El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per daltres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets desquerres, però no de gaire bona punteria. Si dalguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa daltri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de lHavana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups díndole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des duna òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. Lany 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès desquerres. Lobjectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit duna madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava i més tard shi va casar amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.
Chibás tenia un programa radiofònic en què condemnava la corrupció i la brutalitat sota el president Ramón Grau, un dels titelles de Batista. En un moment dun programa daquests, lagost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a lHavana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita daquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar lany 1948 i set anys més tard va ser dissolt.
Els impactes de bala produïts a linterior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint lescala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar dun pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de ledifici. Lanterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. Lescriptori, amb un petit arxivador, està tallat duna fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.
Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna dun pavelló de vidre on hi ha el Granma, lembarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva mexplica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que, amb Batista, al Congrés que no queda gaire lluny daquí hi havia diversos partits polítics que competien entre ells i diaris seriosos amb opinions dissidents, em respon mordaç: «Jo tinc la meva llibertat. Puc votar en favor o en contra del candidat que el partit presenta a la meva circumscripció». Precisament això, germana meva!
La fàbrica de cigars Partagás que dona a un carrer principal rere el Congrés, anomenat El Capitolio, una còpia molt bona del Congrés a Washington és, com es podia esperar, un infern de soroll i gentada, distribuïda entre quatre o cinc plantes, bastida lany 1902 i segurament no gaire modernitzada des de llavors. Don Jaime Partagás y Ravell, immigrat des de Catalunya, va obrir la seva primera fàbrica de cigars lany 1848, i dirigia un pròsper negoci quan vint anys més tard va ser mort en una plantació de tabac a la Cuba occidental. Cargolar cigars és encara una feina manual, necessita destresa i concentració. Que els obrers de la fàbrica ara propietat de lestat puguin produir al dia milers de cigars, vigilats pels inspectors del règim, sembla un miracle. Aquí té lloc una explotació que no permetria cap sindicat decent en un país capitalista. En un moment de descuit deixo el meu grup i entro a la cantina de la fàbrica per veure el que mengen els treballadors per dinar. Tinc temps dobservar que sels dona un bol petit de sopa transparent i un altre bol petit darròs, el plat del dia aquí com a tants altres llocs de Cuba. Aleshores apareix una senyora de mitjana edat i rabassuda, de la seguretat; em treu a empentes, sense més ni més. Durant la resta de la meva visita a Partagás mestalona sense treva. A la Cuba comunista sespera que els visitants sinteressin per les platges tropicals i el folklore, no pas per les condicions reals dels treballadors.
Moures pel nucli de lHavana és, escriu Alejo Carpentier, linoblidable escriptor cubà, com moures en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes salcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants dHavana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb larribada dels primers esclaus de lÀfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant duna llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa dinterès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de lHavana Vella, que mhagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata dEl nostre home a lHavana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició docasió, i ben docasió!, dIn Another Country dErnest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de lIsonzo, a la Primera Guerra Mundial. Lencarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino loferta. Duna banda, em recordo molt bé de ledició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de laltra, García Márquez no magrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.