A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que shan endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses sarrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons descala immunds, a lentrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a lhotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja mho hauria pogut afigurar quan a la distància duns dos-cents metres vaig constatar que lhabitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de lescala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què sha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.
«Cuba», penso tornant-men a la meva casa, Cuba, en el seu propi món, en loblit del seu hivern, el seu desànim, la seva pena, el seu abandó.
Lendemà al matí torno a lhotel Deauville. Fa sol, el trànsit del Malecón és escàs, però, per la seva imprevisibilitat, mortalment perillós. Lestret de Florida és allà lluny, les onades saixequen pesants i cauen enrere, ara amb més escuma, ara amb menys. És com si laigua no hi cabés del tot. Núvols petits, viatgers ràpids, venen i sen van, allà lluny a lhoritzó. La gernació a lescala principal de lhotel permet endevinar que ara hi ha connexió. El preu duna hora dinternet correspon al sou regular de dos dies. Quan he enllestit la meva feina, em dirigeixo al bar, on un cambrer amable mallarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago que jo prefereixo al conyac francès. Dacord, sempre he tingut un problema amb el conyac. Per dir-ho així, el trobo agressiu. Amb el rom de Santiago hi pots parlar. No et du la contrària, no és insolent. Com els cubans no pas el seu règim, és suau i benèvol, ple de força, ple de narracions, i no és importú.
Un Studebaker violeta i gris, sense la part superior, gira del Malecón i entra al carrer travesser davant del Deauville i continua a lesquerra cap a lHavana Vella, el nucli històric. La parella asseguda al seient del darrere, tots dos rossos, sestan filmant durant el viatge. Ell porta una samarreta vermella, pel que jo puc veure, amb una imatge en blanc i negre del Che Guevara, lassassí en massa i assidu fumador de cigars. Qui són? Probablement no són americans, més aviat europeus, potser alemanys, banyistes nostàlgics? Circularia ell en el seu cotxe per Munic o Berlín amb una imatge de Hitler a la camisa? Dins el Deauville em pesco un exemplar de Condé Nast, la revista de viatges per als rics i despreocupats, aquesta vegada un número especial sobre Cuba. Porta tot el que es pugui desitjar i encara molt més, clixé rere clixé: dones joves i blanques, estirades a platges tropicals banyades pel sol, daltres de més edat, ara naturalment morenes amb vestits nacionals de colors espectaculars, vida nocturna al Tropicana, cafès i restaurants, llocs als quals cap cubà respectuós de les lleis ni pot somniar dacostar-shi; la platja dapartheid de Varadero, lesclavitud posada en escena com un romanticisme immortal. A Cuba et pots mostrar tan cínic com vulguis, sempre que paguis amb una divisa forta. Pots humiliar els pobres, pots fer escarni dels decents, pots empolainar-te de milionari i revolucionari. El mal gust no coneix límits. Així va ser sota Batista, així és sota Castro. Que els cubans comencin a replicar, que aigualeixin el rom que els estrangers confosos saboquen a dojo en bars que pretenen haver servit Hemingway, i que als carrers venguin cigars elaborats il·legalment, cargolats amb els residus del rebuig de les fàbriques estatals, trobo que el règim sho ha ben merescut.
Camino en la direcció de la ciutat nova. Tot fent camí passo a veure una dona, la fonda de la qual, segons es diu, compta entre les millors de la ciutat. El pis, que es troba en una torre dhabitatges desmarxada, és sorprenentment gran; la vista sobre el Malecón des de la terrassa és impressionant: al davant, en línia recta, lestret de Florida sense ni indici dembarcació; a lesquerra, la ciutat nova amb el perfil característic de lHotel Nacional i ledifici FOCSA (al principi pertanyent a Fomento de Obras y Construcciones, Sociedad Anónima, una empresa tancada fa anys), construït lany 1956 i encara avui el més voluminós de Cuba, però de cap de les maneres el més bonic; a la dreta, el fort dEl Morro, damunt el seu promontori rocós, i lentrada al port de lHavana. Doña Rosa senvolta de peixets vermells, plantes de cautxú i falses escultures egípcies. Sap llegir les cartes i el marro de cafè. Deu ser difícil trobar habitacions millors que les seves, però la fragor del Malecón és aclaparadora. Declino loferta i continuo caminant. En una finestra desmanegada veig un cartell de cartró que hi diu: «Aprenda inglés conmigo. Quien no habla inglés, vive en el pasado».
Em dirigeixo cap a lArxiu de la Revolució, on Asger Jorn, potser lartista pictòric danès més gran del segle xx, va realitzar una desena de murals durant una estada lany 1968. El lloc és un santuari consagrat a Celia Sánchez, la secretària de Fidel i presumiblement la seva amant, una de les poques dones amb qui aquest mandatari narcisista sense límit va establir una relació de confiança. La Celia va estar amb Fidel a Sierra Maestra. És una histórica. Segons es diu va morir de càncer el 1978. La seva foto penja com una icona, amb un text pseudoreligiós, a la paret del fons de la sala principal de ledifici, anteriorment seu bancària. Les pintures de Jorn estan en bon estat, restaurades després de molts anys de degradació pel clima tropical humit de lHavana. La impetuositat de lartista hi és, les seves faules, els seus traçats de pinzell vigorosos. Aquests quadres no compten entre els seus millors, semblen massa improvisats, potser també massa amables, una mica repetitius. Però hi són, un record de quan a Cuba shi movien molts artistes. Va entendre el danès que estava visitant una dictadura repel·lent?
Deixo el temple i men vaig a parlar amb un home que temps enrere era un habitual de larxiu, però que ara és un personatge marginat, acabat, mantingut amb vida amb una pensió mínima i feines ocasionals. Mexplica una història que no mestranya pel que fa a Fidel, però que fa trontollar el concepte que tenia de lanomenat afer Ochoa. Fins ara he considerat lexecució el 1989 del general Arnaldo Ochoa Sánchez i daltres oficials de categoria com la conseqüència dun enfrontament orquestrat pel comandant en cap. Un enfrontament entre ell i una casta, cada vegada més conscient, de generals retornats de lÀfrica, avesats a la guerra i admirats no només per molts cubans, sinó també especialment pel que fa a Ochoa pels russos. Aquests generals havien coincidit amb Ochoa al Congo, Etiòpia i Angola, on dirigia diferents forces expedicionàries, amb una disciplina i una força de combat de la qual no creien cent per cent capaç Fidel Castro. Aquesta versió és correcta, diu el meu informador, però incompleta. Així és sempre. Les històries amb què et trobes, les has descoltar, però no necessàriament considerar-les com la meitat de la veritat, i mai com tota la veritat. A més: la veritat, què és? Jo tinc la meva veritat, daltres la seva. Jo prefereixo la realitat, en la mesura que es pugui destapar. En aquest context, diu el meu informador, la realitat és que als anys setanta i vuitanta els narcotraficants colombians enviaven tones i tones destupefaents, principalment heroïna, a linsaciable mercat nord-americà, via lHavana. Es van guanyar milers de milions amb aquest comerç, que tenia com a fi, duna banda, destruir el jovent dels Estats Units, de laltra, enriquir el càrtel de Medellín a Colòmbia i els oficials dirigents a lHavana, gairebé tots amics de Raúl, en la seva qualitat de ministre de defensa durant molts anys. Tot això ho sabien a Washington. Com que els Estats Units no podien posar les mans sobre Fidel i Raúl, lany 1989 el president Reagan va fer envair Panamà, que també enviava drogues als Estats Units. El dictador del país i cap de narcos Manuel Noriega, anteriorment agent molt ben remunerat del servei dintel·ligència (CIA) dels Estats Units, va ser enderrocat i extradit als Estats Units, on el van sentenciar a quaranta anys de presó. A lHavana pressentien el que els esperava. En un intent dimpedir coses pitjors, van trencar amb el càrtel de Medellín i van donar un exemple per als de casa potser un xic massa agressiu segons el punt de vista del Kremlin. Ochoa i tres més, afusellats a lalba el 13 de juliol de 1989.