De moment, limportant és que la condició posthumana ens anima a anar més enllà dels costums de representació eurocèntrics humanistes i de lantropocentrisme filosòfic que suposen. Avui dia ja no podem partir acríticament de la centralitat de lhumà (com a home i com a anthropos) per mantenir les antigues dualitats. Aquest reconeixement no ens llança inevitablement al caos de la no-diferenciació, ni a lespectre de lextinció. Més aviat assenyala cap a una altra direcció, un altre terme mitjà, un altre entorn, que exploraré en aquest llibre.
Les crítiques teòriques i filosòfiques a lhumanisme shan formulat de manera explícita i directa en la filosofia continental moderna ja des de Nietzsche. Les objeccions més recents a lhumanisme han vingut de corrents de pensament com ara el postestructuralisme (Foucault, 1970), el materialisme vitalista (Deleuze, 1983; Deleuze i Guattari, 1980), el neomaterialisme crític (Dolphijn i Van der Tuin, 2012), el materialisme feminista (Alaimo i Hekman, 2008; Coole i Frost, 2010) i els moviments antiracistes i postcolonials (Said 2004; Gilroy, 2000).
El posthumà, però, no és només una crítica de lhumanisme. També afronta el repte encara més complex de lantropocentrisme. La convergència daquestes dues línies de crítica, en allò que jo anomeno el posthumà, està produint una cadena de conseqüències teòriques, socials i polítiques que és més que la suma de les seves parts. Suposa un salt qualitatiu en noves direccions conceptuals: subjectes posthumans que produeixen erudició posthumana. Cal remarcar la convergència del posthumanisme i el postantropocentrisme, perquè en els debats actuals tots dos corrents sovint sassimilen de seguida en una fusió deconstructiva que sho emporta tot, o es tornen a segregar violentament i fan enfrontar lun a laltre. Tot i insistir que és clar que la convergència posthumana no és una declaració dindiferència inhumana, és important fer èmfasi en la manera com la intersecció daquestes dues línies de qüestionament fa que senriqueixin a la vegada. Alhora, és crucial resistir-se a totes les tendències que volen reduir el posthumanisme i el postantropocentrisme a una relació dequivalència, i destacar-ne en canvi tant la singularitat com els resultats transformadors de la seva convergència. Si no apliquem una crítica de lhumanisme al desplaçament de lantropocentrisme, i a la inversa, correm el risc destablir noves jerarquies i noves exclusions.
El fet de subratllar el factor de convergència ens ajuda a evitar un altre risc, el danticipar-nos als efectes de la conjuntura actual i preseleccionar una única direcció en la qual desenvolupar els nous coneixements i valors ètics. En canvi, el que assenyala la convergència posthumana és una obertura multidireccional que permet múltiples possibilitats i demana formes experimentals de mobilització, de debat i de vegades fins i tot de resistència. La paraula clau dels estudis posthumans és multiplicitat. El ventall dopcions posthumanes és ampli i no para de créixer, com es veurà i explicarà en els capítols següents. El coneixement posthumà també proporcionarà algunes directrius per valorar aquestes novetats.
En lloc de proposar un únic paradigma alternatiu, limportant de la convergència posthumana és que fa una crida a la crítica: hem de construir a partir del potencial generador de les crítiques ja existents, tant a lhumanisme com a lantropocentrisme, per tal de tractar la complexitat de la situació actual. En aquest llibre destaco lestructura heterogènia de la convergència posthumana per tal de reflectir lestructura multidireccional i amb diverses capes duna situació que combina el desplaçament de lantropocentrisme en resposta als reptes de lantropocè amb lanàlisi dels aspectes discriminatoris de lhumanisme europeu. Tenint en compte la perpetuació de lactivitat i les interaccions humanes violentes, mantinc lèmfasi en la justícia, tant social com transespècie i transnacional. En obres anteriors ho he anomenat justícia zoe-centrada (Braidotti, 2006). Una justícia zoe-centrada ha de tenir una ètica relacional al darrere. Són elements clau del programa posthumà, perquè ens impedeixen oblidar que «estem junts en això».
Les crítiques a lhumanisme europeu concerneixen aquesta mateixa tradició de lhumanisme europeu o, com va observar sagaçment Edward Said (1994), es pot criticar lhumanisme en nom de lhumanisme. Aquestes crítiques són essencials tant per al projecte occidental de modernitat com per al projecte modern demancipació. Històricament les han expressat els altres antropomòrfics de «lhome»: els altres sexualitzats i racialitzats, que reclamaven justícia social i rebutjaven lexclusió, la marginació i la desqualificació simbòlica.
La renúncia a lantropocentrisme, però, posa en marxa un conjunt dactors diferents i una reacció afectiva més complexa. Desplaçar la centralitat de lanthropos en la visió del món europea deixa al descobert i fa esclatar diversos límits entre «lhome» i els «altres» ambientals o naturalitzats: animals, insectes, plantes i el medi ambient. De fet, el planeta i el conjunt del cosmos esdevenen objectes dindagació crítica i aquest canvi descala, ni que sigui només en termes del continu naturocultural, pot semblar desconegut i una mica contraintuïtiu.
La crítica a lantropocentrisme implícita en el coneixement posthumà exigeix molt als estudiosos de les humanitats perquè efectua un doble canvi. En primer lloc, requereix una comprensió de nosaltres mateixos com a membres duna espècie, i no tan sols duna cultura o duna forma dorganització política. En segon lloc, requereix fer-nos responsables de les desastroses conseqüències per al planeta de la supremacia de la nostra espècie i el domini violent de lanthropos sobirà. La majoria de persones amb formació en humanitats i ciències socials no estan acostumades ni formades per pensar en termes despècie.
Respecte a això, la percepció de Freud sobre la teoria de levolució continua sent clarament rellevant. Freud ens va avisar que Darwin havia infligit una ferida narcisista tan profunda en el subjecte occidental que havia provocat respostes negatives a la teoria de levolució, com ara desentendre-sen. Així, els estudiosos de les humanitats defensen de manera implícita, és a dir, com una cosa de sentit comú, la distinció clàssica entre bios (humà) i zoe (no-humà). Bios es refereix a la vida dels humans organitzats en societat, mentre que zoe es refereix a la vida de tots els éssers vius. La bios es regula amb poders sobirans i normes, mentre que la zoe està desprotegida i és vulnerable. Tanmateix, en el context de la convergència posthumana, mantinc que aquesta oposició és massa rígida i ja no es pot sostenir. En aquest llibre exploro el potencial generador de la zoe com a noció capaç dengendrar resistència als aspectes violents de la convergència posthumana.
Tot i que un dels innegables punts forts de lhumanisme són les múltiples formes de crítica que ha originat al llarg de la història fins i tot crítiques radicals a lhumanisme que posen laccent en la diversitat i la inclusió, no aborda necessàriament o de manera deliberada els hàbits de pensament antropocèntric que té profundament arrelats. Ara bé, per tal de desnaturalitzar les desigualtats econòmiques i la discriminació social, també cal cridar latenció a la teoria crítica social i cultural, ja que la seva base metodològica és un paradigma social constructivista que sosté la distinció binària entre natura i cultura. Potser no és sorprenent que la sensibilitat postantropocèntrica no hagi aparegut fins fa relativament poc entre els experts en humanitats (Peterson, 2013).