La Francina esbufega. El tallat, ignorat, es refreda al seu costat. Joder. Ja et val, diu, com si el tingués davant. Busca com esborrar el missatge, però no veu com fer-ho sense esborrar tota la conversa. Decideix no fer-ho. Comença a escriure una resposta, al mòbil, amb dificultat, equivocant-se i boicotejada pel predictiu.
No vindré, Kai.
Saps que no magrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. No vull. No ho trobo adequat. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no mhi esperis. Ja trobarem una altra ocasió, menys simbòlica, per posar-nos al dia, dacord?
Un petó.
Francina.
Corregeix Un petó per Una abraçada. El rellegeix i li sembla massa sec, massa dur. Li sabrà greu, pensa. Però ja li està bé. No hi té dret. Continua la conversa amb ella mateixa mentre fa un glop al tallat i el troba tan fred com el seu missatge. Esborra la frase del Ja trobarem. Esborra el No ho trobo adequat, el Saps que i el No vull. Canvia labraçada per quelcom més col·loquial, per veure si ho arregla. Sho torna a mirar.
No vindré, Kai.
No magrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no mhi esperis.
Dona records a la Sara.
Francina.
No. No serveix. Esborra tot el missatge i tanca lapp. Saixeca sense cap intenció dacabar-se el tallat, deixa un euro i vint cèntims sobre la taula, recull i marxa ràpidament, com si, de sobte, tingués pressa. Bruscament, com si la jaqueta i la bossa en tinguessin la culpa. Fent espetegar els talons dels seus botins negres, com si les rajoles del carrer de Rosselló fossin un teclat més adequat per transmetre la seva incomoditat.
Passa el dia. Passa la nit. Passa la setmana. En passa una altra. Ràpidament, el missatge-bomba del Kai passa a ser primer una molèstia, després una anècdota i finalment una nota a peu de pàgina perduda dins lapocalipsi del dia a dia. Fins que arriba el dimecres en qüestió, el dia que ell la citava, i ella se noblida completament.
No és fins uns dies després que hi torna a caure. És dissabte a la nit i el Jep, la seva parella, habitualment absent desperit des del moment que travessa el llindar de casa, avui tampoc no hi és físicament. Té un sopar amb no recorda qui. Abans shi oposava, als seus freqüents compromisos nocturns. Ara ja no. De fet, li agrada tenir el sofà i el menjador per a ella tota sola. Tant de bo se nanés més sovint, a sopar, o al que sigui que faci. Els nens dormen i ella remena el mòbil davant la tele. És aleshores quan hi cau. Hòstia! El Kai! Mentre prem les icones que lhan de portar al seu missatge, dubta quin dia era que el Kai deia de quedar. Quina setmana era?, es pregunta, desitjant no fer tard. Merda, merda, merda, diu, quan comprova que la data ja ha passat. És clar, mormola, posant números a un calendari imaginari que sura entre la tele i ella. Puta memòria!
Lenuig que va sentir quan va rebre el missatge ara es converteix en culpabilitat. Com va poder oblidar-sen? Com és que no va contestar-li res? Devia anar-hi, ell? Segur que sí. Ja fa per a ell, anar-hi sol i fustigar-se. Només faltava que ella no aparegués per fer-ho encara més gros, més dramàtic. Però li sap greu. No necessàriament per no haver-hi anat, sinó perquè, no dient-li res, dalguna forma recargolada, ho havia alimentat. Sel pot imaginar, sol, al bar, envoltat destampes de toreros i cuplets, bevent en silenci. Rememorant escenes deformades que ella no podria recordar i que ell seria capaç de reproduir fins als detalls més ínfims. Puta memòria.
De sobte, té pressa. Ho sento taaaaaant, Kai!!! Vol fer saltar la línia, però el missatge senvia així, tal qual. Sent un calfred, quan ho veu enviat, dins un globus de color blau i ja fora del seu abast. Ja no pot fer més que continuar. Ràpidament. Em va sorgir un imprevist Quin imprevist?, pensa. Quina excusa pot treures de la màniga. Esborra i redreça: La Noa, la meva filla petita, va estar malalta i sem va passar completament. No és el primer cop que fa servir la seva filla dexcusa. Sempre funciona. Ningú qüestiona mai una explicació així. Continua: Em sap supergreu!!! Envia. Un altre globus blau, just sota lanterior. És fàcil. Li surt natural. Continua, sense sospesar-ho gaire. Si vols, podem quedar algun altre dia, encara que no sigui a La Concha Envia. Globus blau. Com tancar-ho? Una abraçada! No. Lleig. Estrany. Forçat. Un petó. Un? Per què un? Petons! Sí, així, petons, com si fos una tieta. Envia. Globus blau. Petons blaus. Estèrils i falsos.
La Francina contempla els núvols blaus amb les seves lletres blanques. Kai està escrivint, diu el sistema. Què? Que Kai està escrivint? Merda! No comptava amb això. Estava connectat? Què ha de fer, ara? Desconnectar? Ell deu veure que està llegint-ho? És massa tard per fugir-ne, per desconnectar-se, per esborrar-se del Facebook, per tornar deu anys enrere i poder tornar a fer-ho tot cara a cara? Kai està escrivint. Què collons està escrivint? La Bíblia? Deu estar escrivint i esborrant, ell també. Pensant-se cada paraula. Merda. Rellegeix el que ha escrit ella mentre sespera. Per què ha hagut dobrir-li la porta a quedar un altre dia? Quina necessitat en tenia? Deu estar mirant agenda i arreglant-sho per quedar. Ara no podrà esquivar-ho. No és que no vulgui veurel. Li fa gràcia, tornar-lo a veure. Saber dell. Ensenyar-se fotos dels nens i parlar de vells coneguts i dels temps de la facultat. Però tem que no serà tan fàcil. Que, en algun moment, ell tirarà de records. De sentimentalisme. Que li llançarà alguna floreta més de les que ella és capaç dassumir. Especialment ara, que no sent que sen mereixi cap. Que li parlarà dalguna situació bonica i tendra i romàntica que ella no recordarà més que vagament i que ell descriurà amb pèls i senyals. Puta memòria. Si pogués, li posaria com a condició per quedar: prohibit parlar del passat. Del seu passat. De la seva història. Prohibit recordar. Un llampec en forma de globus gris trenca el curs del seu pensament.
Hola!
No passa res, no et preocupis. Com que no em vas dir res, jo tampoc no hi vaig anar, al final Ja quedarem algun altre dia, és clar. Quan tu vulguis
K.
No és el que ella sesperava. En cap moment havia previst que ell no hi hagués anat. No sap si creure-sho. No fa per a ell. Però potser és que ell ja no és ell. El recorda massa dependent, massa necessitat. Embafador, fins i tot. Però daixò fa tant Ell era un nen, gairebé. Era incòmode, que fos tan impulsiu, tan demandant. Però ara De debò no hi havia anat, al bar? I si ella arriba a presentar-shi? Ja quedarem algun altre dia, diu. Quan vulguis, diu. Li torna la pilota. Ja mestà bé, pensa. Mho mereixo, per imbècil.
Saixeca del sofà i va cap al lavabo. Hauria de sentir-se alleugerida, però sent més coses que no és capaç de classificar. Posa pasta de dents al raspall elèctric i deixa rodar el seu capçal com roden idees contradictòries dins el seu cap. El darrer que necessita a la seva vida ara és perdre el temps i lenergia en quelcom així. No. No contestarà. I probablement ell tampoc no dirà res més. Sembla que, amb els anys, ha guanyat en orgull. Millor. Així ni sarrossegarà ell ni larrossegarà a ella. Entra dins el llit, gèlid, sense treures els mitjons. Aquella habitació és freda i humida fins ben bé el mes de juny. Apaga el llum i es queda mirant els reflexos que es dibuixen al sostre i la vermellor que projecten els números del despertador electrònic que hi ha a la banda del Jep. Quan tu vulguis, ha escrit ell. Era ell, que havia de voler. Aquest era el guió: ell volent i ella esmunyint-sen. Això és el que sesperava. El que no tenia previst era que ell no insistís. I, sobretot, que a ella li sabés greu que ell no insistís. No sap per què sent això. No li pot molestar això. I sesforça tan diligentment a apartar-ho de la seva ment que pocs minuts després sadorm i, pocs dies després, ni ho recorda.