Catalunya ha assumit durant molts anys el paper de reformadora de lestat espanyol, i ha reclamat alhora un cert reconeixement i respecte dels seus trets diferencials, tant lingüístics com socials i econòmics.
Per resumir-ho en un lema, els catalans han prioritzat històricament la vocació de canviar lEstat i han rebutjat la trencadissa. La història està esquitxada de moments en què abunden els intents dinfluir en les polítiques de la capital espanyola. Aquesta voluntat dinfluència ha estat present en les principals tradicions ideològiques, de dreta i desquerra, les quals van ser representades fins a la Primera República pels provincialistes liberals burgesos, els federalistes obreristes i els carlins foralistes.
Després, en la fase ja explícitament catalanista, aquesta voluntat dafavorir la transformació dEspanya ha estat igualment present en els plantejaments tant de Valentí Almirall com de Jordi Pujol, i també de Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba i Lluís Companys. I, no cal dir-ho, ha estat acceptada per la majoria de la classe política fins fa ben poc.
Ara, però, per primer cop en tres segles, lindependentisme ha trencat finalment les fronteres de la minoria per aconseguir un suport social ampli. La República Catalana, explícitament independent dEspanya, és una idea que sha fet massiva per primer cop en la història durant els anys del Procés.
Al llarg del segle xx, el corrent independentista del catalanisme havia quedat circumscrit a petits partits amb poca capacitat de penetració social, com Estat Català als anys trenta o el Front Nacional de Catalunya i el Partit Socialista dAlliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) durant el franquisme i la Transició. Es pot dir que la independència era una opció que havia estat força incompresa en uns contextos històrics que lhavien relegada a un paper secundari en benefici daltres aspiracions polítiques.
La immigració dorigen espanyol que va afluir a Catalunya durant la dictadura franquista que la va convertir en una de les zones de tot Europa que va rebre més població nova va ser un repte afegit per a lindependentisme, que va aparèixer com una opció de màxims, impracticable, enfront del discurs dominant que prioritzava polítiques de mínims, de «supervivència nacional». Aquest relat dominant esgrimia, a favor de la moderació en els objectius polítics, la delicada situació que patia el catalanisme i alguns dels seus puntals, com ara la llengua, que en aquella època no disposava per ser difosa, coneguda i usada pel conjunt de la població ni descoles, ni de mitjans de comunicació ni de cap canal de televisió, i que per tant tenia un accés «vetat» als barris dels nouvinguts.
Aquest panorama explica que, ja en la Transició, les propostes plantejades en clau de «reconstrucció nacional» és a dir, de consolidació de les bases identitàries del catalanisme en el nou marc autonòmic tinguessin molta més acceptació social que no pas la proposta radicalment rupturista de lindependentisme.
Daltra banda, en el camp específic tant de les velles esquerres com de les noves esquerres radicals sorgides arran dels fets del Maig del 68, lindependentisme desquerres va haver de sostenir en minoria una dura lluita ideològica contra les tesis defensades des dun marxisme dogmàtic, que, en nom de linternacionalisme, sostenien que la lluita nacional era pròpia de la burgesia i només servia per dividir la classe obrera.
Tot plegat va fer que lindependentisme no tingués la capacitat darrossegar cap a les seves tesis ni tan sols una bona part del catalanisme cultural que shavia generat a Catalunya durant els anys seixanta i setanta del segle xx, el qual es va comprometre políticament amb les prioritats de la Transició espanyola. Es consumava un matrimoni que deixava els independentistes amb poc marge per créixer i amb lobligació de fer front als relats polítics dominants, marcats primer pel PSUC i després pel pujolisme.
Eren uns relats que definien unes línies dacció política que tenien poc a veure amb la idea de la independència, i que, ben al contrari, propugnaven la noció duna Catalunya que havia de ser la gran locomotora de la modernització de leconomia espanyola i la brúixola democratitzadora i progressista de la política estatal.
4. Jordi Pujol, un home del règim?
El plantejament independentista, doncs, va quedar circumscrit a minories reduïdes durant el règim franquista, i amb larribada de la democràcia tampoc no va aconseguir implantar-se com un corrent polític seguit massivament.
En aquest context, el president Jordi Pujol es configura com el nou líder de Catalunya brandant la carta duna catalanitat entesa com la palanca que podia fer possible la influència dels catalans en la governabilitat dEspanya a canvi de bons tractes econòmics i «nacionals». Era una aposta que bandejava qualsevol tesi trencadora perquè hi havia un interès per emparentar-se amb lesperit de la Transició i de la Constitució, una eina que aleshores es pensava que podria ser objecte duna lectura oberta i, per tant, ser usada en benefici propi.
La nova legalitat espanyola es va voler interpretar, per tant, com un marc històric altament favorable als interessos del país, que permetia una defensa eficaç de la seva catalanitat. Aquest relat és el que va propagar Pujol i el que van adoptar també altres actors polítics importants, com el PSC i el PSUC.
Lenfortiment de la catalanitat esdevé la gran batalla que sentén com a prioritària, i es converteix en la idea força de la centralitat política a Catalunya. El president de la Generalitat construeix i tradueix en acció política un discurs en el qual es reclama «respecte per al fet diferencial català», al mateix temps que presenta CiU com un partit frontissa útil per garantir lestabilitat dels governs espanyols. Primer amb la UCD dAdolfo Suárez, després amb el PSOE de Felipe González i finalment amb el PP de José María Aznar, amb lanomenat pacte del Majestic el 1996.
Jordi Pujol és el polític català que més habilitat ha tingut per encaixar el discurs catalanista dins dun estat espanyol que durant anys el va elogiar pel seu perfil d«home destat», fins al punt de distingir-lo amb el títol ben significatiu dEspañol del Año, concedit pel diari ABC lany 1985.
Pujol va gestionar la pau social de Catalunya mentre es passejava pels passadissos ministerials de Madrid pescant peixos per omplir el cove autonòmic a mesura que sanava convertint en un dels grans garants de la unitat dEspanya. Després de la seva retirada, el van trobar a faltar.
Tant és així, que els polítics espanyols invocaven el seu nom amb emfàtiques declaracions de lestil «Pujol no ho hauria fet mai» o «Amb Pujol això no passaria» quan satacava la política catalana que sanava allunyant de les tesis del govern central.
No es poden negar a Jordi Pujol els rèdits aconseguits amb les seves polítiques, però en qüestions de fons el pujolisme no va arribar a assolir els profits obtinguts pels governants del País Basc ni tampoc a donar compliment als seus anhels de bastir estructures destat propi.
Amb aquest bagatge, es podria afirmar dentrada que Pujol va ser un home del règim, però el seu passat de lluita antifranquista obliga a matisar lafirmació.
Leclosió de la seva figura és molt anterior a la Transició, i així ho acredita la seva tasca de reconstrucció nacional durant més de vint-i-cinc anys, amb presó inclosa. No es pot dir que va ser un polític del règim, atès que no va sorgir de les entranyes de lEstat i va lluitar per combatrel en la seva primera etapa.