Us puc assegurar que tots els que estem implicats en aquesta tasca ens esforcem en donar compliment a aquesta important missió, i per això, necessitem i és fonamental la complicitat i la col·laboració de la resta de la societat, persones anònimes i desinteressades com la Roser, i dassociacions, fundacions i entitats que sens dubte poden sumar per a fer més possible lobjectiu de la reinserció social .
Serveixi doncs aquest senzill pròleg per agrair personalment i en nom de tots els que treballem en els Serveis Penitenciaris de Catalunya a lautora, Roser Algué, per la seva dedicació generosa i desinteressada en donar suport a un ciutadà anònim, així com a tots els que ens ajuden a fer més segura la nostra societat en comprometres en la valuosa tasca que suposa la reinserció social dels interns dels nostres centres penitenciaris.
Sens dubte, el que dona sentit a la nostra feina són les persones.
Moltes gràcies, Roser.
Amand Calderó i Montfort
Director general de Serveis Penitenciaris
Barcelona, 17 de novembre de 2017
Dedicat a totes les persones que, amb força de voluntat, lluiten per tirar endavant, malgrat els entrebancs amb què la vida els posa a prova
INTRODUCCIÓ
Aquest llibre és un recull de cartes, dun intercanvi epistolar, de fa una vintena danys, amb un noi dun centre penitenciari del nostre país. Aquesta correspondència va durar uns dos anys i es va acabar quan, finalment, ell va recuperar la llibertat.
Jo coneixia una noia que feia les pràctiques de la seva carrera en un daquests centres i com que a mi magrada molt escriure i volia donar una utilitat a les meves paraules, vaig demanar-li si em podia posar en contacte amb algun reclús que tingués ganes dintercanviar punts de vista amb algú de lexterior. Així vaig començar a cartejar-me amb el Dani, un noi que també escrivia poesia, com jo. Encara que ell ho feia una mica com a teràpia.
Aquí hi trobareu només les meves cartes, sobre les quals jo podia decidir i penso que amb la seva lectura podreu intuir el procés anímic del Dani durant aquests darrers anys de manca de llibertat, però amb lesperança de sortir al món lliure, com més aviat millor. Tos els noms (de persones i llocs) han estat canviats, per tal de mantenir el seu anonimat. I malgrat no era aquesta la meva intenció, veig que hi vaig deixar molts retalls de la meva vida. Suposo que va ser una mostra de confiança cap a ell.
Passats uns mesos vaig començar a anar-lo a visitar els caps de setmana. Parlàvem per un locutori (molt semblant a una cabina telefònica) i era una mica farragós, perquè feien dos torns de visita i hi havia de ser molt dhora per fer cua, si volia entrar al primer torn de la tarda. A més, quan eres a dins se sentia molta cridòria i tassabentaves de tot el què parlaven els dels locutoris dels costats i, és clar, també ens devien sentir a nosaltres
Al cap dun temps, la família, que tenien un vis a vis de tres hores cada mes, em van cedir la meitat del seu temps. Suposo que van pensar que era una bona influència per a ell i a mi em van fer un gran favor, perquè no havia desperar el torn, ja que et donaven una hora determinada i només que arribessis cinc minuts abans, ja nhi havia pou. És curiós, perquè em sembla que al començament no els feia massa gràcia la nostra amistat
Lestada a la presó del Dani no va ser seguida. Des de ladolescència ell entrava i sortia en funció del seu comportament. Les cartes es corresponen als dos darrers anys de reclusió.
La Maria, de la qual parlo en algunes cartes, era lencarregada dels tallers.
Espero que entengueu lestil tan espontani daquest llibre, pel fet de ser un recull de cartes.
M. Roser Algué Vendrells
1
Cantabria, 24-07-96
Hola, Dani,
Em dic M. Roser i sóc mestra. Potser et preguntaràs el perquè daquesta carta. Mira, a mi magrada molt escriure; abans em decantava més per la poesia, però ara magrada més la prosa poètica, encara que de tant en tant, hi faig alguna incursió. Aleshores he pensat que la correspondència és també un estil literari, i si al mateix temps puc col·laborar a que set facin els dies més suportables, doncs millor que millor. O potser això és el que jo penso i el que faré serà donar-te la tabarra També crec que tu pots aportar-me coses, perquè la teva manera de veure la vida, dins daquestes quatre parets, segur que és diferent de la meva.
I parlant del tema, ja suposo que no estàs aquí per haver guanyat una medalla al mèrit cívic Però jo no sóc qui per jutjar-te, per això estan els experts. En canvi si que penso que puc entendre una mica, sense que sembli marisabidilla, com et deus sentir, al marge de tota altra consideració, perquè jo sóc una persona molt independent, que no magrada gens que morganitzin la vida.
Bé, si tens interès en que tescrigui sobre alguna cosa en especial, ja mho diràs. Ara, per exemple, estic passant una setmana en un parador de Cantàbria (perquè em fan un 25% de descompte com a mestre, no et pensis). Ara mateix, des del meu balcó, veig un tall de lluna que, ben segur, es deu reflectir en les aigües dun embassament que hi ha al fons de la vall, rodejat de muntanyes que, com gegants, destaquen en la negror de la nit. I dic que la lluna es deu reflectir, perquè, des daquí no ho veig, però si que mho puc imaginar. Un gran collaret de cuques de llum adornen el quadre nocturn. Són els fanals dun càmping que, per cert, de dia shi deuen socarrimar, perquè no hi ha ni una ombra.
Penso passar-mho el millor possible i perquè tu també hi participis tenvio algunes postals i un detall del parador, perquè vegis que no estic farolejant. I com que quan escric a raig començo i no acabo, crec que per avui ja nhi ha prou.
Espero noticies teves mentre, rep una afectuosa salutació.
M. Roser
P.D.: Ladreça al darrera
M. Roser
Apartat de correus 82
Esplugues de Llobregat 08950
2
Dijous, 25
Com que no puc tirar la carta fins demà, encara tinc temps descriuret una mica més. Avui al matí, plovia a bots i barrals, i em pensava que no podria sortir enlloc. Però, de sobte, ha parat de ploure i ha aparegut un fantàstic Arc de Sant Martí sobre la vall. Si em surten bé les fotos que he fet, ja te nenviaré alguna.
Finalment he pogut fer una bona volta per Cantàbria, encara que pel camí mha agafat un aiguat que no es veia gairebé res. I per acabar-ho dadobar, he fet una maniobra no gaire correcta i un cotxe que venia una mica més ràpid del que calia, mha envestit de ple. El vidre de darrera trencat, la porta mig penjant en fi, un drama. Sort que gràcies a Déu ningú no ha pres mal!
Ara que, no hay mal que por bien no venga, que diu el refrany popular, perquè avui he pogut comprovar que la gent pot ser molt solidària. Pensa que la senyora de la casa que hi havia al davant, mha fet una til·la perquè ha dit que estava molt nerviosa, jo, no ella, he, he El senyor mha ajudat a fer el parte i amb un filferro mha subjectat la porta
Després, quan he anat a dinar i han vist que duia el vidre trencat, els amos del restaurant mhan dit: No se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje. I a mi gairebé mha fet vergonya veure el pare, la mare i la filla intentant arreglar el desperfecte, proveïts dun rotllo de plàstic, zel i estisores. Però mha anat dallò més bé, perquè al tornar he hagut de circular altre cop sota la pluja.