Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant duna botiga de mobles, dun cert nivell si sha de jutjar pels aparadors. Hi entro a donar una ullada, la impressió és bona, senzillesa, línies depurades. «Tot ha estat dissenyat a Cuba, tenim uns dissenyadors magnífics», em remarca el venedor, que parla anglès. I on es produeixen els mobles? Sospira: «A Espanya. No tenim maquinària. Tot és tan complicat aquí a Cuba».
Pocs minuts després em trobo davant el mar, amb la badia de lHavana a la dreta, i al davant meu lestret de Florida, refrescat pel vent que bufa de lest. Colossals masses vidrioses daigua trenquen contra la tanca de pedra del passeig, per després enretirar-se, furioses pel seu desembarcament frustrat.
A primera hora del vespre un taxista duna certa edat macompanya a la meva casa a la Habana Centro, lHavana de la misèria, que cal no confondre amb la Habana Vieja, lHavana Vella ben mantinguda, muntada com un terreny de joc per als turistes. Aquest xofer està que treu foc pels queixals dins el seu automòbil, un Lada del 1986. Mexplica que, abans de començar a guanyar diners amb les curses, ha de lliurar diàriament a lestat dos-cents pesos o vuit euros per fer servir el cotxe, que amb prou feines saguanta sense desballestar-se. Un monopoli estatal administra la venda de la gasolina, que simporta de Veneçuela; els dos països passen comptes a un «preu damics» especial, i el combustible es revèn als consumidors al preu del mercat mundial, és a dir, gairebé a un euro el litre, impostos inclosos. «Tinc un amic que treballa en un ministeri», diu, «així és que sovint em surt més barata. Que si no, no podria viure». Li recordo que ens trobem en una dictadura i que vagi amb compte amb el que diu. «Vostè és estranger», explota. «Amb vostè no necessito vigilar. Si tinc un client cubà, no dic res. Tots els cubans tenen la impressió de viure amb una pistola a la templa, però no tenim tanta por com abans. Però és que estem farts daquesta banda de gàngsters que ens ho han robat tot, més que farts. Creguim, això no pot durar gaire més».
En altre temps, els cubans almenys els acomodats eren coneguts per les seves sabates i botes ben enllustrades. No hi havia una cantonada sense un enllustrador que oferís el seu útil servei. Ja no hi són, aquests limpiabotas respectats i sovint de rèplica ràpida. De betum per a sabates, ja no nhi ha. Per la mateixa raó, no es veuen sabates de cuiro. Els cubans deambulen pels carrers amb unes sabatilles desport desgastades o unes xancles del Vietnam als peus. Per això realment impressionen els escolars. Malgrat lescassetat daigua i de productes de neteja, sempre fan goig, amb els seus uniformes escolars, sempre amb camises blanques com la neu i planxades a la perfecció, i amb un fulard blau o vermell.
Em trobo amb una dona jove negra. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc anys, silenciosa i intensa, els ulls com carbó. Em mostra un llibre fet a casa amb els seus poemes. És mestra de formació, diu, però ha deixat aquesta feina tan miserablement pagada, en benefici de la seva ocupació actual. Que consisteix a rentar els terres i canviar la roba dels llits en una fonda privada, una activitat que de tant en tant li dona un dòlar o un euro. Em conta la història del metge en cap dun dels hospitals de la ciutat. Sen va acomiadar xiulant dentusiasme després dhaver aconseguit, mitjançant un suborn, una feina de maleter dun hotel a lHavana Vella. La propina, calculava, li permetria viure millor que no pas amb el salari de metge.
Es pot subsistir amb vint pesos cubans convertibles, és a dir, vint euros al mes? «Per descomptat que no», em respon una mestra de mitjana edat, primeta i potser prostituta a mitja jornada, que, com jo, ha buscat recer de la pluja al Bar Neruda, un negoci no del tot reeixit del Malecón. En principi, la idea era crear, en la bona tradició cubana, un cafè literari. En conseqüència van batejar lestabliment en memòria de Pablo Neruda, el premi Nobel xilè del 1971. Però els llavors tan celebrats poetes i autors o bé shan exiliat, o bé no es mostren en públic. Així doncs, el cafè va passar a negocis més prosaics. «Mira», diu la Lidia amb un to com si parlés a un nen retardat, «el sou, per molt modest que sigui, no tel donen tal qual. Abans que el director de lescola et doni els teus diners al cap del mes, en reté un import per al centre en realitat per a ell mateix, després diferents imports per al partit, el sindicat, el moviment de la joventut, la milícia o per a més coses que ell sinventa. Potser et queden quinze CUC. La meva filla va emigrar fa un parell danys als Estats Units. Si no fos per lajut que menvia, no sobreviuria». Es balanceja una mica, amb un còctel a la mà. Llavors diu bruscament: «Aquest és un país de merda! Si sabessis que sola que et pots arribar a sentir aquí!».
Un senyor de mitjana edat, de galtes vermelles i cabells esclarissats, lleugerament obès i suat, aconsegueix trobar un lloc en una taula per a una mulata joveneta. Va vestida amb un vestit blanc estret, un rellotge blanc de polsera i unes sabates blanques de plataforma tan altes que amb prou feines pot caminar. Ell evidentment és estranger, ella, amb la mateixa evidència, és nadiua. Demana dos mojitos, la beguda cubana tan popular, feta de rom blanc, suc de llimona, sucre i hierba buena, la menta cubana que creix pertot arreu de lilla. Shi queden una estoneta, agafats de la mà, sense intercanviar paraula. El comentari de la Lidia cau com una martellada: «Ella no vol diners per això. Espera uns regals, potser un cap de setmana a Varadero, una excursió a Trinidad, una mica de variació, una mica de luxe La sort que tenen és que no poden parlar-se».
El misteri del gall que canta es resol. Al carrer San Miguel, en una terrassa a lalçada dun segon pis, hi ha tot un galliner que cloqueja vivament. Subministra pollastres per dinar i ous sense parar. El consum dous als països castellanoparlants és colossal: truita per esmorzar, truita per dinar, ou fregit damunt el bistec al vespre no el cubà, perquè no existeix, ous, ous, ous. Líndex de colesterol deu correspondre-hi. Un metge mexplica que els cubans són massa grassos, no perquè mengin en abundància, sinó perquè mengen equivocadament. El sou del mes sha gastat al cap de dues o tres setmanes. Després, la gent es manté amb vida a base daigua amb sucre, la qual cosa dona una sensació agradable, però falsa, dhaver menjat i tenir energia.
Probablement hi ha més diners en circulació que els que deixen entreveure les estadístiques oficials i sovint mentideres. Un conegut meu, de nom Javier, va comprar fa uns pocs anys un Lada de segona mà, al comptat: vint-i-vuit mil pesos convertibles o gairebé vint-i-set mil euros, que, duna banda, havia anat estalviant a casa sota el matalàs, i de laltra, havia manllevat a familiars i amics a Cuba i a Florida. El cotxe el va utilitzar per fer de taxista il·legal, abans de vendrel amb benefici i invertir-ne el rèdit en un taller electrònic. És filòleg i parla rus, una llengua per a ell totalment irrellevant i inutilitzable. Com a traductor en una institució estatal tenia per sou els famosos vint CUC al mes. «No era ni per viure ni per morir-ne», em diu al davant dun whisky al bar de lhotel Ambos Mundos. Aquest establiment elegant té una certa reputació en els cercles literaris i sobretot pseudoliteraris, ja que Ernest Hemingway va iniciar aquí la seva llarga relació amorosa amb Cuba. Lhabitació de qui seria premi Nobel encara sexhibeix, mitjançant pagament.
A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que shan endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses sarrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons descala immunds, a lentrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a lhotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja mho hauria pogut afigurar quan a la distància duns dos-cents metres vaig constatar que lhabitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de lescala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què sha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.