Una assignatura pendent del sistema educatiu espanyol és reduir la taxa de repetidors. La taxa de repetició a Espanya és molt alta: un 28,75 % dels alumnes asseguren haver repetit, almenys una vegada, davant de l11,4 % de la mitjana de lOCDE. El que diuen les dades és que un alumne o alumna que repeteix no sol aconseguir resultats positius en els cursos següents, sinó que té moltes probabilitats de patir abandonament escolar prematur i veu augmentat de forma notòria el risc dexclusió social. Catalunya, amb un 15,1 %, i el País Basc, amb un 20 %, són les comunitats amb un índex de repetició més baix, tot i que encara són índexs força superiors a la mitjana europea.
Sí que és cert que de la repetició sen pot derivar un incentiu per incrementar la motivació per aprendre. Mexplicaré; la por de viure la humiliació davant de la família i sobretot dels companys i la por de fracassar en les expectatives establertes poden ser un incentiu per a alguns alumnes que, davant daquest auguri, faran esforços sobretot a última hora, i resultadistes, per evitar aquesta situació de crisi. Com bé sabem, la por també és una emoció, i a més una emoció que en molts casos pot ser més efectiva per estimular un propòsit que moltes daltres. De fet, durant molt de temps leducació sha fonamentat en aquesta emoció. Encara en veu de molts docents es pot sentir lamenaça de la repetició com a eina per estimular lesforç. En aquest sentit cal fer dues consideracions. Per una banda, pensar en els efectes sobre els alumnes repetidors, que al final es converteixen en un sacrifici útil per a la por dels altres. Fins i tot el baix percentatge dalumnes que puguin millorar els seus aprenentatges arran duna repetició molt possiblement patiran una davallada dautoestima difícil de remuntar. Per altra banda, cal considerar els efectes emocionals daprendre, treballar o viure en contextos governats sota aquesta amenaça. En ambients dominats per lamenaça de suspendre i, consegüentment, de poder acabar repetint, augmentarà la inseguretat, lansietat i la por. Una escola basada en «la lletra amb sang entra», on lalumnat actuï sota la por o lamenaça que si no es comporta correctament tindrà un parte, o se lenviarà a la classe dels petits o fora de laula (per què tothom el pugui veure), pot generar alts índexs destrès amb possibles efectes dautopercepció a llarg termini, i per descomptat aportarà poca motivació intrínseca positiva. David Bueno apunta que la por pot generar una mala construcció de la personalitat de linfant, de manera que aquest pot associar a llarg termini por amb aprenentatge i això pot provocar un rebuig més gran a aprendre en el futur. Encara que pot semblar estrany, aquestes conductes encara són molt habituals als centres educatius, especialment a secundària i batxillerat, on la por es vesteix de selectivitat o de butlletí trimestral. I, per descomptat, no pretenc aportar una visió naïf de la gestió de lautoritat. Tot i que de lautoritat en parlaré en un capítol posterior, només cal que pensem en els nostres llocs de treball. En quines dinàmiques som més productius? En aquelles on es treballa amb crits, autoritarisme i por de ser acomiadats, o en ambients de treball saludables de companyonia, amb lideratges positius, exigents però estimulants? Aquestes mateixes preguntes, les hauríem de traslladar al context escolar. Com sosté David Bueno hi ha moltes altres emocions que ajuden a aprendre, com lalegria, o la sorpresa, unes emocions que cal buscar en els nostres infants per aconseguir que aprenguin i sobretot que creixin amb una bona salut emocional i amb confiança.
EL SILENCI ÉS SINÓNIM DAPRENENTATGE
Tradicionalment sha associat el silenci amb laprenentatge de qualitat. En la meva època pretecnològica, lespai icònic daprenentatge era la biblioteca. Allà shi anava a estudiar. I el silenci era, i encara avui és, sinònim daprenentatge. I encara que jo mateix estic escrivint aquestes ratlles escoltant The Cranberries, comprenc que un bon silenci pot ser indispensable per aprendre, escriure o pensar. Però els formats per arribar a laprenentatge poden ser molt diversos i no iguals per a tots els infants, ni per als adults, és clar. La neurociència confirma que aprenem per mitjà de la interacció social, de manera que lorganització de laprenentatge hauria de ser altament social. En una aula ben fonamentada en una dinàmica cooperativa efectiva es poden promoure aprenentatges molt significatius i perdurables, encara que a laula es convisqui en dosis raonables de sonoritat. Un soroll adequat també pot implicar construcció de coneixement de qualitat.
De totes maneres, amb la majoria de les metodologies actuals que van calant cada vegada més a les nostres aules, cal dedicar molta atenció a la gestió del so dins els espais de treball per trobar lencaix entre ambient de treball i soroll. La nostra cultura no hi és favorable. Les nostres aules sovint són un nítid reflex del que passa als nostres restaurants, transports o espais de diversió. En molts països el to adequat és un hàbit més ben instaurat, com ho és no passar en vermell, pagar els impostos o dimitir davant una gestió inadequada en un espai de poder. En alguns països europeus, per exemple, és habitual entrar en un vagó i trobar-lo silenciós. Al nostre país això no és gaire freqüent.
En contextos daprenentatge actiu, és indispensable dedicar temps i esforços a garantir des del principi rutines de to adequat de treball i dinàmiques àgils per assolir el silenci a laula sempre que sigui necessari. Cal treballar amb intensitat aquesta dinàmica si es vol optar per espais de treball compartits actius i alhora saludables i respectuosos. Adoptar unes normes, senyals o qualsevol altre ritual per interrompre el treball dels equips o regular el nivell de so serà fonamental. A la xarxa es poden trobar nombroses rutines i eines de gestió de laula que poden donar suport al bon to i bon fer duna aula.
Cal tenir present que no existeixen metodologies que funcionen sempre ni per a tothom. Cada cervell aprèn duna manera diferent, i interpreta els mateixos contextos daprenentatge de forma diferent. Com més variada sigui loferta de formats daprenentatge amb la qual lalumnat pot experimentar, més senzill serà que cada alumne descobreixi quins són els formats que sajusten millor a la seva manera de ser per aprendre.
SHAN DE REDUIR LES RÀTIOS A LAULA
Una demanda recurrent per part dels sindicats, i una part important del cos docent, és la reducció de les ràtios a laula. Certament, des duna perspectiva vertical de laprenentatge, que es fonamenta en unes ensenyances que arriben a lalumne primordialment des de lacció docent a laula, disposar de menys aules permet una més fàcil, tot i que no millor, gestió de laula, i una atenció individual possiblement més alta. Però per aprofundir en aquesta idea em sembla necessari introduir dues qüestions: el fort cost econòmic que implica una reducció de la ràtio dalumnes per aula és la inversió més eficient en el propòsit de millorar els aprenentatges? Daltra banda, quins són els efectes en la dinàmica relacional i de modelatge de les aules amb grups més reduïts dalumnes?
Una vegada més, serà important cercar fonamentació al que moltes vegades sol ser una impressió. Segons el catedràtic i investigador John Hattie5, lefecte de reduir la ràtio dalumnes per classe de 25-30 a 15-20 és dun 0,22. Lefecte és francament baix, si es compara amb altres mesures notablement menys costoses, com ara organitzar grups flexibles (0,25) o practicar mindfulness a lescola (0,29), valors molt per sota de lorganització de grups cooperatius (0,59) o la utilització duna avaluació formativa (0,90).