Davant del cafè de la Stella hi havia una esquerda a la vorera que semblava un dit assenyalant; lesquerda sempre hi havia estat. Hi havia altres punts de referència, com lempremta de la mà que va deixar Johnny Harris al ciment de lajuntament i les inicials del fill dels Mueller al porxo de la biblioteca, que havien passat en temps que jo recordava; jo feia tercer quan es va construir lajuntament. Però lesquerda a la vorera de davant del cafè de la Stella sempre havia estat allà, com la Stella. Recordo que patinava prop de lesquerda i anava amb compte de no passar-hi per sobre perquè la mare no es preocupés, i recordo passar-hi dalt de la bicicleta amb els cabells al vent; en aquells temps els vilatans encara no ens detestaven malgrat que el nostre pare deia que eren púrria. Un cop la mare em va explicar que lesquerda ja hi era quan ella era una nena i vivia a la casa Rochester, així que també devia ser-hi quan es va casar amb el pare i sen va anar a la finca dels Blackwood, crec que lesquerda és com un dit que assenyala, de lèpoca de quan es va construir el poble amb fusta vella i grisa i tota aquella gent lletja i les seves cares malvades van venir de vés a saber on i shi van instal·lar a viure.
La Stella va comprar la cafetera i va posar la barra de marbre amb els diners de lassegurança que va rebre quan el seu marit va morir, però a banda daixò no recordo cap altre canvi al cafè; la Constance i jo veníem a gastar-nos els duros al sortir de col·legi i cada tarda recollíem el diari perquè el pare el pogués llegir al vespre; ara ja no compràvem diaris però la Stella encara en venia, i també revistes, llaminadures a un cèntim i postals grises de lajuntament.
Bon dia, Mary Katherine va dir la Stella quan vaig seure a la barra i vaig deixar les bosses a terra; de vegades, quan voldria veure morts tots els vilatans, pensava que podria salvar la Stella perquè era la més amable de tots i lúnica que conservava un pessic de color. Era grassoneta i rosada i quan es posava un vestit llampant brillava una estona abans de fondres en la grisor brutenca de la resta. ¿Com estàs?
Molt bé, gràcies.
I la Constance Blackwood, ¿com està?
Molt bé, gràcies.
I ell, ¿com està?
Va fent. Un cafè, si us plau.
De fet, magradava amb llet i sucre perquè és ben amarg però com que només hi anava per orgull no podia demanar més que el mínim necessari.
Si entrava algú al cafè mentre jo hi era, maixecava i marxava tranquil·lament, però alguns dies tenia mala sort. Aquell matí la Stella acabava de servir-me el cafè a la barra quan una ombra va creuar la porta i la Stella va mirar i va dir:
Bon dia, Jim.
Ella va anar a laltre extrem de la barra i va esperar perquè pensava que sasseuria allà i jo podria marxar sense que ningú se nadonés, però es tractava den Jim Donell i de seguida em vaig adonar que aquell dia no tindria sort. Alguns dels vilatans tenien cares reals que coneixia i que podia odiar individualment; en Jim Donell i la seva dona eren daquests, perquè ells feien mal expressament en comptes dodiar avorridament i per costum com la resta. Qualsevol altre shauria assegut a laltre extrem de la barra, on sestava la Stella, però en Jim Donell va venir directe on jo seia i va seure al tamboret del meu costat, tan a prop com va poder, perquè, sens dubte, volia espatllar-me el matí.
He sentit a dir va dir, girant el tamboret cap a mi per poder-me mirar directament, he sentit a dir que us traslladeu.
Hauria volgut que no sassegués tan a prop de mi; la Stella va venir cap a nosaltres des de linterior de la barra i tant de bo li hagués demanat que es canviés de lloc perquè jo pogués aixecar-me i anar-men sense haver dobrir-me camí.
No vaig dir, perquè esperava la meva resposta.
Quina gràcia va dir, mirant-me ara a mi, ara a la Stella. Juraria que algú mhavia comentat que aviat us traslladaríeu.
No vaig dir.
¿Un cafè, Jim? va preguntar la Stella.
¿Qui et sembla que podria haver escampat un rumor així, Stella? ¿Qui creus que podria dir-me que us traslladeu si no és així?
La Stella va fer que no amb el cap però saguantava el riure. Vaig veure com les meves mans estiraven un tovalló a la meva falda, nhavia estripat una punta i vaig forçar-me a deixar les mans quietes i em vaig imposar una norma: sempre que veiés un bocí de paper havia de recordar de ser més amable amb loncle Julian.
Ja se sap com sescampen les enraonies va dir en Jim Donell. Potser un dia, aviat, en Jim Donell moriria; potser ja li estava creixent una podridura a linterior que el mataria. ¿Has sentit alguna cosa semblant pel poble? va preguntar a la Stella.
Deixa-la en pau, Jim va dir la Stella.
Loncle Julian era vell i sí que sestava morint, per desgràcia sestava morint, no com en Jim Donell, la Stella o tota la resta. El pobre oncle Julian sestava morint i em vaig imposar amb fermesa ser més amable amb ell. Faríem un pícnic a la gespa. La Constance li duria el xal i lhi posaria a les espatlles i jo mestiraria a lherba.
No molesto a ningú, Stell. ¿Que molesto algú? Només li estic preguntant a la senyoreta Mary Katherine Blackwood com és que tot el poble comenta que la seva germana i ella no trigaran a marxar. Es traslladen. Sen van a viure a un altre lloc.
Va remenar el cafè; de cua dull veia la seva cullera girant i girant i girant, i tenia ganes de riure. Hi havia alguna cosa tan ingènua i absurda, en la cullera que girava mentre parlava en Jim Donell; potser pararia de parlar si allargava la mà i li agafava la cullera. Però de fet estava del tot convençuda que em llançaria el cafè a la cara.
Sen van a viure a un altre lloc va dir tristament.
Ja nhi ha prou va dir la Stella.
Pararia més atenció a loncle Julian quan expliqués la seva història. Ja li duia cacauets garapinyats; això estava bé.
A mi no em fa gràcia va dir en Jim Donell pensar que el poble perdria una de les seves bones famílies. Seria una gran pena. Va girar el tamboret cap a laltra banda perquè algú havia entrat; jo em mirava les mans a la falda i evidentment no em vaig girar per veure qui entrava, però llavors en Jim Donell va dir «Joe» i vaig saber que era en Dunham, el fuster. Joe, ¿què en saps daixò? Per tot el poble es comenta que els Blackwood es traslladen, i ara la senyoreta Mary Katherine Black wood, que és aquí asseguda, macaba de dir que no.
Es va fer un petit silenci. Sabia que en Dunham arrufava les celles, que mirava a en Jim Donell, a la Stella i a mi, rumiant el que acabava de sentir, endreçant els mots i mirant de veure què volia dir cadascun.
¿Ah sí? va dir, finalment.
Escolteu, vosaltres dos va dir la Stella, però en Jim Donell va seguir, parlant desquena a mi, amb les cames estirades perquè no pogués passar i sortir.
Just aquest matí estava comentant que és una pena que les famílies de tota la vida sen vagin. Encara que es pot ben dir que bona part dels Blackwood ja se nhan anat. Va riure i va picar la barra amb la mà. Ja se nhan anat va tornar a dir. La cullereta de la tassa estava quieta però ell seguia parlant. Un poble perd molta distinció quan les famílies de tota la vida sen van. Qualsevol diria va fer, a poc a poc que no eren benvinguts.
Exactament va dir en Dunham, i va riure.
Per com viuen a les seves precioses finques privades amb les seves tanques i el seu camí privat i les seves maneres tan refinades.