El procediment és simple. Es deixa caure una moneda imantada dins la màquina lligada a un petit fil de pescador. I es puja i es baixa a voluntat, fent creure que sen posen de noves. Es juga de franc fins que toca algun premi. Però això només es pot fer en llocs poc vigilats i no més de deu o quinze minuts, si no saixequen massa sospites. Però bé, has estat de sort, has tret vint-i-set euros i has recuperat la moneda. Gens malament. Has comprat una ampolla de coca-cola gran i un entrepà per a la nit i ho has fotut tot a la maleta. Llavors has papallonejat una estona més per lestació i has tingut premi. Uns viatgers que anaven a Madrid han deixat una bossa amb les presses. I quan han tornat enrere a veure si la trobaven ja no hi era. Per a tu ha estat un petit botí: dos paquets de tabac acabats de comprar, una revista deconomia, una altra coca-cola. Un moneder petit amb uns quinze euros en monedes. Ara sí, ara ja pots partir cap amunt amb un petit capital acumulat i amb ganes de recuperar la llibertat.
He escrit moltes vegades en aquesta estació, ocupant les taules més arrecerades, lluny de mirades indiscretes. De tant en tant, quan venia a Lleida em quedava a dormir a lhotel de lestació. Era una època millor. No matreveixo a dir una època de vaques grasses perquè no crec que nhi hagi hagut cap per als periodistes i escriptors freelance, però sí una època de menys neguit. De cada vegada ho faig menys perquè els horaris de lAVE permeten anar i tornar el mateix dia fins a casa i val la pena estalviar-se una nit fora. També estalvies el trencament de la rutina i contribueixes al manteniment de la logística familiar. Com menys canvis millor. Per tant, sé perfectament que un jugador com tu passaria desapercebut, perquè els cambrers són molt joves i només volen que passi el temps del seu torn i que baixi la feina per poder fer un cop dull al mòbil i veure com discorren les diferents vides virtuals que desenvolupen en paral·lel a aquesta, que consisteix a anar servint entrepans i begudes i somriures falsos que els clients saben que són falsos però que agraeixen igualment perquè en aquests temps un somriure costa bastant de trobar i és molt dagrair.
Aprofito moltes vegades les hores mortes en aquesta estació per escriure petits relats per enviar-los als concursos dels ajuntaments, seguint els consells del Roberto Bolaño, que deia que els concursos literaris dels pobles eren com búfals que shavien de caçar quan tu ets un indi i et queda una última fletxa i la supervivència depèn exactament que facis el blanc. O lencertes o la indigència. El premi municipal pot significar la diferència entre poder posar un tall de carn o de peix a la taula o continuar com sempre, des del dia vint de cada mes alternant arròs i pasta o patates amb llaunes de tonyina, formatgets doferta o ous a anys llum de distància de ser ecològics. I és exactament això, tot i que des de fa un grapat danys els premis shan convertit en objectius molt preuats i la quantitat dindis amb una sola fletxa ha augmentat de forma exponencial amb la crisi i els búfals shan fet més magres.
Tothom vol ser escriptor o tothom vol intentar-ho, els únics que no han patit la crisi han estat les escoles descriptura, cada cop nhi ha més i cada cop tenen més alumnes i això fa que sincrementi la competència amb tota aquesta gent que té prou talent i dedicació i diners per poder fer un curs i anar acabant un conte o dos cada setmana, com exercicis, que envien de forma massiva a totes les convocatòries; i amb tots els periodistes acomiadats per culpa de la crisi que empren els seus recursos per passar-se a la ficció, a la cursa de velocitat perfecta que és el relat breu escrit com a producte per competir en els guardons municipals, depenent de la sort que hagis pogut tenir, del talent, del gust del jurat, de la competència que hi hagi hagut. Aquesta és la moneda imantada amb què tu jugues a la màquina escurabutxaques i amb què nosaltres intentem complir els nostres somnis. Per tant, puc imaginar perfectament que ningú no tha prestat atenció, que ningú no tha fet cas, perquè lestació de Lleida és un exemple perfecte de no-lloc, despai danonimat on cadascú va a la seva, on et podries morir sobre una taula i ningú no diria res ni et miraria fins a lhora de plegar, quan series una molèstia important, una anècdota per anar explicant de tant en tant en el futur però una puta nosa per a avui, en què justament tenia un sopar daniversari o un examen lendemà o qualsevol altra merda molt més important que un cadàver en una taula.
Travesses les vies del tren pel pont exterior. Comença a estar-se bastant millor. Hi ha una vintena de cotxes arrenglerats. Fas una primera passada per intentar detectar quin et pot anar millor. Nhi ha tres que tenen cadireta infantil. Són els teus preferits per a una ocasió com aquesta. Normalment els pares són previsors, solen tenir el cotxe en bon estat i amb gasolina. Si fos per anar a fer una de les teves ràtzies no els escolliries mai. Però es tracta darribar a la Seu dUrgell sense cridar gaire latenció i amb un cotxe normal. El deixaràs ben visible perquè el puguin tornar a la família. Et poses els guants que treus de la bossa i en un tres i no res obres la porta del Seat Ibiza blanc que has acabat escollint. Fer el pont és encara més ràpid i al cap de deu minuts ja has deixat Lleida. No thas equivocat. Hi ha més de mig dipòsit de gasolina i a la guantera una còpia de tots els papers. Tha tocat la grossa. Lúnica cosa que no acabes dentendre és com funciona lequip de música, que sha engegat sol i que només fa que posar cançons horribles duna tal Carla Bruni. I a sobre canta en gavatxo.
Arribes a la Seu dUrgell i deixes el cotxe ben aparcat davant la comissaria dels Mossos. Quina gràcia que et fa. Després travesses pels carrerons i comences a notar una flaire diferent. Fa molta més fresca i fa olor darbres, duna certa sensació de ser a casa. Camines una estona més fins a arribar a la cotxeria que havia comprat la mare feia molts anys per guardar el gènere per anar a mercat. Tens una còpia de la clau i ara legalment és teva, igual que la casa de Pi. Són la teva herència ara que la mare no hi és. Et costa reprimir una llàgrima que estava a punt descapar-set. La mare, que només tenia por que et matessin en una mala trobada i que sempre et va donar suport en tot el que necessitaves. Entres a la cotxeria, obres el llum i hi trobes un llit, una nevera i un petit lavabo, tot construït per a tu i per a la mare per fer-ho servir si alguna vegada havia de quedar a la Seu per la fira o sallargava el mercat. La quantitat de vegades que lhas emprat com a refugi quan venien mal dades. I al fons, tapat amb la lona, el vell Renault 12. Hi aboques gasolina dun parell de garrafes, carregues la bateria durant mitja hora, i engegues. Perfecte. Fendeixes la nit. El Rei de la Cerdanya torna a casa i lendemà els veïns de Pi estan mig acoquinats en veure el Renault 12, la casa oberta i en Rambo cuinant un arròs amb fesols i començant a treure les males herbes de lhort.
Jacint
(LLEIDA)
«Jo no tenia cap ganes de sortir a lentrevista, va ser la dona que em va convèncer que sí que valia la pena que fessin el reportatge. Va ser la mateixa setmana en què va sortir en Rambo. Ho sé perfectament perquè a un li queda gravat al cap quin és el darrer pres que ha excarcerat, i encara més si és algú tan singular com ell. El cas és que em vaig jubilar lendemà, amb seixanta-un anys fets i amb més de quaranta cotitzats, i uns quants dies després em varen trucar a casa per fer-me lentrevista per al Segre. He de reconèixer que saben fer la feina. Tenen una bona base de dades o saben el dimoni on se colga.