Per tant, vostè ja coneixia el Belgrade Waterfront abans de fer de voluntària?
Sí, men vaig assabentar el 2014 quan uns arquitectes activistes locals van organitzar un seminari crític per explicar-ne les repercussions i van tractar dimplicar-hi la ciutadania. Em va impressionar, tres anys després, trobar-me davant daquells enormes edificis de luxe en construcció, tan a tocar de les instal·lacions okupades pels refugiats, i veure que era com una competició: a totes dues bandes es construïa a un ritme trepidant. El pressupost, els motius i el que shi construïa eren totalment oposats, però la potència era la mateixa.
Vostè considera que el que es feia a les barraques era construir?
Sí, perquè es van fer sistemes delectricitat i de calefacció, es van fer dutxes, safarejos, un jardí, fins i tot una mesquita, molt senzilla, sense sostre i amb una font per a les ablucions. Les tanques publicitàries del Belgrade Waterfront amb hotels, habitatges de luxe i zones desbarjo miraven docultar-ho, però la presència dels refugiats al centre de la ciutat no solament feia visible la crisi humanitària sinó també el model de la ciutat neoliberal que sestà construint a Belgrad.
I com era la relació que tenia vostè amb els refugiats i els altres voluntaris?
Érem una família improvisada. Els refugiats em deien «Salor Salwekht».
Què vol dir?
Quaranta-quatre.
Per què li deien així?
Perquè jo tenia 44 anys i no podien creure que semblés tan jove. Un dells em va dir, astorat: «Que bé li escau a la dona la pau i la llibertat!». Alguns no havien tingut contacte amb gaires dones. De fet el primer afganès a qui vaig convidar a prendre un cafè, em va dir que jo era la primera dona amb qui havia parlat que no fos la seva mare.
Què més em pot explicar de la seva feina com a voluntària?
Que tots els refugiats eren homes i la gran majoria de persones voluntàries érem dones. De vegades pensava en les seves germanes També em queia la cara de vergonya i no sabia què dir quan em preguntaven com eren els camps de refugiats a Barcelona i els havia de respondre que no nhi havia cap.
Entre la documentació que tenim de vostè, hi ha una sèrie de retrats fotogràfics de persones que no hem pogut identificar. Qui són?
La majoria són persones amb qui he parlat sobre lamor.
I per què es tapen la cara?
No samaguen de res, el que fan és mostrar davant del rostre alguna cosa que en termes amorosos té més valor que la seva identitat.
Mestà parlant damor o didentitat?
Gran part de la teoria contemporània sobre lamor critica lamor identitari,3 i ens avisa del perill dallò que ens aboca a estimar més els que sassemblen a nosaltres per raons de pertinença, de sang, de raça, de religió, de nacionalitat
El nacionalisme li sembla un amor perillós?
Sovint pot ser-ho. Però de la mateixa manera que hi ha nacionalismes excloents, colonitzadors, violents i explotadors, nhi ha daltres que no ho són. I crec que si hem estat capaços de desconstruir una cosa com el gènere, hauríem de poder desconstruir també el nacionalisme. No sé si mexplico.
Vostè és catalana, oi?
Sí.
Tornem a les fotografies de les persones dels rostres ocults. Com vostè acaba de dir, aquestes persones el que fan és mostrar coses que pel que fa lamor tenen més valor que la seva identitat, però no sembla que sostinguin coses de gaire valor, no creu?
Sí que tenen valor, el que passa és que són coses que una societat com la nostra descartaria. Però la idea de deixalla i de precarietat lligada a lamor és fonamental: Eros és fill de la pobresa. Sexplica4 en el mite del seu naixement: en una festa dAfrodita, Pènia, la deessa de la pobresa, es va acostar a la celebració, sense haver-hi estat convidada, per poder pidolar alguna cosa. Mentre sesperava a fora, va sortir Poros, el déu del recurs, que anava borratxo i es va estirar al jardí a dormir la mona. Pènia shi va acostar, va jeure amb ell i sen va anar quan ja se sabia prenyada. Per això, diu el mite, lamor és així: sempre està a mig camí de la riquesa i la pobresa, de la saviesa i la ignorància, de linterès i la generositat. Però qui el va parir és la pobresa.
I diguim, té títol aquest projecte seu?
Es titula Kao malo vode na dlanu i forma part de la «Trilogia dels conceptes deixalla» (sobre la veritat, lamor i el treball).
Com una mica daigua?
Sí, al palmell de la mà.
I per què «veritat, amor i feina» són, segons vostè, conceptes deixalla?
Perquè, malgrat que són conceptes fonamentals, el fet que no siguin quantificables els ha restat valor. Perquè no hi ha període de la història recent que no els hagi explotat i desgastat, fins a buidar-los de sentit. Així que podem dir que ara estan en crisi i són deixalla. Però hem de trobar les maneres de reciclar-la perquè són conceptes als quals la humanitat no pot renunciar sense posar-se en dubte a ella mateixa. Shan de redefinir i transformar. Per sort, lamor ja té implícita la capacitat de transformar fins i tot el valor,5 que és una de les transformacions més radicals que puguin existir.
Quantes persones va entrevistar per al seu projecte?
No les he comptades; crec que força. Però a vegades no volien ser entrevistades i havia de fer-ho indirectament, a través dun debat, duna xerrada informal o caçant al vol un comentari.
I per què no volien ser entrevistades?
Doncs no ho sé. Crec que mai no havien pensat realment en lamor, i encara menys davant duna desconeguda i estrangera com jo, que a més no semblava que sabés gaire del tema, ni que tingués preguntes concretes. De vegades somric massa, i crec que això podia fer pensar que tenia segones intencions
Tan sols per això?
Potser també perquè era obvi que una conversa sobre lamor a Sèrbia acabaria parlant de la guerra i els serbis ja no volen parlar més de guerres. A més, estan convençuts que un europeu occidental mai no els entendrà perquè hi ha aspectes importants daquests conflictes que, o no saben explicar, o estan farts de justificar.
Quins aspectes?
Els de les últimes guerres dels anys noranta. Els serbis encara ara se senten víctimes de la culpabilització, farts dhaver estat demonitzats i ser els únics dolents de la història. Les opinions i vivències de la guerra són molt diverses: per a uns, es tractava de defensar el comunisme, i senten frustració i indignació perquè van ser enganyats; per a altres, va ser una cosa aliena, un assumpte de camperols i pobres que recolzaven Milošević fins que els bombardejos van arribar a la seva ciutat; per a molts no hi ha una explicació digerible que no els faci sentir-se tristos i impotents; uns altres estan enrabiats per no haver tingut diners per fugir com havien fet els que tenien el poder adquisitiu per fer-ho; i lorgull dels activistes antibel·licistes és també relatiu. La llista és tan llarga i caòtica com la mateixa guerra
Està bé, deixem-ho així. Però diguim, la guerra no és el contrari de lamor?
No. Tal com un noi em va dir, el contrari de lamor és la indiferència. Algú de qui no recordo el nom em va dir que només es pot odiar realment algú que sha estimat abans i que sents que tha traït. A més, la majoria de les guerres es fan precisament «en nom de lamor». Per això, moltes de les converses sobre lamor parlaven de guerra. A vegades miràvem devitar-ho, però aquesta última guerra és encara un conflicte obert, amb greus conseqüències que no shan analitzat del tot ni shan resolt. Ni de la guerra ni de lamor no en podem escapar. Ho travessen tot i durant molt de temps.