Una vegada més, serà important cercar fonamentació al que moltes vegades sol ser una impressió. Segons el catedràtic i investigador John Hattie5, lefecte de reduir la ràtio dalumnes per classe de 25-30 a 15-20 és dun 0,22. Lefecte és francament baix, si es compara amb altres mesures notablement menys costoses, com ara organitzar grups flexibles (0,25) o practicar mindfulness a lescola (0,29), valors molt per sota de lorganització de grups cooperatius (0,59) o la utilització duna avaluació formativa (0,90).
Els resultats PISA no avalen tampoc una correlació entre la mida de les aules i el rendiment. A Espanya, el nombre mitjà dalumnes per aula a primària és de 20,1, una xifra inferior a la de lOCDE (21,3) i molt semblant a la de la Unió Europea (19,9). Les diferències que sobserven en els resultats obtinguts no semblen derivar-se tampoc de la mida de les aules.
Des de la perspectiva docent, és clar que un nombre més alt dalumnes per aula implica més gestió i menys temps per dissenyar processos densenyament-aprenentatge. Menys alumnes implicaria corregir menys (tot i que una dinàmica més autònoma de lalumnat permet incorporar lalumnat en lautocorrecció), oferir més atenció a les famílies o atendre millor lalumnat que ho requereixi, i possiblement facilitaria la gestió daula. Però personalment no comparteixo en absolut que la solució passi per una reducció de ràtios a laula. Si sopta per incrementar la inversió en educació, crec que seria notablement més eficient incrementar les plantilles dels equips docents, i promoure la codocència o multidocència, estructures que sens dubte permeten assolir els mateixos efectes de la reducció de ràtios, ja que disminueixen la càrrega docent a laula, però alhora, com ampliaré en capítols posteriors, aporten molts altres avantatges que impacten duna manera notable i més efectiva sobre laprenentatge i lacompanyament dels infants.
No podem perdre de vista que lefectivitat de disposar duna ràtio o duna altra a laula està directament relacionada amb la dinàmica densenyament-aprenentatge que shi proposi. La ràtio dalumnes a la Xina és de cinquanta alumnes a les aules de secundària i quasi quaranta a primària, i curiosament shi obtenen els millors resultats mundials en les proves PISA. En aules transmissives, on el docent imparteix de forma sistemàtica classes magistrals amb un fort component autoritari, la ràtio dalumnes serà pràcticament irrellevant. Aquest és el motiu principal que fa que encara avui en algunes universitats si puguin trobar grades de cadires fixes on un nombre molt elevat dalumnes escolten les explicacions del professor universitari. I en cap cas pretenc restar valor a les classes magistrals, tot al contrari. A les escoles hi ha grans oradors que són agraïts descoltar i que poden arribar a encoratjar i involucrar molt més a laprenentatge que docents amb gestions irregulars daules més actives. Però el problema duna aula universitària en què les cadires estan enganxades en una grada és que no admet cap altre format daprenentatge. Una aula amb una ràtio molt baixa tampoc permet altres combinacions o organitzacions de lalumnat. Contràriament, una aula amb un nombre superior dalumnes en la qual es treballi en models de docència compartida shabilita els docents perquè puguin dissenyar, si així ho creuen pertinent, diferents agrupacions i ràtios, segons quines siguin les necessitats del procés densenyament-aprenentatge que hagin dissenyat conjuntament. Tampoc podem perdre de vista els efectes socials de les aules amb ràtios baixes. Si no sestableixen dinàmiques de treball obertes, en què els alumnes interactuïn i aprenguin de forma habitual amb alumnes daltres grups o cursos, les dinàmiques daula es poden empobrir o deteriorar. En refereixo al fet que si es redueix el nombre dalumnes per aula però es manté una dinàmica de treball tancada en el grup de laula, sempobreixen les relacions socials i les oportunitats destablir relacions potencialment positives i es pot generar una certa endogàmia relacional que no sempre és la més adequada per establir vincles saludables en la dinàmica afectiva del grup classe. Com he mirat de reiterar en els arguments desplegats, una reducció de ràtios, segons les evidències de què es disposen, no aporta una millora significativa dels aprenentatges, i per si sola, sense una redefinició i una transformació dels models densenyament-aprenentatge, no aportarà els resultats que es pretenen. És necessària una política educativa capaç de fer una avaluació més àmplia del sistema per identificar la necessitat de transformació profunda del model educatiu, que va molt més enllà de la ràtio de les aules.
ELS DEURES GARANTEIXEN DISCIPLINA I ORGANITZACIÓ
Espanya és un dels països amb més hores lectives en làmbit educatiu europeu. Els escolars deducació primària fan 129 hores lectives anuals més que la mitjana de lOCDE (875 vs. 749). A secundària sincrementen a 148 hores més que la mitjana de lOCDE (1.054 vs. 902). Aquestes dades encara són més sorprenents quan es comparen amb un país amb reconegut prestigi educatiu, com Finlàndia, on els seus alumnes fan 246 hores menys (808) que un despanyol. És a dir, que els nostres alumnes fan més dun mes de classes més que un alumne mitjà europeu i més de dos mesos que un alumne finlandès. Aquestes dades no haurien de ser concloents per afirmar que lalumnat ja treballa prou hores a lescola perquè també hagi de treballar a casa? Sorprenentment, els alumnes espanyols no només dediquen més hores de feina a lescola que la mitjana de la Unió Europea, sinó que també en dediquen forces més a casa. Mentre que la mitjana europea es concreta en una dedicació setmanal de 4,8 hores, la dels alumnes espanyols és de 6,5 hores. La necessitat de repensar les tasques escolars és obvia.
Lògicament, leficiència de les hores de classe i la quantitat de deures estarà molt condicionada a les metodologies i als contextos densenyament-aprenentatge que es facin servir, i per descomptat també a la tipologia de deures que es proposin. Però estarem dacord que el més habitual és que els deures siguin propostes repetitives i universals per a tot lalumnat. Això fa que a la part de lalumnat amb més competències els deures no li impliquin una millora significativa en els seus aprenentatges, i que per als alumnes amb més dificultats es converteixin en una tortura nocturna per a ells i sovint per a les seves famílies.
En contraposició amb això, em decanto del tot per laprenentatge multinivells i per loferta daprenentatges oberts en els quals siguin els mateixos alumnes els que se sentin veritablement cridats a continuar aprenent i treballant a casa quan ho puguin fer, si ho desitgen. Generar interessos, promoure la capacitat de fer-se preguntes i de voler aprendre, o incentivar laccés a la lectura, la cultura o els interessos personals, em sembla una estratègia educativa excel·lent, que cal promoure i incentivar. Quan són els infants i els joves els que sactiven per accedir des de casa als aprenentatges promoguts a laula o a altres que hi estan relacionats, es produeix una simbiosi excel·lent entre educació escolar i familiar, un sinònim clar dèxit educatiu. Actualment es parla sovint de les flipped classrooms o classes inverses com una eina innovadora. I certament ho és, i està molt vinculada a les prestacions que avui ofereix la tecnologia. La classe inversa és un enfocament pedagògic en el qual la instrucció (la classe magistral) es realitza fora de laula, i saprofita lestona de treball a classe per fer activitats que impliquin un procés cognitiu de més complexitat. Als alumnes sels proposa que estudiïn i preparin les lliçons fora de classe, que accedeixin a casa als continguts de les assignatures i que, posteriorment, sigui a laula on es facin els deures, de manera que es puguin debatre, acompanyar o compartir amb els docents si és necessari. Tot i les nombroses bondats daquesta mecànica, en referència a la temàtica que sestà tractant les flipped classrooms no són cap millora. Els estudiants han de continuar dedicant temps importants de treball a casa per atendre les tasques escolars. Segons el meu parer, aquesta és una proposta excel·lent per ser incorporada de forma habitual en la dinàmica daprenentatge dins laula. La utilització de tutorials, propis o elaborats per altres, sobre continguts procedimentals o teòrics, permet que lalumnat hi accedeixi segons les seves necessitats individuals, i que ho pugui fer tantes vegades com li convingui per assolir finalment laprenentatge proposat. Aquesta manera daprendre no és de cap manera desconeguda per als joves actuals, acostumats a trobar a YouTube la resposta a qualsevol interès o aprenentatge que els motivi.