Una ciutat sha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que lHavana davui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també duna burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals senvoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill dOriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també després de la victòria de lany 1959 es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.
Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i OReilly, la transició de lHavana popular, lautèntica, a lHavana Vella, lanomenada Havana històrica, lHavana de les il·lusions, lHavana escenificada, lHavana dels turistes i de lensarronada. A lest del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig destrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, sha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons shan desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A lalçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A loest del Paseo, a lHavana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.
Aquí, a lHavana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, lenfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de lencara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore, on Graham Greene shi va estar a mitjans dels anys cinquanta. És aquí on fa sortir a escena els seus personatges principals dEl nostre home a lHavana, ja cap al final del règim de Batista. Entre ells hi ha langlès Wormold amb la seva representació daspiradores, el Dr. Hasselbacher, un refugiat alemany prou difícil de calar, i el cap de seguretat, Segura, també anomenat El Voltor Roig, que torturava els seus presos i que tenia un estoig de cigarrets de pell humana. Lhotel existeix encara, també lhabitació 501 on es va allotjar Greene, i on Wormold va ser reclutat per Hawthorne, el cap una mica curt de gambals de la sucursal caribenya del servei dintel·ligència britànic, amb el número 59200/5. La cinquena captura de Hawthorne. Ara com aleshores, al barri hi ha un formigueig de persones més o menys dubtoses, conductors de taxis, bagasses, gàngsters, remeiers i tiradores de cartes. Greene és el catòlic cínic i sempre escèptic, nascut fora de lEsglésia, però després admès. Fa que Segura informi Wormold, ingenu i en conseqüència mortalment perillós per a ell mateix i per al seu entorn, dun parell de veritats que molt poques vegades es comenten, però que em semblen evidents, després dels meus anys a lEuropa de lEst i als Balcans.
El cap de la seguretat divideix la gent en dues categories, els que poden ser torturats els pobres de Llatinoamèrica, lEuropa de lEst, lÀfrica i lOrient i els que no poden ser torturats, és a dir la classe superior blanca. Hi ha un pacte tàcit, sosté Segura, entre els qui torturen i els qui són torturats. Els catòlics entenen millor que els protestants que poden ser torturats. «Als estats europeus del benestar», diu a Wormold, «no hi ha pobres, i per això no hi ha ningú susceptible de ser torturat. A Cuba els botxins poden fer el que vulguin amb els immigrants de Llatinoamèrica i dels estats bàltics, però no amb els visitants del vostre país i dEscandinàvia».
Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba destar de moda a lHavana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per lhome fort, per molt que aquest es proclamés desquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en daltres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense tenir gaire esperança de trobar-ho. Sobre Kim Philby, lespia anglès per excel·lència abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, Greene va escriure el següent perquè hi reflexionessin totes aquelles persones, tan nombroses i de tants àmbits, que de jactar-se públicament del seu amor a la pàtria nhan fet una carrera ben lucrativa: «Va trair el seu país Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb lEuropa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas lAnglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei dintel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.
Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb lAdolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des dEspanya. Laigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. Lescola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta dun teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de lAdolfo són trenta-un. Al començament de lany eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma desborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor danglès) i espera poder fer la carrera de tècnic dinformació. Jo malegro dhaver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors als anys quaranta i cinquanta conegut com «lasil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.