La col·lecció Emaús vol oferir llibres
de lectura assequible que ajudin
a viure el camí cristià en el moment actual.
Per això porta el nom d'aquell poble
cap a on anaven dos deixebles desesperançats
quan es van trobar amb Jesús,
que es va posar a caminar al costat seu,
i els va fer entendre i viure
la novetat de l'Evangeli.
José Manuel Bernal Llorente
La meva vida, sense embuts
Confessions dun dominic secularitzat
Col·lecció Emaús 165
Centre de Pastoral Litúrgica
Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé
Disseny de la coberta: Mercè Solé
Fotografia de la coberta: Pixabay
© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA
Nàpols 346, 1 08025 Barcelona
Tel. (+34) 933 022 235
cpl@cpl.es www.cpl.es
Edició digital: octubre 2020
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, llevat dexcepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
A la memòria del meu pare i de la meva mare
Als meus germans Mari Carmen i Carlos, prevere dominic
Als meus germans, els dominics dAragó
Al pare Miguel Gelabert, que va posar la primera pedra
A la Comunitat de lEsperança de Logronyo
Als meus fills José Carlos i Manuel Eugenio
A Pablo i Gonzalo, els meus primers nets
A la meva esposa María Dolores, que hi ha estat sempre
¿Un llibre incòmode?
Tres han estat els motius per publicar aquest llibre dins la col·lecció Emaús. En primer lloc, el recent sínode de lAmazònia, durant el qual sespeculà insistentment sobre la possibilitat dordenar homes casats, una qüestió encara no resolta però que probablement les necessitats pastorals tornaran a posar tossudament sobre la taula. El testimoni dalgú que ha viscut com una unitat la seva vocació, no només al presbiterat sinó també al carisma propi duna congregació religiosa, lamor incondicional per la seva família i el compromís envers la seva comunitat eclesial i el seu entorn ciutadà, és sens dubte una magnífica aportació per reflexionar sobre la diversitat de vivències en el servei a lEsglésia.
En segon lloc, lexperiència daquesta casa, el Centre de Pastoral Litúrgica, que ha comptat entre els seus millors actius tres preveres que van deixar el seu ministeri per casar-se i que, bo i casats, mai no van abandonar ni la tasca pastoral ni la litúrgia, amb absoluta fidelitat a lEsglésia, amb entusiasme i amb rigor: Joan Llopis Sarrió (1932-2012), Joaquim Gomis Sanahuja (1931-2013) i Josep Lligadas Vendrell (1950). De fet, aquesta situació, que hi ha qui considera poc ortodoxa, segurament ha restat credibilitat eclesial i prestigi al CPL en alguns àmbits, tot i que tots tres personatges, en iniciar el nou camí del matrimoni, van haver dabandonar part de la seva feina i van passar a un pla molt més discret i, per raons òbvies, disciplinadament respectuós amb les mesures que dicta la Santa Seu en atorgar la dispensa. Cosa que no treu, com ja he dit, que la feina feta després no sigui tan valuosa com ho era abans demprendre aquest canvi vital.
Finalment, la meva pròpia història personal, com a esposa que soc de Josep Lligadas, que havia estat prevere. Llegir aquest llibre valent de José Manuel Bernal, que posa al damunt la taula moltes contradiccions pròpies i de lEsglésia, mha fet somriure en trobar molts punts en comú entre el seu itinerari i el del meu marit, i mha fet adonar de com aquestes opcions de renúncia al presbiterat, que part de lEsglésia ha viscut com una traïció, es poden llegir en positiu com una fita més en el camí personal de fidelitat de cadascú a la crida de lEsperit. La crida de Déu té moltes formes, però el seu nucli és comú: viure lamor.
Conceptuar aquest canvi destat com una traïció ha comportat un fort patiment per a moltes persones i també se nha ressentit, i sen continua ressentint, el conjunt de lEsglésia. Dentrada, com molt bé assenyala lautor, es desaprofita laportació de persones formades, actives, per a les quals la fe continua sent leix principal de la seva vida. Com si pel fet dabandonar el presbiterat haguessin perdut de cop tota la seva vàlua, i com si ja no poguessin aportar res de bo o de qualificat a unes comunitats cristianes que avui tenen dificultats per trobar pastors. I, més greu encara, hi ha qui ha hagut de patir el menyspreu de molts cristians o sha convertit de cop en invisible, veient com el seu entorn lignorava. No és una experiència que hàgim viscut a casa, ben al contrari, però sí que lexplica bé José Manuel Bernal, el qual va ser capaç de trobar molts camins de recuperació. Hi va ajudar la seva congregació que, com moltes altres, en aquestes circumstàncies estima les persones que nhan format part, procura mantenir-hi vincles i establir-hi ponts, i respecta la seva llibertat.
En litinerari de Bernal jo hi he trobat també el reflex de coses que ha viscut el meu marit: el pas de ser un membre destacat de la comunitat cristiana a una persona qualsevol, sense cap autoritat, tant dins de la comunitat civil com de leclesial. Bernal ho expressa bé: de ser degà de la Facultat de Teologia va passar, després de viure llargament en situació datur, a ocupar-se del servei de préstecs duna biblioteca universitària. I a partir daquí es va obrir camí. Però això també passa quan es viatja des del presbiteri als bancs de lEsglésia, o des de la presidència de la comunitat a la militància de base en qualsevol associació, partit o sindicat. O, ben senzillament, quan se surt duna institució on moltes coses de la vida quotidiana estan resoltes per aterrar a lescassament valorada feina de casa i a la cura de les persones que tenvolten. En definitiva, és un camí més de despullament de lautoritat i del poder, que facilita allò que de vegades ens és tan difícil: ser cristià en el món, entendre la seva cultura, estar al servei de la gent i intentar fer-hi arribar el missatge de Jesús amb esperança i fraternitat.
Magraden molt les paraules amb què Bernal resumeix aquesta unitat en el seguiment de Jesús:
Aquest ha estat el secret. Descobrir que el Déu en el qual creus i al qual intentes ser fidel, és el mateix. Que Jesús de Natzaret i el seu missatge evangèlic, és el mateix. Que lEsglésia, en la qual ens hem batejat i a la qual pertanyem, és la mateixa. Que la fe i els sagraments són els mateixos, sobretot lEucaristia, celebrada i compartida fraternalment. Lúnic que canvia és la situació existencial des de la qual ens apropem i ens endinsem en la vivència i en la celebració daquests misteris. Aquí rau la novetat. Aquesta novetat ens permet parlar duna nova forma de viure la nostra fidelitat a Déu.
Confio que el llibre us interessarà tant com a mi.
Mercè Solé
Directora de la col·lecció Emaús
Setembre de 2020
Pròleg
Déu escriu recte amb ratlles tortes; perquè els camins empresos es dibuixen torts i forassenyats; perquè tot escapa a les normes acreditades del seny, del bon sentit i de les maneres convencionals. I, tanmateix, en lhoritzó final, tot pren cos i saclareix. El més forassenyat es torna coherent, el més tèrbol es fa llum i la bogeria es converteix en seny. Des de la talaia final tot retroba el sentit. Això és precisament el que magradaria aclarir en aquest llibre.