Mai no importava qui hi hagués als queviures. Sempre em servien a linstant; el senyor Elbert o la seva dona pàl·lida i mesquina venien directament don fos de la botiga per donar-me el que volia. De vegades, si el seu fill gran els estava donant un cop de mà durant les vacances escolars, safanyaven per assegurar-se que no fos ell qui matengués i un cop quan sem va apropar una nena petita una criatura de fora del poble, és clar la senyora Elbert la va estirar tan fort que va cridar i llavors hi va haver un llarg minut de silenci tens mentre tothom esperava que la senyora Elbert respirés fondo i digués: «¿Alguna cosa més?». Jo sempre em quedava garratibada quan les criatures se mapropaven perquè em feien por. Em feia por que em toquessin i les seves mares sem llancessin al damunt com un estol de falcons; sempre tenia aquella imatge al cap, ocells que baixaven, matacaven i mesqueixaven amb les seves urpes esmolades. Aquell dia tenia moltes coses per comprar-li a la Constance i em va tranquil·litzar veure que a ladrogueria no hi havia criatures ni tampoc gaires dones; guanyes un torn, vaig pensar, i li vaig dir bon dia al senyor Elbert.
Em va saludar amb el cap; no podia negar-se a saludar-me i encara menys amb les dones de la botiga al davant. Els vaig donar lesquena però seguia notant-les rere meu, amb una llauna, una capsa de galetes o un enciam a la mà, no es mourien fins que no me nhagués anat per tornar a xafardejar i a les seves vides. La senyora Donell era per allà al darrere; lhavia vist a lentrar i em vaig preguntar, com abans, si havia vingut expressament al saber que jo vindria, perquè sempre mintentava dir alguna cosa; era una de les poques que em parlaven.
Un pollastre per rostir vaig dir-li al senyor Elbert i a laltra banda de la botiga la seva dona mesquina va obrir la nevera, va treuren un pollastre i el va començar a embolicar.
Una cuixeta de xai vaig dir. Al meu oncle Julian sempre li ve de gust el xai al forn quan comença la primavera.
No ho hauria dhaver dit, ho sabia, i una mena dexclamació sorda va recórrer la botiga com un crit. Podia fer-les córrer com conills, pensava, si realment els digués el que hagués volgut dir-los-hi, però senzillament shaurien aplegat a fora per seguir mirant-me des dallà.
Cebes vaig dir educadament al senyor Elbert, cafè, pa, farina. Nous vaig dir i sucre: ens en queda molt poc.
Dalgun racó rere meu va sentir-se una rialleta horripilada i el senyor Elbert va fer una llambregada cap allà i va tornar als productes que estava col·locant al mostrador. La senyora Elbert no trigaria a dur-me el pollastre i la carn, embolicats, i els deixaria al costat de la resta; no em podia girar fins que estigués a punt de marxar.
Dos litres de llet vaig dir. Un quart de nata i mig de mantega.
Feia sis anys que els Harry ja no ens duien els productes lactis a casa i ara era jo qui sencarregava de comprar la llet i la mantega als queviures.
I una dotzena dous.
La Constance havia oblidat de posar-los a la llista però a casa només en quedaven dos.
Una bossa de cacauets garapinyats vaig dir; aquella nit loncle Julian els mastegaria sorollosament tot revisant els seus papers i se naniria a dormir enganxifós.
Als Blackwood sempre els ha agradat menjar bé.
Era la senyora Donell, se la sentia clarament des dalgun racó rere meu, i algú va riure per sota el nas i algú altre va fer xxt. Jo mai no em girava; ja en tenia prou amb suportar-les desquena per haver daguantar les seves cares grises i insulses i els seus ulls plens dodi. Tant de bo fóssiu tots morts, vaig pensar, i mhauria encantat dir-ho en veu alta. La Constance deia: «Que no sembli mai que timporten», i «si els fas cas, serà pitjor», i segurament tenia raó, però tant de bo fossin morts. Mhauria agradat arribar als queviures un matí qualsevol i trobar-los allà, fins i tot els Elbert i les criatures, agonitzant al terra entre crits de dolor. Jo mateixa agafaria el que necessités, pensava, trepitjant els seus cadàvers, triaria el que em vingués de gust de les prestatgeries i me naniria cap a casa, potser li clavaria una coça a la senyora Donell estirada a terra. No em penedia mai quan tenia pensaments així; només hauria volgut que es fessin realitat. «No està bé que els odiïs», deia la Constance, «només et fa més dèbil», però els odiava igualment i em preguntava si tenia algun sentit la seva existència.
El senyor Elbert va deixar el que havia comprat al mostrador i va esperar, mirant a linfinit a través meu.
Res més per avui li vaig dir, i sense mirar-me va anotar els preus, va fer la suma i mho va passar perquè pogués comprovar que no mestafava. Sempre repassava els seus comptes amb cura però mai no sequivocava; no podia fer gaires coses per venjar-me dells però feia el que podia. Duia la meva bossa plena de queviures i encara una altra, però no tenia altre remei que dur-les jo a casa. Mai ningú soferia a ajudar-me, és clar, ni que jo els ho hagués permès.
Perds dos torns. Amb els llibres de la biblioteca i els queviures anava lenta i ara havia de seguir caminant i passar per davant de ladrogueria i del cafè de la Stella. Vaig aturar-me a la porta dels queviures, furgant dins meu per trobar algun pensament que em consolés. Darrere meu van començar les miradetes i els estossecs. Sestaven preparant per tornar a parlar, i a laltra banda de lestabliment els Elbert probablement es miraven alleujats. Vaig endurir la meva cara del tot. Vaig decidir que pensaria a servir el dinar al jardí i mentre només obria els ulls el mínim per veure on trepitjava les sabates marrons de la mare amunt i avall, dins del meu cap estava parant taula sobre una roba verda, amb plats grocs i maduixes en un bol blanc. Plats grocs, vaig pensar, notant que els ulls dels homes sem clavaven al passar, i per loncle Julian un bon ou passat per aigua amb una torrada, i haig de recordar de demanar-li a la Constance que li posi un xal perquè la primavera tot just havia començat. Sense mirar, veia com reien i gesticulaven; tant de bo estiguessin tots morts i caminés sobre els seus cadàvers. Quasi mai no es dirigien a mi, només parlaven entre ells.
És una de les noies Blackwood vaig sentir que deia un dells amb to de burla, una de les Blackwood de la finca dels Blackwood.
Quina pena això dels Blackwood va dir un altre, prou alt perquè sel sentís, quina pena aquestes pobres noies.
Tenen una bona finca deien, bona terra per treballar. Thi podries fer ric, treballant la terra dels Blackwood. Ni que tinguessis un milió danys i tres caps i et fos igual què cultives et faries ric igualment. El que fan els Blackwood és tenir-les ben tancades, les seves terres, això és el que fan.
Thi podries fer ric.
Quina pena, aquestes noies dels Blackwood.
Vés a saber què sen trauria, de les terres dels Blackwood.
Camino sobre els seus cadàvers, pensava, estem dinant al jardí i loncle Julian duu el seu xal. Aquí sempre vaig amb compte amb les bosses perquè un matí terrible men va caure una i sem van trencar els ous i la llet va vessar i vaig arreplegar el que vaig poder mentre ells cridaven i jo em deia a mi mateixa que el que no faria seria fugir corrents, recollia les llaunes i les capses i el sucre escampat ficant-ho dins de la bossa com una boja, repetint-me que no havia de fugir corrents.
Davant del cafè de la Stella hi havia una esquerda a la vorera que semblava un dit assenyalant; lesquerda sempre hi havia estat. Hi havia altres punts de referència, com lempremta de la mà que va deixar Johnny Harris al ciment de lajuntament i les inicials del fill dels Mueller al porxo de la biblioteca, que havien passat en temps que jo recordava; jo feia tercer quan es va construir lajuntament. Però lesquerda a la vorera de davant del cafè de la Stella sempre havia estat allà, com la Stella. Recordo que patinava prop de lesquerda i anava amb compte de no passar-hi per sobre perquè la mare no es preocupés, i recordo passar-hi dalt de la bicicleta amb els cabells al vent; en aquells temps els vilatans encara no ens detestaven malgrat que el nostre pare deia que eren púrria. Un cop la mare em va explicar que lesquerda ja hi era quan ella era una nena i vivia a la casa Rochester, així que també devia ser-hi quan es va casar amb el pare i sen va anar a la finca dels Blackwood, crec que lesquerda és com un dit que assenyala, de lèpoca de quan es va construir el poble amb fusta vella i grisa i tota aquella gent lletja i les seves cares malvades van venir de vés a saber on i shi van instal·lar a viure.