Les seves pàgines han anat brollant del cor apassionadament, sense un pla previ. Els capítols apareixen sense un ordre lògic aparent; més aviat se succeeixen de forma anàrquica. Ja es veu que aquest intent és qualsevol cosa menys un projecte acadèmic. Aquest rampell ha respost a la necessitat, per part meva, delaborar una mena de relectura, una interpretació de la meva vida, feta des de la maduresa que els anys propicien. Arribat ja als meus 80 anys, des de lombrívola placidesa que mha regalat el llit dun hospital, afectat per les goteres que a tots sens obren amb els anys pel deteriorament de la nostra salut; des daquí mhe sentit en la necessitat de pensar, mirant el passat, el complex desenvolupament de la meva vida. També els meus fills, José Carlos i Manuel Eugenio, no han deixat dinsistir perquè mhi posés. I la meva dona María Dolores, sobretot ella, no han deixat de fer-ho dia sí i dia també. Aquest és el resultat: no una autobiografia, perquè el meu personatge no dona per tant; sinó una interpretació de la meva complexa vida, feta des de la fe, amb un pregon sentit providencialista. Perquè les coses no han passat perquè sí. Jo hi estic veient loculta mà de Déu movent els fils desbaratats daquesta vida meva, tan complicada i tan singular. Aquest és el perquè i el sentit daquest llibre. No és una autobiografia, torno a dir, com solen fer les persones de prestigi. Jo no en soc ni pretenc ser-ho. Però sí que em ve de gust oferir un testimoni; un testimoni personal, viu i humil. Com a liturgista i com a persona dEsglésia. Tant de bo serveixi dalicient i destímul per a companys que fan el mateix camí.
José Manuel Bernal
Logronyo
Mirant cap enrere sense ira
Arriba un moment en què el pes dels anys es fa força difícil dassumir. No em resulta còmode, a aquestes alçades de la meva vida, reconèixer que he complert vuitanta-tres anys. Sacumulen les goteres, les febleses angoixants, la minva creixent dels recursos. Les meves forces ja no són tan resistents com abans. Cal reconèixer que els anys pesen. Per consolar-me, em dic a mi mateix que això és llei de vida.
Però aquests consideracions no mhan evitat caure malalt i ingressar a lhospital. Això també deu ser llei de vida. Lestada prolongada en un llit dhospital ha propiciat que pugui pensar, que pugui mirar enrere, que pugui contemplar el meu passat des daquests anys meus de vellesa, que pugui interpretar aquests anys, que intenti esbrinar-ne el sentit des de la maduresa i la serena sensatesa que regala ledat. Soc aquí. En el cru hivern logronyès, des del llit blanc dun hospital, esprement-me el cervell, donant voltes en el meu cap per interpretar el que ha estat la meva vida; intentant desentranyar, des de la policromia dels esdeveniments que he viscut, el sentit que ha anat quallant i donant forma a les meves vivències, a tota la meva experiència.
Perquè, quan miro enrere, la meva vida és efectivament una policromia desdeveniments. La meva ruptura amb els dominics va marcar una fita important. A partir daquell moment vaig començar a percebre com si un esborrall negre hagués tacat els meus anys, com si en la meva vida shagués creat un mur enorme que partia la meva existència en dos, com si aquest mur dividís la meva vida en un abans i un després. A partir daquí van sorgir experiències inoblidables, inesborrables: la descoberta inapreciable de la meva esposa María Dolores, el naixement dels meus dos fills José Carlos i Manuel Eugenio, la meva primera trobada amb una malaltia greu del cor que em va obligar a sotmetrem a una intervenció quirúrgica important, el meu primer lloc de treball quan em vaig incorporar a la biblioteca de la incipient Universitat de La Rioja, el meu providencial descobriment de la Comunitat de lEsperança, una comunitat de base, popular, on, amb la meva dona, vam poder viure intensament la fe i celebrar Jesucrist en lEucaristia.
Durant aquest temps he pogut anar afrontant el rebuig o la desconfiança que la presència dun prevere secularitzat provoca en molta gent. Sobretot en persones de bé, persones piadoses, capellans devots, vells coneguts que, des de la meva secularització, passen de llarg i fan com si no em coneguessin. Tot això no deixa de suscitar en el meu cap pensaments bojos, divagacions i sospites dhaver comès, amb la meva decisió, un veritable disbarat. Sense que arribem a adonar-nos-en, de mica en mica, aquests pensaments arriben a fer forat en el cor, a crear fins i tot una mala consciència.
Però el pas dels anys ha anat clarificant els esdeveniments i posant cada cosa al seu lloc. És cert també que els canvis històrics i socials esdevinguts durant aquests darrers anys, especialment en la vida de lEsglésia i a Espanya, ha anat creant nous escenaris i noves plataformes culturals, i nous estils de vida. Aquestes transformacions socials han anat configurant en nosaltres noves maneres de pensar, nous paràmetres de valoració, noves visions i nous criteris. El que en un altre moment va generar greus escàndols i severes reprovacions, a poc a poc, ha anat perdent força. Lactitud hostil, recriminatòria i poc indulgent que, en aquell moment, vam experimentar i patir els secularitzats, sha anat transformant en actituds comprensives i gratament acollidores.
De vegades comento amb els meus amics dominics que ara em sento més dominic que abans. I és veritat. Encara que no sho acabin de creure. Els meus amics de la comunitat de lEsperança de Logronyo, daltra banda, que em coneixen bé i saben molt de les meves aficions i inquietuds, comenten, burletes, el meu afecte pels dominics i la meva incombustible fidelitat a lorde dominicana. Fins i tot la meva dona María Dolores, que podria apreciar en la meva afecció als dominics una mena de deslleialtat matrimonial, mai no ha caigut en aquesta temptació. Ella mateixa comparteix amb mi la mateixa simpatia i el mateix afecte pels dominics.
Per completar aquesta reflexió em complau comentar linterès que, des de fa anys, mantinc per incrementar les meves col·laboracions científiques en revistes de lOrde, com Teología Espiritual i Escritos del Vedat. Fins i tot aquest interès per col·laborar en institucions dirigides pels dominics mha portat a publicar diversos llibres a lEditorial San Esteban i a Edibesa. Tot plegat ha fet que em senti, des de fora molt dominic. La veritat és que els frares, per part seva, quan ho he sol·licitat, mhan obert les portes dels seus convents i mhan ofert una càlida i fraterna hospitalitat, extensible a la meva dona i als meus fills.
Diuen que el temps sempre acaba posant les coses a lloc. És veritat. Tot i que jo no estic tan segur que aquesta recol·locació sigui només obra del temps. Hi ha altres ingredients que contribueixen a fer que les coses i els esdeveniments subiquin en el lloc que els pertoca. Per això, vistes a distància, les peripècies de la meva vida ofereixen una nova imatge, un altre color. Veig aquests esdeveniments, no pas com una carrera dobstacles a superar, sinó com un seguit de fites, enfilades com un procés que va creixent fins a constituir una línia coherent, progressiva i enriquidora.
Així estic interpretant, en aquesta visió providencialista, experiències personals tan significatives com el meu matrimoni amb María Dolores el 1986; loperació quirúrgica de coronàries, a cor obert, a què em vaig sotmetre a la Clínica Universitària de Pamplona el 1988; les meves sofertes peripècies a la recerca de feina fins la meva incorporació el 1986 a lEscola Universitària dEmpresarials de Logronyo com a ajudant de biblioteca; els meus successius i tenaços intents per millorar en el meu lloc de treball, participant activament en concursos doposició i en ofertes de promoció interna, fins a fer-me càrrec del Servei de Publicacions de la ja constituïda Universitat de La Rioja. Els meus anhels sassoleixen quan puc actuar com a docent universitari impartint diversos cursos fronterers entre fe i cultura, en el marc del Departament dHumanitats de la Universitat de La Rioja, com a professor convidat, per la meva condició de Doctor en Teologia.