Per començar, em vull passar una setmana a lHavana. Seria suficient, em penso, considerant que no tinc la intenció de trobar-me amb gent del partit ni amb altres persones diguem-ne rellevants, les quals possiblement però reflexionant-hi més, poc probablement podrien donar-me una opinió dels assumptes locals distinta de la impressió depriment que en trec quan circulo pels carrers de la capital. La meva experiència de lEuropa de lEst em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de forces, si intentés acostar-me a laparell del poder. Els dirigents importants del partit daquí són tan poc accessibles com antany a Berlín de lEst, Bucarest o Budapest. Els portaveus de laparell, de qui podríem suposar que prèvia petició fossin accessibles, són especialistes a fugir destudi en les seves respostes. Els diplomàtics estrangers sovint poden ajudar, però duna banda jo, com a visitant sense acreditar, no vull importunar per exemple els alemanys o els espanyols i en absolut els nord-americans acabats darribar, i daltra banda ells tampoc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba continua sent un dels països més tancats del món, i paradoxalment atén amb molt de gust els turistes de moneda forta, mentre sestiguin dins les seves reserves destinades a aquest fi. Així doncs, em limitaré a trobar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, recomanats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va dallò més bé.
Lúnica vegada que mhe apropat a un mandatari cubà va ser a Carlos Rafael Rodríguez, un comunista relliscós com una anguila, amb qui em vaig trobar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de laleshores ministre dafers estrangers danès, K. B. Andersen, a lHavana, lany 1977. Després duna estada duns quants dies al Brasil vam volar a Florida, una marrada que el sempre murri K. B. shavia empescat. Dallà volia continuar, com a provocació, fins a Cuba, amb la Cubana de Aviación, la companyia aèria nacional, que normalment no tenia permís per aterrar als Estats Units. Les autoritats nord-americanes van rondinar però en K. B. es va sortir amb la seva. No obstant això, va haver de fer la concessió que el vol sortís dOrlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent sen va adonar. Sigui com sigui: malgrat el bloqueig i el contrabloqueig, un avió de passatgers propietat de lestat cubà va dur la delegació danesa amb apèndix periodístic directament dels Estats Units a Cuba. LHavana va correspondre a aquest triomf amb un parell de comentaris conciliadors, que en K. B., per al gran divertiment de tothom, va comunicar a la premsa i després a Washington, la darrera estació del viatge. Els periodistes del seguici den K. B. simaginaven que ells també, igual que el ministre dafers estrangers, anaven a trobar-se amb Fidel Castro. Això ho va sabotejar en K. B., que no volia que la seva conversa amb Castro fos eclipsada davant de tothom per una possible trobada entre el capitost de la revolució i els periodistes. No es pot oblidar, però, que Fidel segurament no tenia gaire interès en una reunió daquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver dacontentar-se amb lesmentat Rodríguez, formalment el vicepresident, de fet un llepacrestes, que els revolucionaris tenien molt estretament controlat perquè, com a membre important del nucli del partit comunista original, era tot menys castrista; era un home marcat.
El cas és que als anys cinquanta els comunistes cubans estaven fets del mateix formigó que els comunistes dirigents a la Unió Soviètica i a lEuropa de lEst. Com a marxistes convençuts o declarats, sostenien que es trobaven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les maneres es deixarien conduir a lempantanegament per una colla de bandolers barbuts allà a les muntanyes. Blas Roca, el cap del partit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repetició malaltissa del pacte del 1939 entre Hitler, el tirà nazi a Berlín, i Stalin, el tirà comunista a Moscou. Roca va estar en contra dels revolucionaris des del primer dia. Va condemnar enèrgicament latac fracassat de Castro a la caserna Moncada lany 1953. «Tots els cubans saben», va bramar Roca a lHavana, «que aquests són una colla daventurers, amb els quals el partit comunista no té res a veure».
Carlos Rafael Rodríguez, ministre del govern de Batista i membre del comitè central de Roca, va ser lúnic comunista dirigent que va percebre com bufava el vent des de Sierra Maestra, on Castro i el seu moviment del 26 de juliol operaven després del 1956. Rodríguez va deixar lHavana secretament per unir-se als guerrillers. Així, a partir del 1959 va estar del costat dels vencedors, però innegablement compromès per la seva carrera amb Batista, que ara era declarat públicament un monstre. La seva trobada amb els corresponsals de la premsa danesa va acabar amb el seu agraïment pel debat i amb els periodistes insatisfets, fent que no amb el cap per la seva manca de contingut real. Tant Carlos Rafael Rodríguez com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir leconomia cubana durant una sèrie danys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir lany 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven lAssemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.
Els carrers del meu barri duen els noms més magnífics: Virtudes, Amistad, Perseverancia i Concordia. Dins lHavana Vella trobo el carrer Amarguras, aquí no hi veig cap motiu per aturar-me. Altres carrers tenen dos noms: Agramonte també és Zulueta, Avenida de Bélgica és Monserrate, Aponte és Someruelos. La gent hi deambula amb els objectes més peculiars: dues potes de cadira, una roda de bicicleta, un cap de porc esberlat, una torradora de pa rovellada, una caixa enregistradora com no nhe vist cap des de la meva infància a Vangede, un barri a prop de Copenhaguen. A Ánimas, una família ha arrossegat els seus mobles, tot ben modest, a la vorera on ara seuen, al bell mig de la vida de la ciutat. Al carrer Lealtad hi ha un gos mort a la cuneta al davant duna parada de carnisser duna sordidesa xocant. Sota un cobert que dona a la vorera, hi ha un munt desordenat de carn de porc sangonosa i diferents vísceres damunt un tauló. Per sobre daquest carnatge es balancegen al vent, penjades amb uns cordills, dues ampolles de plàstic, una de groga i una de blava, per mantenir les mosques a distància. La paret del fons de la paradeta està revestida amb un cartell destenyit de Fidel i Raúl, la bandera cubana i leslògan «LaRevolución pujante y victoriosa sigue adelante». Observo aquest escenari durant uns minuts. Per què un pobre carnisser ha dexposar aquesta classe de bajanades? Per què als seus clients, que ja de per si tenen una vida prou dura, sels ha descarnir daquesta manera? Qui són els propagandistes que sinventen aquestes coses? ¿Són potser empleats dels contrarevolucionaris a Miami, els anomenats gusanos, a una mica més de cent quilòmetres en línia recta daquesta miserable paradeta? Imaginem-nos que aquest carnisser no sestigués al seu cobert fètid i merdós, infestat de mosques, amb un gos mort a la vista. Imaginem-nos que fos lamo o lencarregat duna botiga moderna, higiènica i ben assortida, amb vitrines i frigorífics, i pogués oferir als seus clients un bistec en condicions a un preu en condicions. Un quilo de la seva miserable carn de porc té tal preu que amb un sou mensual mitjà no shi arriba. La pervertida revolució, els importa un rave als cubans del carrer Lealtad! Què saben dels avenços de la revolució, o de la manca davenços? Presumiblement han constatat, fa temps, que la revolució sha desplomat morta al femer de la història, tan morta com el gos de la cuneta. Lúnica cosa que el carnisser i els seus clients realment poden saber del cert és que es troben en un país que aquesta revolució ha portat a la condició del pidolaire. Potser el carnisser i els seus clients també saben encara que és un secret destat que des del 1959 la cabanya de bestiar sha reduït donze milions de caps a tres. En la mesura que resulta possible trobar carn bovina, ha estat importada de lArgentina, del Canadà o dels Estats Units (malgrat lembargament), i està disponible només per als estrangers proveïts de divises i per a lelit de la revolució. La carn vermella és un monopoli de lestat. Totes les vaques i tots els cavalls són propietat de lestat, que els lloga o els arrenda als particulars. Pobre del pagès que perdi una vaca! Fins i tot si lhi roben després de caure la fosca, el poden sentenciar a una pena de presó de llarga durada.