Mesure de nos jours
(Auschwitz et après, III)
1a edició catalana: gener de 2019
© 1971 Les Editions de Minuit
© 2019 Valèria Gaillard per la traducció
© 2019 Club Editor 1959 S.L.U. per aquesta edició
Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Correcció: Agnès Prats i Xavier Valls
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Producció de lebook: booqlab.com
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Amb el suport de:
Charlotte Delbo
La mesura dels nostres dies
(Auschwitz i després, III)
Traduït del francès per Valèria Gaillard
CLUB EDITOR
BARCELONA
TAULA
La tornada
He resistit a la injustícia
Gilberte
No puc mirar la gent
Cadascú shavia endut els seus records
Si tornes de la guerra
Mado
Potser havíem embellit
No diguis que no ens escolten
Aquell poeta que ens havia promès roses
Poupette
Voldríeu saber
No us creieu el que expliquem
Tornar del camp tornar a la normalitat
Marie-Louise
Ida
Un any i un dia
Loulou
Poupette
La mort de la Germaine
Jacques
Denise
Gaby
Louise
Marceline
Lenterrament
El desconegut que venia cap a mi
Françoise
No sé
Quan arribi la revolució
Dedicatòria
Nota editorial
Men recordo de tothom
fins i tot dels que se nhan anat.
PIERRE REVERDY
LA TORNADA
Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents dentre les meves companyes. Seien prop meu a lavió i a mesura que el temps saccelerava es tornaven transparents, cada cop més transparents, perdien forma i color. Tots els lligams, tots els llaços que ens mantenien unides les unes amb les altres, sanaven afluixant. Només quedaven les seves veus, i també sallunyaven a mesura que sapropava París. Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. Encara les sentia, però començava a no entendre el que deien. Quan vam arribar ja no les reconeixia. Lliscaven entre la multitud que ens esperava, desapareixien, reapareixien un instant, tan impalpables, tan irreals, tan fugaces que em feien dubtar de la meva pròpia existència. Van jugar a fet i amagar tota lestona que vam estar arrossegant-nos duna taula a laltra, es perdien, es retrobaven, em retrobaven, deien paraules que no entenia, sesvaïen de nou i aquesta vegada es fonien en la multitud que ens esperava, engolides per la gentada. Havien perdut fins a tal punt la seva realitat al llarg del viatge durant el qual les havia vist metamorfosar-se minut rere minut, esborrar-se lentament, imperceptiblement, inexorablement, convertir-se en espectres, que havia trigat a adonar-me de la seva desaparició. Segurament perquè jo era tan transparent, tan irreal, tan fluida com elles. Surava enmig de la multitud que lliscava al meu voltant. I, de sobte, em vaig sentir sola, sola al fons dun forat on faltava loxigen, on no podia respirar, on mofegava. ¿On eren? Vaig constatar la seva desaparició quan ja era massa tard per cridar-les, massa tard per córrer a buscar-les ¿i com podia córrer enmig de la multitud mòbil? A més, em faltava la veu i tenia les cames paralitzades. ¿On eren? ¿On sou, Lulu, Cécile, Viva?
Viva, ¿per què cridar-la ara? Viva, ¿on ets? No, tu no eres amb nosaltres a lavió. Si confonc les mortes amb les vives, ¿entre quines em trobo, jo? Havia dadmetre i era una conclusió llarga de formular, i fins que no vaig arribar-hi estava sumida en una angoixa que em deixava vagarejant, lliscant i surant, havia dadmetre, doncs, que les havia perdut i que a partir dara estaria sola. ¿On buscar ajut? Res ni ningú vindria a ajudar-me. Era inútil cridar, era inútil demanar auxili. En aquella multitud que menvoltava, tots estaven disposats a ajudar-me, eren allà justament per ajudar-me, però es proposaven fer-ho amb els seus mitjans, i jo sabia que eren inútils. Les úniques persones que podien ajudar-me estaven fora del meu abast. Ningú les podia substituir. Amb dificultat, fent un gran esforç de memòria però ¿per què dir esforç de memòria si ja no tenia memòria?, fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma dun ésser viu en la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi. Ho havia oblidat. ¿Ho havia sabut mai? No tenia clar ni com posar-mhi ni per on començar. Era una empresa superior a les meves forces. No tenia més remei que renunciar-hi. Renunciar-hi o deixar-ho per més endavant. Primer havia de reflexionar. Surava entre la gentada que marrossegava sense adonar-sen perquè jo no pesava gens, el cap sem buidava. ¿Reflexionar? ¿Com pots reflexionar quan no et queden paraules, quan has oblidat totes les paraules? Estava massa absent per sentir-me desesperada. Era allà... ¿Com? No ho sé. Però ¿hi era? ¿Era jo? Era jo... Era allà i seria una falsedat dir que no sabia què fer, jo no pensava ni em preguntava si hi havia res a fer. Saber, preguntar-se, pensar, són tot de paraules que utilitzo ara.