A casa tot estava al seu lloc. Les coses de la Dédée escampades, la seva habitació, tot com abans. A mesura que es dissipava la boira els objectes anaven reprenent els seus contorns, el seu ús, el seu passat, les seves marques. Tot es feia tallant, amenaçador. No sabia com evitar el contacte amb els objectes que mencerclaven, massaltaven, matacaven. ¿Com fugir, dissoldrem, no ser presonera del passat, no topar més amb les parets, amb les coses, amb els records? Al mateix temps tot era irreal, com sense consistència. Sense consistència i tanmateix tallant. Tot eren nafres i, de fet, tenia la sensació que estava coberta de blaus, no hi havia ni un mil·límetre de pell que no em fes mal.
Després... ¿Què vaig fer? De vegades mho pregunto. No ho sé. El meu pare es va posar malalt. El vaig cuidar. Va morir quatre anys després de la meva tornada. ¿Casar-me? Sí, vaig pensar-hi una mica. Hauria estat per tenir un fill. Però mentre el meu pare estava malalt necessitava atencions constants no hi podia pensar seriosament. Després ja era massa gran per tenir un fill. Bé, vaig trobar que era massa tard. Em vaig haver dinstal·lar en una altra casa. Deixar la casa on havia nascut la Dédée, on jo lhavia criat, tot era un esqueixament. Instal·lar-me en un altre lloc... No em vaig instal·lar. Les coses estan posades aquí, no troben el seu lloc, no estan incorporades a la resta, relacionades entre elles. Estan posades, no han ocupat el seu lloc. Em sentia tan cansada.
Des daleshores... No sé. No faig res. Si em preguntessin què ha passat des que vaig tornar diria: res. Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. La Mado... sha casat. Ha tingut un fill. És útil al seu marit, al seu fill. Té una raó de viure. Per a les que van retrobar el seu marit, el seu fill, com la Lulu, segurament va ser més fàcil. Em pregunto... Potser són felices. Però ¿ens ho preguntem, nosaltres, si som felices? Em repeteixo que fa vint-i-cinc anys que vam tornar per convèncer-men, si no, no mho creuria. Ho sé de la mateixa manera que saps que la terra gira, perquè tho han ensenyat. Ho he de pensar per saber-ho.
No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que sem posi al davant em pregunto: ¿Mhauria ajudat a caminar, aquest? ¿Mhauria donat una mica de la seva aigua aquest altre? Indago en tothom que veig vianants, desconeguts, el carter, els amics dabans, la venedora, indago en tots, pertot arreu, a qualsevol lloc, en la gent amb qui em creuo i em relaciono, o que freqüento al llarg de la vida. No puc evitar observar-los i indagar. Així és com divideixo la gent dençà que vaig tornar. Dalguns sé a primer cop dull que no mhaurien ajudat a caminar, que no mhaurien donat un glop daigua, i no necessito que parlin per saber que les seves veus són falses, com falses són les seves paraules. A aquests els escruto més estona, encara que de seguida nhagi llegit la resposta. Indago en ells amb desesperació de tant com mhauria agradat que fossin dels que mhaurien ajudat, de tant com mhauria agradat poder estimar-los el meu pare, quan vaig tornar... Intento descobrir en un plec dels llavis, en un esclat involuntari dels ulls, el senyal dun potser. Ho intento amb desesperació. Els seus llavis, els seus ulls no deixen de ser avars. Ells tampoc... ¿Aleshores qui? ¿Qui em queda? I continuo indagant. Els que veig a primer cop dull que mhaurien ajudat a caminar són tan pocs... Em dic que sóc una estúpida. Ja no necessito que majudin a caminar, no necessito que majudin a beure, no necessito que ningú comparteixi el pa amb mi. Ara tot sha acabat. Però no puc estar-me dindagar en els rostres i les mans, en les mans i els ulls. És una recerca miserable. Ja no són aquestes les preguntes que shan de fer a la gent amb qui et creues a la vida, però als que he vist com sels aprimaven els llavis, sels entelava la mirada, a aquests ja no tinc res a dir-los. Em dic: és una ximpleria, cal girar full. Em dic que això realment no té cap importància, avui. ¿Què importa avui? Només sé que conec els éssers més del que cal coneixels per viure al seu costat i que sempre hi haurà, entre ells i jo, aquest coneixement inútil.
Cadascú shavia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A larribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició désser humà i aleshores labandona la memòria. La memòria sen va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle linexplicable. I qui ha sobreviscut ha diniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records dinfància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu lesforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
inimaginable pels altres
que difícil és tornar
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
que no és a cap banda
que difícil és tornar
tot sha fet estrany
a casa
mentre eres a laltre lloc
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
on has parlat amb la mort
que difícil és tornar
i parlar de nou als vius.
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan tornes dallà
i has daprendre de nou
que difícil és tornar
quan has mirat la mort
amb la pupil·la nua
que difícil és aprendre de nou
a mirar els vius
de pupil·les opaques.