VII
Una vegada cada setmana, el divendres, la Maria-Cinta em feia venir a buscar i jo passava el dia a casa seva perquè deien que havia de veure món. A les onze ja estava preparada i així que el cotxe es parava davant del reixat, el xofer, que es deia Silvestre, tocava la botzina tres vegades. El primer dia em va preguntar si volia seure al seu costat o a dintre. Li vaig dir a dintre i mentre mhi ficava el vent hi va fer entrar una flor dacàcia. Em vaig estirar en el seient com si estigués en el llit, perquè tant em feia veure passar les coses i els carrers; el que jo volia, amb els ulls tancats, era que tot fos com si tornés a la nit del Liceu i veure anar duna banda a laltra lhome geperut i sentir com la senyora que havia estat asseguda al meu davant, amb un braçalet que era una serp dor, explicava al senyor del seu costat els misteris del teatre: que el sostre sobria i que tiraven el llum enlaire per amagar-lo; que el terra en pendent, per poder-hi fer els balls de carnaval unes grans màquines el pujaven amunt i el feien pla. I tot el camí vaig tenir la mà ficada entre el seient i el respatller i figurava que sentia olor de fum de tabac.
Vaig arribar amb tot el vestit rebregat; me lhavia fet fer la Maria-Cinta, detamín blanc, amb tot el baix de la faldilla brodat de rams de cireres i amb un ram de cireres damunt del pit a la banda del cor, havia dit.
La Maria-Cinta duia una bata de seda, japonesa, amb tota lesquena brodada de branques dametller florit. Vivia en el Passeig de Gràcia i des de la seva terrassa es veia el jardí dun palau amb palmeres de fulla de ventall i bótes de rajola blanca i blava, i, més lluny, unes quantes palmeres escanyolides de la Diagonal. Mentre em planxaven el vestit la Maria-Cinta em va fer banyar. Tot el bany era de rajola blanca amb una sanefa groga. La pastilla de sabó era tan grossa que no cabia a la mà i lampolla de laigua de colònia era dun litre o més. La Maria-Cinta va fer venir la cambrera perquè em fregués lesquena i li va explicar que mhavia escapat de casa per anar a sentir cantar i que lòpera que jo havia anat a veure ella lhavia vist almenys cinquanta vegades i que no hi havia res a fer: que sempre plorava quan el vell dels picarols passava lluny amb la seva filla morta a dins dun sac.
La cambrera manava fregant lesquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a laigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a lacabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja mhavia descordat tots els botons de lesquena. Magafava dun braçat i deia: ¡de cap a laigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava lesquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por dencetar-me. I mesbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada daquella brutícia, em va dir que Déu havia fet lhome de fang i que quan sassecaria em saltaria tot sol de la pell.
La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre meixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants duna capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i mhi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i mhi vaig veure de dalt a baix; però els ulls de seguida se men van anar cap a aquella creu de brillants que esquitxava el mirall de verd i de rosa com si fos la creu de lalegria. A la tarda va venir la Raquel i vam prendre te de Xina amb llessamí.
Per Sant Joan les dues cosines portaven coques de cirera i de pinyons. Els veïns treien al carrer tot el que tenien per cremar i les criatures ajudàvem i uns quants dies abans anàvem per les cases del barri a demanar llenya. Feien el foc davant del nostre reixat, perquè quedava a la meitat del carrer, i a la tarda la senyora Magdalena ja començava a rondinar; deia que la casa se li omplia de fum i renyava el senyor Jaume perquè no demanava que fessin el foc una mica més enllà. Recordo que aquell any vaig sortir al jardí mentre la senyora Magdalena preparava el sopar. La claror era grisa i el carrer semblava adormit. Vaig sentir un xiulet. De darrera de la muntanya de llenya va sortir el noi del Liceu i sem va plantar davant; amb una canyeta sanava picant la cuixa. Es devia adonar que mhavia quedat parada perquè es va posar a riure com si es pensés que mhavia fet por. Quan li vaig preguntar don sortia em sembla que ni em va contestar. Ens vam asseure en el graó de lentrada sense dir res, mirant la llenya, i a lúltim em va dir que li venien ganes dencendre-la. I jo, no sé per què, em vaig posar a explicar-li que el primer dia que havia sortit sola havia arribat a un carrer que feia pujada i que en una torre havia vist un ocell tot blanc, amb la cresta rosa, que estava lligat per una pota i que vivia quiet damunt duna barra de llautó. Se li coneixia que no macabava de creure, però de mica en mica li va venir el deliri de veure aquell ocell. No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit shi havia quedat tancat expressament. Shavia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat desperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.
Quan vam arribar a dalt de tot de lAvinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica daire i lombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.
VIII
Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments dun blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. LEusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre duna bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me lhavia regalat. Les bales les hi guardava. Mhavia preguntat què magradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig dunes quantes senyores que sestaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i mhi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on lhavia robat. Me lhavia de posar damagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure mel volia prendre.
Amb lEusebi érem molt amics dençà daquella nit dels coets. Lhavíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades lombra dun dit per davant de lescletxa dun ull i lescletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau duna flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè lEusebi mhavia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira sarrossegava per lherba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de lEusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a lorella i vaig pensar que macostava al martellet i a lenclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat daquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-sen deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-sen com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra shi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar daquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de lEusebi mhagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.