CARTA APOSTÒLICA «DIES DOMINI»
A LEPISCOPAt, AL CLERgat i ALS FIdELS SOBRE LA SANTIFICACIÓ DEL diumenge
(Joan Pau II, 31 maig 1998)
Assemblees dominicals en absència del sacerdot
53. Queda el problema de les parròquies que no els és possible fruir del ministeri dun sacerdot que celebri lEucaristia dominical. Això passa sovint en les Esglésies joves, on un sol sacerdot té la responsabilitat pastoral dels fidels escampats en un vast territori. Poden donar-se també situacions demergència en els països de secular tradició cristiana, quan la rarefacció del clergat impedeix dassegurar la presència del sacerdot en cada comunitat parroquial. LEsglésia, considerant el cas dimpossibilitat de la celebració eucarística recomana la convocació dassemblees dominicals en absència del sacerdot,48 segons les indicacions i les directrius donades per la Santa Seu i confiades, per a llur aplicació, a les Conferències episcopals.49 Amb tot, lobjectiu ha de romandre la celebració del sacrifici de la missa, lúnic veritable acompliment de la Pasqua del Senyor, lúnica realització completa de lassemblea eucarística que el sacerdot presideix in persona Christi, partint el pa de la Paraula i de lEucaristia. Es prendran, doncs, a nivell pastoral, totes les mesures necessàries perquè els fidels que en són habitualment privats puguin beneficiar-sen el més sovint possible, ja sigui afavorint la presència periòdica dun sacerdot, ja sigui valorant totes les oportunitats per organitzar laplec en un lloc central, accessible a diversos grups llunyans.
EXHORTACIÓ Apostòlica POSTSINODAL «SACRAMENTUM CARITATIS»
(Benet XVI, 22 febrer 2007)
Assemblees dominicals en absència del sacerdot
75. Quan saprofundeixi en el sentit de la celebració dominical per a la vida del cristià, es planteja espontàniament el problema de les comunitats cristianes en què falta el prevere i on, per tant, no és possible celebrar la santa missa el dia del Senyor. En relació amb aquest fet, sha de reconèixer que ens trobem davant de situacions força diferents les unes de les altres. El sínode, abans de res, va recomanar als fidels que acudissin a una de les esglésies de la diòcesi en què sigui garantida la presència del sacerdot, per més que això demani un cert sacrifici.50 En canvi, allà on les grans distàncies fan pràcticament impossible la participació en lEucaristia dominical, és important que les comunitats cristianes es reuneixin igualment per lloar el Senyor i fer memòria del dia que li és dedicat. Per més que això cal que es faci en el context duna adequada instrucció sobre la diferència entre la santa missa i les assemblees dominicals en absència de prevere. Latenció pastoral de lEsglésia sexpressa en aquest cas vetllant perquè la litúrgia de la Paraula, organitzada sota la direcció dun diaca o dun responsable de la comunitat, a qui se li hagi confiat degudament aquest ministeri per lautoritat competent, sacompleixi segons un ritual específic elaborat per les Conferències episcopals i aprovat per elles per a aquesta finalitat.51 Recordo que correspon als Ordinaris concedir la facultat de distribuir la comunió en aquestes litúrgies, sospesant atentament la conveniència de lopció. A més, sha devitar que aquestes assemblees provoquin confusió sobre el paper central del sacerdot i la dimensió sacramental en la vida de lEsglésia. La importància del paper dels laics, als quals sha dagrair la seva generositat al servei de les comunitats cristianes, mai no ha damagar el ministeri insubstituïble dels sacerdots per a la vida de lEsglésia.52 Així, doncs, sha de vetllar atentament perquè les assemblees sense prevere no donin lloc a punts de vista eclesiològics que contrastin amb la veritat de lEvangeli i la tradició de lEsglésia. És més, haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sants sacerdots segons el seu cor. Sobre aquestes qüestions, no deixa de commoure el que escrivia el papa Joan Pau II en la Carta als Sacerdots per al Dijous Sant de 1979, recordant aquells llocs on la gent, privada del sacerdot per part del règim dictatorial, es reunia en una església o santuari, posava sobre laltar lestola que conservava encara i recitava les oracions de la litúrgia eucarística, i heus aquí que «en el moment que correspon a la transsubstanciació davalla enmig dells un profund silenci», donant així testimoni de lardor amb què «desitgen escoltar les paraules, que només els llavis dun sacerdot poden pronunciar eficaçment».53 Precisament des daquesta perspectiva, tenint en compte el bé incomparable que es deriva de la celebració del Sacrifici eucarístic, demano a tots els preveres una activa i concreta disponibilitat per visitar tant sovint com sigui possible les comunitats confiades a la seva atenció pastoral, per tal que no romanguin massa temps sense el Sagrament de la caritat.
EXHORTACIÓ Apostòlica POSTSINODAL «VERBUM DOMINI»
(Benet XVI, 30 setembre 2010)
Celebracions de la Paraula de Déu
65. Els Pares sinodals han exhortat tots els pastors a promoure moments de celebració de la Paraula en les comunitats que tenen confiades:54 són ocasions privilegiades de trobament amb el Senyor. Per això, aquesta pràctica comportarà grans beneficis per als fidels, i sha de considerar un element rellevant de la pastoral litúrgica. Aquestes celebracions adquireixen una rellevància especial en la preparació de lEucaristia dominical, de manera que els creients tinguin la possibilitat dendinsar-se més en la riquesa del Leccionari per pregar i meditar la Sagrada Escriptura, sobretot en els temps litúrgics més destacats, Advent i Nadal, Quaresma i Pasqua. A més, es recomana vivament la celebració de la Paraula de Déu en aquelles comunitats en què, per lescassetat de sacerdots, no és possible celebrar el sacrifici eucarístic els dies festius de precepte. Tenint en compte les indicacions ja exposades en lExhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis sobre les assemblees dominicals en absència de prevere,55 recomano que les autoritats competents confeccionin directoris rituals, valorant lexperiència de les Esglésies particulars. Daquesta manera, safavorirà en aquests casos la celebració de la Paraula que alimenti la fe dels creients, evitant, tanmateix, que aquesta es confongui amb les celebracions eucarístiques; és més, «haurien de ser ocasions privilegiades per demanar a Déu que enviï sacerdots sants segons el seu cor».56
A més, els Pares sinodals han invitat a celebrar també la Paraula de Déu en ocasió de pelegrinatges, festes particulars, missions populars, retirs espirituals i dies especials de penitència, reparació i perdó. Pel que es refereix a les moltes formes de pietat popular, encara que no són actes litúrgics i no han de confondres amb les celebracions litúrgiques, convé que shi inspirin i, sobretot, ofereixin un adequat espai a la proclamació i a lescolta de la Paraula de Déu; en efecte, «en les paraules de la Bíblia, la pietat popular trobarà una font inesgotable dinspiració, models insuperables de pregària i fecundes propostes de diversos temes».57
1 Cf. Lc 24,27.
2 CIC, càn. 1248, § 2.
3 Cf. Acta Martyrum Bytiniae, a D. Ruiz Bueno, Actas de los Mártires (BAC 75), Madrid 1951, 973.