»Jo no tenia cap ganes de sortir a lentrevista, però sí que tenia ganes que se sabés que alguns ens vàrem fer funcionaris de presó per democratitzar-les des de dins. Això sí que volia que quedés clar. I com a mínim vaig poder aprofitar per explicar-ho. Perquè a mi no em va semblar greu que el dia que en Rambo sortia la resta de companys ja estiguessin apostant sobre en quin moment el tornarien a portar a la presó, el que hauria estat estrany és que no ho fessin. No hauria estat humà. Una altra cosa és que jo no ho faci perquè ho trobo denigrant.
»No nhi ha per menys, en Rambo és un personatge singular. No posa problemes, això no. Sol tenir un comportament i un perfil baix, no es fica amb ningú, si lemprenyen shi torna, això sí, i llavors costa molt que el parin, té una força descomunal i quan creu que lacompanya la raó és impossible parar-lo.
»És veritat que em vaig fer funcionari de presons per canviar les coses des de dins, però és veritat que és un món que canvia molt lent, tot i que quan varen transferir-se les competències a la Generalitat es va notar una millora important en tot plegat. Però la crisi dels darrers deu anys ens ha fet anar moltes passes enrere. Una presó és com un poble, sense diners no es poden fer grans coses. I aquí ja saps que els veïns hi són per posar pals al mig de les rodes.»
En Jacint és lúnic tipus que he conegut en persona. Vaig llegir lentrevista essent a Pagès Editors mentre esperava per reunir-me amb la Joana Soto, leditora, i li vaig demanar a la Joana si coneixia la redactora que havia publicat el tema. Sort. Lleida és com Mallorca i totes les estructures de poder estan interconnectades. Quan li he explicat a en Jacint que estava escrivint un llibre sobre tu mha dit de seguida que sí que matendria. I llavors ha estat quan he comprat els bitllets millor un divendres, que és el dia que la dona puja al poble a donar un cop de mà a la filla amb les canalles i així podrem estar més tranquils i he anat de cap a casa seva, a prop de la Biblioteca, i hem estat parlant una bona estona de tu.
Magrada anar a Lleida amb lAvant. Els viatgers que empren la freqüència directa sovint són gent de la mateixa ciutat que han anat a Barcelona per fer segons què. Gent tranquil·la que fa lhora i deu minuts de viatge amb un comportament impecable, llegint o mirant les tauletes o els mòbils amb aquella satisfacció de qui abans nesmerçava tres i escaig. Fins i tot hi ha estudiants que van i venen el mateix dia a la universitat perquè els preus a Barcelona shan posat tan prohibitius que si tenen sort i només fan classe tres cops a la setmana els surt més barat aquell tren, on exhibeixen ordinadors portàtils molt millors que aquest on jo escric la teva història, que no pas llogar una habitació a la capital. He sentit la conversa que tenen entre ells quan shi troben.
És clar que magradaria viure sola a Barcelona, però a casa les coses no van com voldríem i mira així no gastem tant i què vols que et digui, a casa hi estic regalada, en el fons. I ja fan lesforç de pagar-me la matrícula, o sigui que mira, benvingut sigui el tren.
Jo ni mho vaig plantejar. Enguany estudio a Barcelona, però només el màster. Ja faré la tesi aquí, el doctorat el matricularé a Lleida. Jo és que a Barcelona no mhi veig, no magrada gens ni mica. Lleida és el meu món, què voleu que hi faci, noia. Aquí tinc tots els amics i tota la vida i jo soc feliç així.
De vegades podem veure la neu a les muntanyes a tres-cents quilòmetres per hora, una velocitat que allà dalt no es pot ni imaginar, però la majoria de vegades aprofito per llegir, com bona part dels viatgers usuals de la línia, si no ens toca cap imbècil que es pensa que pot arreglar tots els problemes duna empresa per telèfon i que aquella hora del seu temps pot esdevenir crucial per a leconomia mundial, que de vegades també nhi ha.
«En Rambo té un daquests expedients que tot funcionari de presó coneix i ha de conèixer, sobretot si has de treballar amb ell. Saps que en qualsevol moment te la fotrà. No tornarà dun permís per anar a veure la mare, aprofitarà per fer-se fonedís a la primera de canvi i quedar a la Cerdanya. Aquí, no, aquí està molt calmat, és on no té cap mena de problema, la vida resolta, tres àpats al dia. Això no vol dir que en qualsevol moment no se li pugui girar el cervell, però fixat que sempre el col·loquem com a pres de confiança i això implica que sha guanyat el respecte de la comunitat.»
En Jacint em du a dinar a un restaurant senzill, de barri. Hi va cada divendres, quan la dona labandona per anar a veure la canalla. Divendres fa dàvia a Alguaire, on la seva filla va trobar feina a laeroport. I els divendres a la tarda és lúnic dia que surt tard, així que ella es trasllada al poble al matí i quan els nens surten els va a buscar i després els dona berenar i van al parc i després els dutxa i els prepara el sopar i els explica contes fins que arriben els pares i els fan petons de bona nit. Llavors el gendre lacompanya en un cop de cotxe fins a Lleida i mira, així els nens gaudeixen de làvia un cop a la setmana i els joves sestalvien un cangur. Ell també hi va algun divendres i aprofita per arreglar alguna cosa a la casa, un tirador que no acaba danar bé, una aixeta que no para de vessar... però, en general, prefereix tenir el dia lliure a casa seva i poder fer alguna malifeta amb el menú i el colesterol.
Torno a Barcelona amb una frase inquietant sobre tu: «La teva existència és el major dels nostres fracassos.» I és que en Jacint creia que les presons haurien de servir per a alguna cosa. «A en Martí Cots lhan convertit en un delinqüent les mateixes institucions de lEstat. Ara veurem quant durarà aquesta vegada en llibertat. I això que jo soc dels que no volien fer apostes, perquè crec que denigren la condició humana.»
Una excursió inoblidable
(1992)
És el juny de 1992 i les dues parelles encara no en saben res, de tu, Rambo. Els veïns de la Cerdanya no en parlen pas, ets un tresor que fas massa vergonya i massa por, tot a parts iguals, i per això no saben que potser hi ets i que vas armat i ets perillós. Fa anys que vas fent de les teves per la contrada i que te la campes prou bé, fugint sempre de la justícia i sense passar per lestaro per pagar les teves penes. Ells pensen que passaran un cap de setmana inoblidable al refugi dels Cortals dIngla, però si tu ets a lloure qualsevol paradís es pot convertir en un infern. Aquest refugi es convertirà amb el temps en un espai mític per als aficionats als esports extrems de muntanya perquè durant anys el guarda va ser el pare den Kilian Jornet i per tant és un dels punts importants de la geografia del campió. Bona part dels que ladmiren i no dic que tot el que ha aconseguit forçant el seu cos fins a límits impensables no sigui admirable haurien de tenir en els seus pensaments els pares den Kilian, la valentia de deixar-ho tot amb nens petits per anar a viure al mig de la muntanya a guardar refugis, al mig de la solitud. Dacord que hi ha molts excursionistes i dacord que la solitud és volguda, però així i tot em sembla que tenen un punt admirable, aquesta mena de decisions.
Serà un cap de setmana perfecte, ja ho veureu. Des del refugi després podrem pujar a algun cim, si us ve de gust. I si hi ha algú valent i en forma pot pujar al Pedraforca si troba alguna colla que a la nit hagi dormit al refugi amb nosaltres. Sol no és gaire aconsellable, és una daquestes excursions per a gent avesada a la muntanya i potser ens falta una mica dentrenament.