Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap dAny del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de lAmèrica Llatina, els cubans davui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara sels oprimeix, però duna altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre dafers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena desperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per lanomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.
LHavana sofereix; és potser la capital més commovedora de lhemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és lHavana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. LHavana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i lAlfredo, és possible que signifiqui el darrer daquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de labisme, allà on loceà es precipita a linfinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba loctubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant shan perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a laltura de la Xina o el Japó, i és la seva veritat personal. DAmèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda lany 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de lest i de loest. Passa duna altra manera a Cuba? ¿Passa duna altra manera en aquest carrer immund i daire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.
Sha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és duns 22-24 graus, la humitat de laire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per lHavana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a lestàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra dalliberament contra els espanyols lany 1896. Daquí men torno a casa, caminant. Necessito treurem del cos el viatge en avió, moure lesquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols daigua salcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, don es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes descombraries fètides, per davant de persones que sarrauleixen en la misèria. LHavana sesmicola. Com serà aquesta ciutat daquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps lHavana per a bé i per a mal va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres daixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle xx lHavana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric daquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i potser lArgentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A lhemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.
Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste duna anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy, amb un conill orellut, un record daquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú lha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a lespera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a lestacada per un règim pagat dell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.
LAlfredo, el meu amfitrió, mofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet-lag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de lHavana, ciutat de milions dhabitants.
Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit delit, molt per sota del grau dorganització dels comunistes de lEuropa Central i de lEst abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, safirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics, van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil lany 1973 a lEspanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. LArgentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i lEquador deuen semblar, vist des de lHavana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a lÀfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa dalgú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on lelit revolucionària viu en splendid isolation. Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què simaginaven? Potser només sestaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.