En aquella ocasió lenemic exterior va permetre una àmplia expressió unitària de la protesta, que va abastar tot el ventall de forces catalanes de tradició democràtica, i tot plegat va acabar desfent les poques confiances entre el catalanisme i Madrid.
La decisió dels magistrats va obrir una nova era política a Catalunya, que va començar a girar entorn del debat sobre la independència. Va ser una reclamació creixent que va tenir la primera demostració de força aquella tarda de dissabte pels carrers de la capital catalana, que es van omplir destelades.
Lindependentisme es perfilava com una idea «massiva» que no shavia vist mai a Catalunya, on laspiració de crear un estat propi, separat dEspanya, no havia existit mai com un fenomen de masses en la història contemporània.
Dit duna altra manera, dins el catalanisme, lopció que propugna explícitament la ruptura amb lEstat no havia tingut mai un suport social tan gran com el que es va començar a albirar aquell 2010. Era un corrent recent, una novetat política que potser ha quedat eclipsada durant els anys del Procés per un relat que sovint sha construït, en bona part, sobre la idea duna herència històrica de defensa de les llibertats nacionals que, erròniament, ha tendit a ser identificada amb lexistència dun anhel massiu intemporal de separar-se completament dEspanya.
Pensar que lindependentisme de base àmplia ha «rebrotat» és un error, un mite que ha estat poc desmentit. La realitat és que la proposta dun trencament amb Espanya fins ara no havia estat majoritària en la història del país, ni tampoc durant la Segona República. Al primer terç del segle xx, lanhel democràtic i en part republicà era àmpliament compartit a Catalunya, enfront duna monarquia corrupta que calia foragitar.
No es volia abandonar Espanya, però, sinó forçar-hi un canvi per configurar-la en un estat de caràcter liberal que fos capaç dacomodar un encaix de la realitat nacional catalana en forma de federació o confederació, en línia amb els postulats que anys enrere ja havia posat sobre la taula el republicà federal Francesc Pi i Margall, o bé, des duna visió més provincialista, el general Joan Prim, un dels polítics catalans que probablement va saber associar millor Catalunya al projecte espanyol. En tots dos casos, els resultats que van aconseguir van resultar efímers.
Mai es va buscar el divorci, sinó que hi havia la voluntat dinfluir en el model territorial, amb lobjectiu que fos acceptada lexistència dun estat català o més ben dit, un subestat, amb un grau elevat dautogovern que pogués marcar el camí duna Espanya diferent. Els intents de proclamar un estat català entès daquesta manera ja apareixen a principis del segle xix.
Aquest propòsit polític federalitzant era, tot i això, la llavor de lindependentisme explícit que anys després aniria creixent, però que aleshores només apareixia en alguns petits grups, en part provinents de lobrerisme i el federalisme radical, impulsats per personatges com Baldomer Lostau, Josep-Narcís Roca i Ferreras o Domènec Martí i Julià.
Ja en el segle xx, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, aquestes tendències confluirien sota el lideratge de Francesc Macià en la creació dEstat Català (1922). Més tard, van cristal·litzar en agrupacions molt minoritàries, explícitament separatistes, com Nosaltres Sols, de Daniel Cardona (1931), que propugnava una «ruptura de les cadenes de la dominació espanyola».
Així, doncs, lopció que defensava una república catalana independent deslligada de lestat espanyol va ser durant molt de temps només un corrent que va conviure amb altres tendències com el foralisme, el provincialisme, el federalisme o el confederalisme. Un corrent minoritari que no ha esdevingut massiu fins avui.
2. Catalunya no volia trencar amb Espanya
A diferència del rebuig generalitzat i sistemàtic del model centralista i oligàrquic de lEstat, el concepte demancipació total respecte dEspanya ha aparegut poc en la història de Catalunya i ha tingut poca presència en les fites marcades en la memòria col·lectiva. Aquesta qüestió de vegades ha estat objecte dencesos debats.
En la majoria de guerres i conflictes que recull la historiografia del nostre país shi reflecteixen anhels de canvis, de millores socials i de defenses dels drets davant les restriccions derivades de la imposició dels models polítics de matriu castellana, però en comptades ocasions les revoltes plantejaven un trencament radical per separar Catalunya dEspanya. Durant uns quants segles es van viure conflictes de legitimitats i revoltes contra lopressió i els abusos de poder, però no enfrontaments formulats a partir de la idea del que avui sanomena alliberament nacional.
Probablement lúnic episodi clarament independentista va ser la guerra dels Segadors, amb la revolta del conegut Corpus de Sang contra el projecte assimilador espanyol i la posterior proclamació de la República Catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.
Sigui com sigui, el fil roig que uneix totes les revoltes és la defensa de les llibertats i els drets col·lectius i personals, ja des de ledat mitjana. En concret, la revolta dels remences de la segona meitat del segle xv, per exemple, va ser una reacció de la pagesia de la Catalunya Vella contra les servituds i els gravàmens imposats pels senyors, contra allò que es va conèixer com els mals usos del feudalisme.
Aquell aixecament va tenir com a objectiu la millora de les condicions al camp, i una part dels camperols revoltats eren partidaris de negociar labolició dels mals usos amb lajuda del monarca Trastàmara. Tot i això, aquella revolta va ser clau perquè va alliberar parcialment els pagesos de les càrregues feudals i els va fer encara més protectors dels seus drets, al mateix temps que la Generalitat tendia a consolidar la seva sobirania i la seva estructura institucional davant els monarques, cosa que sesdevindria més clarament als segles xvi i xvii.
Es començava a dibuixar, així, el concepte de nació republicana, dins la qual el marc institucional català era vist com un baluard de defensa de la terra, el treball i els drets. De fet, en el model reivindicat per la Generalitat es pot veure laspiració a una protorepública que perdurarà en el marc de la monarquia austriacista, amb conflictes constants.
Ja en el segle xviii, el signe de la participació catalana a la guerra de Successió, majoritàriament alineada amb laustriacisme, sha dentendre com la voluntat de no retrocedir en lestatus protorepublicà destat propi associat, però no pas sotmès, a la monarquia hispànica. El suport molt majoritari al candidat austriacista que es va produir a Catalunya va ser una decisió encaminada a mostrar el rebuig a les polítiques centralitzadores i unitàries que encarnava laspirant Borbó, i no pas el fruit de la decisió de situar-se al marge de la Corona hispànica.
Només quan els aliats internacionals de la causa austriacista van pactar la fi de la guerra i van deixar de fer costat a Catalunya, els catalans es van veure obligats a actuar, per necessitat, com un estat independent. Amb tot, la desesperada resistència final de Barcelona es va fer per mantenir «llibertats, privilegis i prerrogatives».
Després del 1714, els catalans volien preservar els drets i les llibertats reconeguts en les constitucions catalanes i donar suport a les polítiques econòmiques favorables a leconomia comercial. Volien evitar que la nova dinastia borbònica els fes retrocedir en tots dos aspectes, leconòmic i el de les llibertats. I per això, després que Catalunya fos ignorada per les potències bel·ligerants que van signar el Tractat dUtrecht, lascendent burgesia catalana, al llarg de gairebé tres segles, des del 1714 fins a la fi del pujolisme, intentarà canviar sense gaire èxit lestructuració territorial i les polítiques econòmiques de lestat espanyol, però no provarà de separar-sen.