Quan va començar a tenir relacions sexuals amb les dones es va donar compte que no gaudia delles plenament. Li faltava alguna cosa. Recordava la seva infància: com el seu pare forçava davant seu a la seva mare i li pegava mentre la violava; després en Miquel marxava a plorar a la seva habitació impotent per no poder ajudar-la.
Tenia poc més de vint anys quan en Miquel estava, en aquell temps, a Manresa. Sortia amb una noia que es deia Clara. El primer dia que van intentar fer lamor, en Miquel va observar impotent com el seu membre era impossible que assolís una erecció. Les carícies, els petons i els intents de fel·lació de la noia no aconseguien despertar al seu membre flàccid. En Miquel sestava desesperant. Aleshores, va recordar en un flaix al seu pare. Ell a la seva manera sí que gaudia. Llavors, en Miquel li va donar una primera bufetada a la Clara. Va notar com el penis se li començava a posar dur i va continuar donant cops a la seva parella. La Clara va intentar cridar, però li va poder tapar la boca abans. Ella va mossegar-li la mà fins al punt de fer-la sagnar; però tot i el mal que li estava fent, en Miquel fruïa molt, més que mai. Després de donar-li una gran batussa que li va fer perdre el coneixement, en Miquel es va masturbar, va fer les maletes i va fugir de Manresa per sempre.
En Miquel es va estar preguntant tots aquells dies com podia gaudir picant a les dones quan el seu pare li havia fet tant de mal a ell i a la seva mare per aquest motiu. No va poder trobar cap resposta. Només notava que quan recordava la nit que havia passat amb la Clara encara sexcitava. Va pensar que hi ha algunes coses que potser no han de seguir cap tipus de lògica; simplement són duna manera o una altra perquè han de ser així.
De Manresa va anar a parar a Vic. Va començar a treballar de paleta i va anar fent vida normal. Allà va conèixer a una altra dona, la Carla, uns vint anys més gran que ell. Li va donar la comprensió que necessitava una dona que mai havia estat casada i que vivia amb el record constant de no haver tingut mai cap fill. En Miquel era un gran psicòleg i sempre deia el que volien escoltar les seves parelles. Era un home de bona presència, tendre i seductor. Era un llop amb pell de xai.
Va arribar a maltractar impunement a la Carla fins a tres vegades. Ell sempre li deia que tingués paciència i que junts podrien superar el problema que tenia ell amb lalcohol (lexcusa de sempre). Un dia, però, quan estava treballant en una obra, va venir un cotxe dels Mossos dEsquadra i sel van endur. A la fi, la Carla lhavia denunciat. El van jutjar per maltractaments. Les marques de dolor encara fresques al cos de la dona van ser la prova del delicte; ell tampoc el va negar mai. Va ser declarat culpable i, com que no tenia antecedents, va ser condemnat a un any de presó. Va complir-lo íntegrament a la presó de Can Brians. Després, àvid de tornar a saciar el seu amor foll amb una altra dona, sen va anar a viure a Granollers.
Allà es va repetir la història. Va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a una altra dona: la Isabel. No li costava gaire conèixer fèmines, perquè tenia bona perxa i era molt simpàtic. La Isabel es va enamorar dell profundament, com totes les anteriors. La va tenir en aquest embadaliment fins que la va maltractar per primer cop. Com era costum, la primera vegada intentava no deixar senyals de violència a les zones més visibles del cos. Ho aconseguia sempre que lamor i la bogeria no el cegaven (com li havia passat amb lEva). Va maltractar a la Isabel per un, dos i fins a un tercer cop. Lúltima vegada en Miquel pensava que lhavia matat, però no va tenir por, ans tot el contrari. Va tenir una sensació de satisfacció profunda que fins ara no havia conegut mai. I amb aquesta sensació, que el feia ser lhome més feliç del món, sen va anar de Granollers.
Va marxar a Sant Celoni i allà va tornar a treballar fins que un dia un parell de cotxes dels Mossos dEsquadra van arribar a casa seva i el van tornar a detenir. Va ser de nou jutjat. En base a que ja tenia antecedents, a les tres agressions que havia rebut la Isabel i a la coixesa permanent que li va quedar a la seva última víctima després de la darrera pallissa, el van condemnar a pagar una multa i a complir dos anys de presó. Va tornar a Can Brians, la seva segona casa, i allà va tornar a complir íntegrament la condemna.
Sempre que sortia de la presó es notava menys reformat que mai i amb més ganes de pecar. Va decidir anar a provar sort a Girona; va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a lEva. De totes les dones que havia conegut al llarg de la vida, ella era la més especial. Shavia arribat a imaginar com podria ser de feliç tenint una relació normal amb ella, però sabia que mai seria possible. Va aguantar quatre mesos fins que la seva fúria es va desencadenar. Va picar a lEva i va experimentar més plaer del que havia sentit mai. Aquella dona lexcitava moltíssim, més que cap altra. Va tornar a acusar a lalcohol del seu comportament i lEva el va creure. Li va donar una segona oportunitat. Va conviure amb ella quatre mesos més fins que el dimoni que tenia a dins va tornar a aparèixer. Aquell dia va maltractar a lEva i va gaudir com potser mai a la vida tornaria a fruir. Al final es va treure de sobre a lEva com si fos un sac de patates. Estava inconscient i sagnava. La va mirar i va pensar que potser era moment de marxar, de creuar els Pirineus i perdres a lestranger; però va decidir esperar. Estava bojament enamorat de lEva i no volia perdre-la de cap de les maneres. Sarriscava a que ella el denunciés i tornés a anar a la presó però en Miquel creia que valia la pena córrer el risc; si no el denunciava, segurament labandonaria i potser lhauria de recuperar. En Miquel creia que valia la pena tenir paciència i veure com evolucionaven els esdeveniments.
Per això la carta i la conversa que havia mantingut amb ella lhavien omplert dalegria. No el denunciava i a més li donava loportunitat de tornar a refer la seva relació en el futur. Semblava que li havia tocat la loteria. Seria pacient, sense cap pressa intentaria recuperar-la. Ell podria esperar un, dos, màxim tres mesos. Si en tres mesos no tornava al seu costat, potser algun dia igualment la violaria, la mataria i se naniria de Girona.
El que més desitjava però, era reconquerir-la. Amb el temps volia tornar a guanyar-se-la i anhelava tenir-la de nou tremolant de terror mentre estigués fent lamor amb ell. Volia escorres dins seu i veure els seus ulls sense vida. Volia tenir un orgasme sentint-la morta sota seu. Després agafaria les seves pertinences i fugiria per sempre dEspanya. El seu pròxim destí podria ser Marsella o Itàlia, ja es veuria quan arribés el moment. Ara només li calia esperar
13
Avui era dimarts, quart dia després de la pallissa.
En el meu cos encara quedaven seqüeles daquell maleït dia: bastants blaus i morats, un ull amb una mica de sang o un llavi i un tros de dent partida neren només uns quants exemples. Per sort no mhavia trencat cap ós. A poc a poc anava acceptant les marques infringides durant la batalla perduda i les intentava vèncer.
Vaig treure una fotografia den Miquel de la bitlletera i la vaig desar a la part més profunda dun calaix. Els sentiments que tenia envers ell eren dallò més contradictoris i pensava que només el temps i els esdeveniments els podrien ordenar.
Els últims dies pràcticament no havia fet res. No havia anat a treballar i tampoc havia sortit cap dia de casa. Avui a la tarda, li havia dit a la Sandra que aniria a comprar menjar i aprofitaria perquè em toqués una mica laire; i així ho vaig fer.