No es disposa de xifres segures, entre altres coses perquè el règim de lHavana no vol dir la veritat, però es calcula que entre quinze mil i trenta mil persones van ser executades sota el règim de Castro, la tirania del qual, en el moment que sestà escrivint això, ja és a les acaballes, sota la direcció del seu germà Raúl i de lactual anomenat president Miguel Díaz-Canel. Un règim empès cap a labisme per lestrany president dels Estats Units Donald Trump. Molts més de cent mil cubans han estat empresonats durant anys per raons polítiques, sovint despullats, tancats dins esgarrifosos calabossos sense desguàs o a camps de treballs forçats o de concentració; per cert, aquests darrers van ser inventats a Cuba per la potència colonial espanyola durant les guerres per la independència del segle xix. Entre dos i tres milions de cubans, duna població donze milions, han fugit a lestranger, principalment als Estats Units i a Espanya, una sagnia física i intel·lectual que conjuntament amb una economia essencialment controlada per lestat ha enfonsat un país que abans del 1959 pertanyia als més pròspers de lhemisferi occidental, en una pobresa desoladora i innecessària. Lúnica vida política que hi ha són les opaques intrigues del règim, que en el fons no desperten gaire interès. La cultura sha pansit, impossible de reconèixer ara, després dun període més florent sota Batista i durant els primers anys després de la revolució. La llibertat dexpressió no hi existeix. Cuba, sota Fidel Castro, va ser una dictadura duna brutalitat singular en lhemisferi occidental.
Una esquerra poc realista va dedicar-se durant molt de temps a servir el règim de lHavana i a calumniar-ne els crítics. En el cas de Cuba, aquest abandó no va ser pitjor que el de la mateixa esquerra pel que fa a lEuropa Central i de lEst comunista abans del daltabaix del 1989. Aquesta part dEuropa ha estat i és encara el meu lloc de treball principal des de mitjans dels vuitanta, primer com a corresponsal itinerant de Jyllands-Posten, després com a columnista amb residència a Viena. Aquesta experiència danys macompanyava a Cuba lany 2015. No puc afirmar que em preparés a fons, però naturalment vaig fer els meus deures: Julien Benda: La trahison des clercs (1927), Stéphane Courtois (ed.): Le livre noir du communisme (1997), Antonio Rafael de la Cova: The Moncada Attack (2007), François Furet: Le passé dune illusion (1995), Robert Goodwin: Spain, the Centre of the World 1519-1682 (2015), la trilogia sobre els esclaus del danès Thorkild Hansen (1967-70), Paul Hollander: Political Pilgrims (1981), Robert Kaplan: The Revenge of Geography (2012), Günter Kollert: Der Gesang des Meeres (1997), Louis A. Pérez: Cuba in the American Imagination (2011), Hugh Thomas: Cuba or the Pursuit of Freedom (1998) i World without End (2015), i Carlos Widmann: Das letzte Buch über FidelCastro (2012). Són uns llibres que han tingut una influència decisiva en el text present. A més, mha inspirat lautor, comentarista i premi Nobel Mario Vargas Llosa, mitjançant els seus assajos, sovint prou mordaços, a El País. I mafanyo a afegir que Vargas Llosa, tal com jo el veig, sha desacreditat irrevocablement, donant suport a Madrid a la repressió del moviment independentista de Catalunya, fins i tot a lempresonament de polítics catalans democràticament elegits. La major part de la propaganda glorificadora de Castro, he optat per ignorar-la. Els panegiristes inevitables com ara Jean-Paul Sartre o Gabriel García Márquez rebran el tractament adequat més endavant en el text, que acabarà amb un assaig sobre Catalunya, Espanya i Europa, escrit especialment per a aquesta edició catalana.
De vegades quan plovia a bots i barrals intentava aprofundir en uns quants temes: el mite del Che Guevara, un assassí de masses presumiblement psicòtic, adorat fins avui mateix; la visió històricament esbiaixada dels Estats Units sobre Cuba; els viatges dexploració deuropeus i daltres; el colonialisme i el pensament colonialista, amb una escapada a la història no sempre tan gloriosa de Dinamarca, inclosa la nostra col·laboració en el comerç transatlàntic desclaus i la nostra explotació a sang freda de les Índies Occidentals daneses, que vam vendre als Estats Units sense demanar lopinió als seus habitants.
Un altre tema és loportunisme de lesquerra, que ha trobat la seva parella en laprovació de la dictadura de Cuba per part del món del comerç. Em sorprèn? No. Tots dos grups pensen en teories i tesis, entre daltres en el dogma de la maximització del benefici, no en les persones i en absolut en la persona individual. El maig del 2016 la firma de moda Coco Chanel va donar el to en una desfilada al passeig del Prado, el passeig sumptuós però fortament degradat de lHavana. Al davant de sis-cents invitats especials, preponderantment estrangers, desfilaven les models remenant el cul, vestides amb panamàs i barrets Che Guevara ornats de lluentons: una adoració a lassassí de masses glorificat pel règim, un escarni als assassinats i els empresonats, a les víctimes de la tortura i lexpulsió. Enganyats pel règim i comandats per Karl Lagerfeld en la meva opinió una celebritat completament amoral, les personalitats es van fer fotografiar davant les restes de cases patrícies confiscades, on els indigents de la capital satapeeixen com les rates. Són unes cases que nosaltres que venim de fora amb la nostra manca de reflexió podem considerar pintoresques. ¿Ens podem imaginar que Lagerfeld i companyia haguessin ofert una desfilada de moda daquest tipus als camps de concentració nazis o soviètics? Per què no? També això hauria estat pintoresc, especialment el filferro de pues i els barracons, potser també els guardians inabordables. Un espectacle així hauria estat dacord amb lesperit de la fundadora de la firma. Com se sap, Gabrielle «Coco» Chanel va estar-se durant la Segona Guerra Mundial a París, on va posar els seus talents artístics, sexuals i daltres a disposició de les forces nazis docupació i dels seus col·laboradors autòctons. Ara per ara, tot aquest espectacle de moda de Chanel a lHavana és un punt culminant del mal gust, de lentusiasme per la violència i, en el millor dels casos, de la ignorància.
El març del 2016 Barack Obama, el president aleshores dels Estats Units, va visitar Cuba, sense resultat digne de menció, com a part duna obertura entre Washington i lHavana de la qual es va fer molta publicitat. La visita va ser qualificada dhistòrica, la qual cosa pot ser correcta, si tenim en compte que va ser la primera vegada des del 1928 que un president americà, o millor dit nord-americà, en exercici va anar a lHavana en visita oficial. Obama va abandonar la Casa Blanca lany següent, i el seu successor, Donald Trump, fa temps que ha enfortit el control de Cuba, seguint el desig de la dreta i de lanomenat lobby de Cuba a Washington i a Miami i potser per a lalleujament de lelit politicomilitar de lHavana, que treu profit de la situació existent. El futur? Segons un pronòstic, tot pot accelerar-se molt de pressa, com una repetició de lEuropa Central i de lEst en els anys 1989-91. Un altre pronòstic diu que Cuba està tan feta malbé i tan apàtica, després de molt més de cinquanta anys duna dictadura extenuant, que no passarà res. Jo em decanto per aquesta darrera hipòtesi. Si sensorrés la Veneçuela de Nicolás Maduro, que forneix el règim de lHavana amb energia barata, una foscor fins ara desconeguda es desplegaria sobre Cuba amb unes conseqüències que ningú no pot preveure.