Només vull que et sentis lliure, vaig dir, plena duna ràbia disfressada de compassió, una compassió disfressada de ràbia.
¿No ho has entès, encara?, vas cridar com a resposta. No em sentiré mai tan lliure com tu, no em sentiré mai tan a casa com tu, no em sentiré mai tan a gust en la meva pell. Això és així, i sempre ho serà.
Molt bé, doncs em sap molt de greu per tu, llavors, vaig dir.
O potser, Dacord, però no menfonsis amb tu.
Sabíem que alguna cosa, potser tot, estava a punt de petar. Tant de bo no fóssim nosaltres.
Em vas ensenyar un assaig sobre butches i femmes que contenia la frase «ser una femme és atorgar honor allà on abans hi havia vergonya». Provaves de dir-me alguna cosa, de donar-me informació que jo pogués necessitar. No crec que volguessis que em fes partidària daquella frase potser ni tan sols ten vas adonar, però men vaig fer. Volia i encara et vull donar tots els regals vitals que et pugui oferir. Em mirava, i encara em miro, amb ràbia i agonia lentusiasme que posa el món a llançar tones de merda sobre aquells de nosaltres que volem sabotejar les normes, o que simplement no podem fer altra cosa que sabotejar les normes que necessiten tan desesperadament que algú les sabotegi. Però també em sentia confosa: no mhavia concebut mai a mi mateixa com a femme. Sabia que tenia el costum de donar massa. Mespantava la paraula honor. ¿Com et podia explicar tot allò i quedar-nos dins de la bombolla, morts de riure al sofà vermell?
Et vaig dir que volia viure en un món en el qual lantídot de la vergonya no fos lhonor, sinó lhonestedat. Em vas dir que no havia entès bé el que havies volgut dir amb honor. No hem parat encara dintentar explicar-nos lun a laltre què volen dir aquestes paraules per a nosaltres: potser no ho farem mai.
Has escrit sobre tots els aspectes de la teva vida excepte sobre aquest, excepte sobre laspecte queer, vas dir.
Deixam en pau, vaig contestar. No nhe escrit res encara.
Enmig de tot això, vam començar a parlar de quedar-me embarassada. Cada vegada que algú em preguntava per què volia tenir un fill, jo no tenia resposta. Però la mudesa del desig era inversament proporcional a la seva mida. Havia sentit el desig abans, però després hi havia renunciat, o més aviat, lhavia donat per superat. I ara ens hi trobàvem de nou. Volent, com ho volen tantes, que el moment fos ladequat. Però ara jo era més gran i tenia menys paciència. Ja veia que donar-ho per superat shauria de convertir en ves a buscar-lo, i aviat. Quan i com ho faríem, quant de dol hi hauria si hi renunciàvem, què passaria si fèiem la crida i no arribava cap esperit de nen.
Com suggereixen conceptes com maternitat «prou bona», Winnicott és una ànima força optimista. Però també sesforça a recordar-nos què experimentarà un nadó si lentorn que el cuida no és prou bo:
Les agonies primitives
Caure per sempre
Tota mena de desintegració
Coses que separen la psique del cos
Els fruits de la privació
fer-se miques
caure per sempre
morir i morir i morir
perdre tot vestigi desperança en la renovació dels contactes
Es podria dir que Winnicott parla de manera metafòrica aquí, com ha dit Michael Snediker en un context molt més adult: «Un no es fa miques literalment quan està enfonsat, tot i el que diu Bersani». Però encara que un nadó no es mori quan li falla lentorn cuidador, pot ser que, en realitat, mori i mori i mori. La qüestió sobre què poden experimentar una psique o una ànima depèn, en gran part, de què cregui cadascú sobre com estan fetes. LEsperit és la matèria reduïda a una primor extrema: Oh, tan prima!
Ralph Waldo Emerson
En qualsevol cas, Winnicott descriu, de forma notable, «les agonies primitives» no com a faltes o com a buits, sinó com a substantives: «fruits».
El 1984, Georges Oppen va morir de pneumònia amb complicacions derivades de lAlzheimer. Mary Oppen va morir uns quants anys més tard, el 1990, de càncer dovaris. Després de la mort den George, es van trobar uns quants fragments escrits enganxats a la paret de sobre del seu escriptori. Un deia:
Ser amb la Mary: ha estat
gairebé massa meravellós, tant,
que és difícil de creure.
Durant els nostres moments dolents, vaig pensar sovint en aquest fragment. A vegades momplia dun desig gairebé sàdic de descobrir alguna evidència que en George i la Mary havien estat infeliços, encara que només fos en pocs moments... Algun senyal que el fet que ell escrivís els separés, que no sentenguessin duna manera profunda, que alguna vegada es diguessin paraules gruixudes, o que no es posessin dacord en decisions fonamentals, com ara si en George havia danar a lluitar a la Segona Guerra Mundial, leficàcia del Partit Comunista o si valia la pena exiliar-se a Mèxic, i coses així.
No era schadenfreude. Era esperança. Tenia lesperança que haguessin passat coses així, i que Oppen, oscil·lant entre les onades de desconcert i de lucidesa que caracteritzen el declivi neurològic cruel, igualment es veiés obligat a escriure:
Ser amb la Mary: ha estat
gairebé massa meravellós, tant,
que és difícil de creure.
I per tant, per a vergonya meva, ho vaig buscar. Vaig buscar evidències de la seva infelicitat i, mentre ho feia, negligia el fet que la meva recerca em recordava un episodi particularment disfuncional del relat de Leonard Michaels sobre la seva relació torturada, explosiva i finalment desastrosa amb la seva primera dona, la Sylvia. Quan descobreix que un amic té una relació igual dhorrible amb baralles igualment horribles, Michaels escriu: «Li estava agraït, em sentia alleujat, marejat dalegria. Hi havia més gent que vivia així, doncs. . . . Totes les parelles, tots els matrimonis, estaven malalts. Aquest pensament, com si fos una sagnia, em va purgar. Em vaig tornar infeliçment normal: estava normalment infeliç». Ell i la Sylvia es casen i, poc temps després, un temps infeliç, ella mor després dingerir quaranta-set pastilles.
És clar que els Oppens es barallaven i es ferien lun a laltre, de vegades, vas dir quan et vaig explicar què investigava. Segurament sho van quedar per a ells, de tant respecte i amor que sentien lun per laltre.
Fos el que fos el que estigués buscant entre en George i la Mary Oppen, no ho vaig trobar mai. Sí que vaig trobar, però, una cosa que no mesperava. La vaig trobar a lautobiografia de la Mary, Meaning a Life, que va publicar al començament del declivi den George. Vaig trobar la Mary.
Quan vaig buscar Meaning a Life a Amazon, només nhi havia una ressenya. Lhavia escrita un individu que li havia posat només una estrella i que es queixava: «Vaig comprar aquest llibre amb lesperança de saber més coses sobre un dels meus poetes preferits. Molt poc sobre en George, i molt sobre la Mary». És lautobiografia della, tros de subnormal, vaig pensar, abans dadonar-me que la meva trajectòria no havia diferit tant de la seva.