsegueix xocar amb la seva galta. Ell li fa el petó més al coll que no pas al seu lloc. Desisteixen de fer-sen un segon. Durant uns llarguíssims segons, ni saben tancar la boca, ni saben posar-hi cap paraula a dins.
Que fort, que fort, que fort! exclama, finalment, la Francina.
Quina il·lusió, no mho puc creure! respon ell, amb un somriure tan ample que li desencaixa la cara.
Jo sí que no mho puc creure! Quan the vist em pensava que estava al·lucinant!
Jo també!
Algun dia havia de passar, no?
Sí, sempre ho he pensat, que Barcelona és molt petita, però no havia passat mai
En tants anys
Moltíssims.
I on vas? A currar, no?
Sí, a currar, al despatx. I tu?
També. A Santa Coloma, a fer un taller
De psicologia?
Més o menys. De treball en equip, confiança, cooperació, coses daquestes.
Que xulo!
Sí. Escolta Quina il·lusió trobar-te!
Sííííí! No puc deixar de somriure.
Estàs igual, cabró diu la Francina, mirant-sel de baix a dalt.
I tu estàs millor, cabrona contesta ell, sense gosar mirar-se-la bé.
Tots dos segueixen somrient. Estudiant-se. Ha passat una allau de gent i ara el passadís gairebé torna a ser buit. Un quart de nou del matí. No saben del tot com continuar. No existeix un manual dinstruccions per gestionar la trobada inesperada amb un antiga parella a la qual fa més de quinze anys que no veus. El Kai desitjaria que el moment no sacabés mai, però, alhora, té pressa per enllestir-lo i anar-sen a algun lloc privat per assaborir-lo. La Francina trucaria ara mateix a Santa Coloma, suspendria la sessió de treball amb qualsevol excusa i se naniria a passar el dia amb el Kai.
Bé, jo hauria de trenca ell el silenci.
Sí, és clar, jo també hauria
Quina il·lusió! torna a repetir el Kai, que no sap què més dir.
Escolta, tanava a dir la Francina satura un segon. No està segura de saber com continuar la frase, però té clar que no vol que la trobada casual i fantàstica es perdi sense més ni més.
Digues lestira ell.
Tanava a dir que, com que laltre cop no ens vam trobar i tal, vols que ho tornem a provar? De quedar, vull dir, provar de tornar a quedar
És clar que sí. Mencantaria!
Vols que anem allà, doncs? Al bar de la Sara Montiel?
El Kai diu que sí, que no hi faltaria per res del món. Ajusten agendes. Dilluns a les cinc. Es fan, ara sí, dos petons més reglamentaris, amb els llavis encara estirats de tant somriure. Sallunyen lun de laltra pel passadís. Ella voldria girar-se per mirar-sel un cop més, però no vol que ell la vegi. Ell sí que es gira i encara al·lucina que shagin trobat així. Tant de bo es girés, pensa. Però no ho fa. Per què hauria de fer-ho?, reflexiona després.
Dilluns a les cinc, pensa ell.
Dilluns a les cinc, pensa ella.
DILLUNS A LES CINC
Què serà?
Una canya.
Aquest cop no dubta. No vol te. No vol cafè. No vol aigua. Demana una cervesa. Passen dos minuts de les cinc de la tarda i el mateix home de la vegada anterior tot just acaba dobrir el local. Du una samarreta bessona de lanterior, també blanc brillant. El mocador del cap, però, aquest cop és vermell. La llum del sol rebota a les rajoles blanques, travessa, a franges, el local, i fa brillar centenars de miquetes de pols en suspensió. El cambrer li posa al davant una copa de cervesa i sel queda mirant. El Kai sospita que lha reconegut, però fa com si no se nadonés. Agafa la copa i busca on posar-se. Opta per la mateixa taula alta i el mateix tamboret. Aquest cop no du americana. Texans blaus esfilegassats i samarreta negra de Bad Religion. Com si fos el 1995.
On és? Ni simagina que torni a no presentar-se. Fa un glop llarg de cervesa. Sen beuria quatre de seguides. Entra com si fos un ganivet, travessant-lo de dalt a baix, enduent-sho tot, fent net. El mòbil diu que passen deu minuts. Arribarà tard. Però no massa. Segur que ve. No té el seu telèfon. No pot trucar-li ni enviar-li cap whatsapp. No caldrà. Confia. Espera. Assedegat, impacient i segur.
On és? La Francina no fa tard. En realitat, ha arribat abans dhora. Ha recorregut el carrer de la Guàrdia de dalt a baix. Ha ubicat el bar, encara amb la porta de ferro abaixada. Ha mirat el solar del davant, provant de recordar què hi havia abans. Abans que el Kai pugui arribar i trobar-sel, entra en un bar dun tros més amunt, al carrer Nou de la Rambla. Pensa que hi farà temps i un cafè.
En seure, però, demana un conyac. No ho tenia previst. Se li ha acudit sobre la marxa. Era la beguda de fa anys, quan volia donar la nota. No recorda si li agradava realment o només volia que li agradés. Aleshores, alguns triaven ser bevedors de whisky, de vodka, dabsenta, del que fos. Ella va triar ser bevedora de conyac. Torres 10, per ser més exactes. Li sembla recordar que va arribar a desenvolupar-ne un cert gust, que sabia diferenciar-lo daltres marques. Potser només ho pretenia. El primer glop, però, no li retorna cap record. Només un regust fort, groller i desagradable. Potser no va agradar-li mai. Però segur que el tolerava millor. No pensa beuren més.
Falten quinze minuts per a les cinc. Potser el veu passar pel carrer, pensa. Sap que ha danar a trobar-se amb ell. Que no té cap sentit no fer-ho. I, tot i això, no és capaç danalitzar què hi fa, allí, anticipant-shi, arribant abans, preparant-se. Preparant-se per a què? Anticipant-se a què? Fa un segon glop del conyac i el troba tan ofensiu com el primer. No, no en beurà més. Què nespera, daquella trobada? Perquè sí, va ser fantàstic trobar-sel de casualitat, la setmana passada. Lalegria va ser honesta i espontània. Somreia sola al metro, mentre anava cap a Santa Coloma. I sí, volia saber més dell, de com li havia anat a la vida, sentir-lo relatar algun bocí de la seva vida quotidiana. Però per fer això no calia presentar-shi abans, ni passar-se vint minuts per decidir quina roba posar-se, si pintar-se poc o molt, si dir-ho al Jep o no. Al final, ha triat uns texans negres i una samarreta blanca, llarga, baldera i de coll ample i obert, botins que li fan calor i maquillar-se sense pintar-se els morros. Tot mig-mig. Tot dubitatiu. Com ella mateixa. Escura el conyac. En nota lescalfor baixant-li a la panxa i després pujant-li a les galtes. Saixeca i se nhi va.