Com és que un home hiperactiu, viatger i coneixedor de molts mons sha fet amic amb un sedentari com jo, que suo hores de feina diàries sense mourem de casa? Possiblement perquè, en la seva feina agitada, ha de buscar moments de reflexió per poder entendre com són les coses que li poden semblar estranyes. Les vegades que ens hem trobat Nancy, Per, Margarida i jo, a casa o on sigui, amb un sac de preguntes per part de Per i, amb una mica de sort, alguna resposta nostra I, quan els tenim a casa, parlem de pressa del màxim de temes perquè ells, com les orenetes, ja tenen el cotxe ple de benzina o els bitllets del tren o els de lavió a punt per anar a buscar respostes i noves preguntes en una altra banda. Linterès de Per Nyholm per Catalunya, per la seva realitat actual i per la seva història, es converteix en amor per Catalunya, per la seva llengua i per allò que podem imaginar del seu futur. I després, aquest interès passa a engreixar els seus arxius o el va destil·lant i enriquint en els seus articles polítics que apareixen periòdicament a la premsa danesa.
Sí, lectors: el llibre que esteu disposats a llegir parla de Cuba. Però Nyholm relaciona un fet històric, de finals del segle xix, amb la situació actual. Considera que Espanya tracta Catalunya com la colònia que encara no sha emancipat; Nyholm creu que Espanya no vol aprendre de la seva pròpia història i no vol pensar que Catalunya tal volta és la darrera colònia espanyola: polítics, jutges, gent del carrer no volen ni sentir a parlar de la nostra inevitable i profunda ànsia dindependència
Mentrestant, Per Nyholm sempipa amb ell mateix perquè encara no sap parlar català, tot i que lentén una mica. Penso que, amb lactivitat frenètica que practica, és difícil imaginar-lo en una classe de llengua catalana per a estrangers. El que importa és que comprèn lanhel de llibertat daquest país que estima tant. Mai no acabarem de donar-te les gràcies per la teva feina, estimat Per Nyholm.
Des dun vessant
de la muntanya
«Tu victoria es como el viejo vino de mi patria:
no lo hace un hombre sino muchos hombres
y no una uva sino muchas plantas:
no es una gota sino muchos ríos:
no un capitán sino muchas batallas».
Del poema «Canción de gesta» (1960)
de Pablo Neruda, dedicat a Fidel Castro
Quan lany 2015 vaig tornar a Cuba després de molts anys, no era per escriure un llibre. Més aviat volia reviure un país que coneixia superficialment de visites anteriors i que sovint mhavia tingut ocupats els pensaments, des que Fidel Castro i les seves guerrilles van entrar a lHavana l1 de gener de 1959. Aleshores jo tenia setze anys, estava a punt de deixar la meva escola a Copenhaguen per començar una vida de periodista, que es concentraria en el reportatge dinternacional, en la meva opinió la disciplina més noble de la professió.
A la Dinamarca daleshores, laspirant a periodista era enviat a alguna redacció fora de Copenhaguen. Allà aprenies lofici sota el mestratge de col·legues més experimentats, en contacte directe amb els esdeveniments del dia a dia, sense que tinfluís cap estudi acadèmic o daltre tipus, que no crec que hagués superat. En canvi, laprenentatge a lempresa manava força bé, i, ja lestiu del 1963, em van fer tornar a Copenhaguen, a treballar al diari Information, petit però intel·lectualment exigent. Sent el col·laborador més jove, em van demanar docupar-me de lAmèrica Llatina, un subcontinent que bullia dagitació després de la presa del poder per part de Fidel Castro. «Això fa per mi», vaig pensar. «Quan daquí a una vintena danys em trobi en la culminació de la meva carrera, el conflicte de lOrient Mitjà haurà estat resolt i lAmèrica Llatina serà el primer punt de lordre del dia». Això, si faig de profeta a misses dites, va ser un error de judici denvergadura. Avui en dia, Cuba té un lloc incert en la consciència dEuropa. ¿Ens trobem davant una cruel dictadura, un estat socialista tropical o un paradís de vacances abandonat de la mà de Déu? Aquest llibre sosté la primera tesi.
Al llarg dels anys setanta, primer treballant a lagència de notícies nacional danesa, Ritzau, a continuació com a redactor dinternacional dAktuelt, el diari principal dels socialdemòcrates sovint el partit que governava, i a altres llocs de treball, vaig seguir amb els països nòrdics, Europa, lOrient Mitjà, la Unió Soviètica, els Estats Units i lOTAN, però lAmèrica Llatina continuava cridant-me latenció. De tant en tant vaig tornar a aquest continent tan commovedor, tant en el sentit humà com en el polític. Sovint hi feia estades prou llargues, viatjant de Mèxic, al nord, a la Terra del Foc, al sud. Vaig trobar-me amb el poeta i escriptor Jorge Luis Borges, vestit amb una jaqueta escocesa de tweed verd i pantalons castanys, a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires; amb el simpàtic i tràgic president Salvador Allende de Xile, a Santiago, i amb indis mig nus a lAmazones. El dictador militar del Perú, socialment benintencionat, Juan Velasco Alvarado, em va preguntar a fons, durant una llarga entrevista nocturna a Lima, sobre la trajectòria de Dinamarca des de país rural primitiu fins a estat industrial de benestar. Li vaig explicar que el procés havia durat des de mitjan segle xix fins al començament del xx. Va exclamar horroritzat: «Nosaltres no disposem de tant de temps, ni de bon tros! Tenim un màxim de vint anys».
El 2015 el «tema» tornava a ser Cuba. La meva intenció era, en un llarg viatge de tres mil quilòmetres per camins no especialment fàcils, des de Viñales a loest, passant per lHavana, fins a Trinidad, Santiago i Baracoa a lest, lliurar una sèrie darticles tipus columna al diari Jyllands-Posten, la meva llar periodística des del 1980. Però, com que les meves llibretes anaven omplint-se i lestació de les pluges ja començava, em vaig posar a redactar, sota coberts i porxos, textos més llargs. Al final, amb aquests textos disposava dun material de base que vaig passar en net la primavera del 2016. Que ara ledició danesa sediti en català, ho celebro, duna banda perquè voldria contribuir a un trencament amb el fals romanticisme revolucionari cubà, de laltra i potser especialment per aquest motiu perquè veig un paral·lel entre la lluita de Cuba per independitzar-se dEspanya en el segle xix i la lluita de Catalunya per independitzar-se dEspanya en el xxi.
De Fidel acostumo a dir que el considero un gàngster i un aventurer extremament obsessionat pel poder, mai el demòcrata que feia veure que era al començament, a la Universitat de lHavana i a Sierra Maestra, la serralada cap a lest on va iniciar la seva rebel·lió. Ell, fill duna família adinerada dOriente, és més aviat un caudillo, en la tradició secular de lAmèrica Llatina, un botxí, de la classe de tirans com ara Rafael Trujillo de la República Dominicana, Anastasio Somoza de Nicaragua o Fulgencio Batista de Cuba, a qui va succeir lany 1959, i sota qui malgrat tota la propaganda de Castro hi havia una llibertat, tan personal com industrial, impensable a la Cuba anomenada comunista davui en dia.
No es disposa de xifres segures, entre altres coses perquè el règim de lHavana no vol dir la veritat, però es calcula que entre quinze mil i trenta mil persones van ser executades sota el règim de Castro, la tirania del qual, en el moment que sestà escrivint això, ja és a les acaballes, sota la direcció del seu germà Raúl i de lactual anomenat president Miguel Díaz-Canel. Un règim empès cap a labisme per lestrany president dels Estats Units Donald Trump. Molts més de cent mil cubans han estat empresonats durant anys per raons polítiques, sovint despullats, tancats dins esgarrifosos calabossos sense desguàs o a camps de treballs forçats o de concentració; per cert, aquests darrers van ser inventats a Cuba per la potència colonial espanyola durant les guerres per la independència del segle xix. Entre dos i tres milions de cubans, duna població donze milions, han fugit a lestranger, principalment als Estats Units i a Espanya, una sagnia física i intel·lectual que conjuntament amb una economia essencialment controlada per lestat ha enfonsat un país que abans del 1959 pertanyia als més pròspers de lhemisferi occidental, en una pobresa desoladora i innecessària. Lúnica vida política que hi ha són les opaques intrigues del règim, que en el fons no desperten gaire interès. La cultura sha pansit, impossible de reconèixer ara, després dun període més florent sota Batista i durant els primers anys després de la revolució. La llibertat dexpressió no hi existeix. Cuba, sota Fidel Castro, va ser una dictadura duna brutalitat singular en lhemisferi occidental.