Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?
Sí, les vuit.
Aquí al costat ¿hi sou totes?
No. Falta la senyora Brabander.
¿Qui més falta?
La senyora Van der Lee.
Aquí la Marie.
¿I làvia Yvonne?
Pronunciem el nom de les més velles, de les malaltes, les febles.
Sóc aquí respon la veu imperceptible de làvia Yvonne.
Ens tornem a comptar. En falten catorze.
He vist la senyora Brabander quan la Drexler lha enxampada amb el bastó. Ha dit a la seva filla: Corre, fuig. Deixam.
Jo corria, corria sense veure res. Corria, corria sense pensar en res, sense saber que hi havia perill, només tenint-ne una noció vaga i pròxima. Schneller. Schneller. Un moment em vaig mirar la sabata, descordada, sense deixar de córrer. Corria sense notar els cops de bastó i de cinturó que mestabornien. I llavors em van venir ganes de riure. O més aviat, vaig veure un doble meu que tenia ganes de riure. El meu cosí mexplicava que un ànec encara camina després que li tallin el coll. I lànec vinga a córrer amb el cap caigut de manera que no el veu, lànec corria com cap ànec abans que ell, mirant-se la sabata i sense importar-li res més, ara que, sense cap, ja no corria cap perill.
Esperem amb la il·lusió que tornaran les que falten. No tornen. Amb prou feines hi ha inquietud en la nostra espera. Ens mou una segona natura. Podem reconstruir.
Només deixaven passar les joves, ¿saps? Les que corrien bé. Han agafat totes les altres.
Mhauria agradat tant poder estirar lAlice. Lagafava tan fort com podia.
La senyora Brabander corria molt bé.
I una noia deia a la seva germana:
Si tornés a passar, tu no et preocupis per mi. Fuig. Pensa en tu i prou. ¿Mho promets? ¿Mho jures?
Escolta, Hélène, lAlice, amb aquella cama, tampoc hauria resistit gaire més.
I han agafat moltes poloneses.
Feia cara de més vella, la senyora Brabander, amb tantes arrugues.
Ja en parlem en passat.
La filla Brabander, allà dalt, mira igual que la gent que ja no simmuta per res.
Jo em pregunto com pot ser que un ànec corri amb el cap tallat. El fred em paralitzava les cames.
¿Què en faran, delles?
La cap del block, la Magda, una eslovaca, ens fa callar i diu coses que ens tradueix la Marie-Claude: Calen voluntàries. No gaire estona. Les més joves. Imposar cap altre esforç als nostres braços i cames semblava impossible, per petit que fos. Del nostre grup saixeca la Cécile, Ja hi vaig jo, i es calça. Hem danar-hi, saber què passa.
En tornar les dents li espetegaven. Ben bé, com unes castanyetes. Estava glaçada. Plorava. La fregàvem per escalfar-la i aturar aquells tremolors que sens encomanaven, li fèiem preguntes com a una criatura, amb paraules ximples.
Era per recollir les mortes en aquell camp. Les hem hagut de portar al block 25. Nhi havia una de viva, suplicava, sens agafava al coll. Ens la volíem endur quan algú ha cridat: Fugiu, fugiu! No us quedeu davant del 25. Arribarà en Taube i us hi tancarà. Fugiu! Les nostres companyes ja hi són, les que acaben datrapar. Llavors les hem deixat i hem arrencat a córrer. La moribunda se magafava als turmells.
Les catorze van morir. Deien que a lAntoinette la van enviar a la cambra de gas. Algunes van aguantar molt. Sembla ser que la senyora Van der Lee es va tornar boja. La que va trigar més a morir va ser lAlice.
LA CAMA DE LALICE
Un matí, abans del recompte, la jove Simone, que ha anat a les latrines darrere del block 25, en torna tremolant: Allà hi ha la cama de lAlice. Veniu-ho a veure.
Darrere del block 25 hi havia la morgue, una barraca de taulons on apilaven els cadàvers que treien dels reviers*. Apilats, esperaven el camió que els portaria al forn crematori. Les rates els devoraven. Per lobertura sense porta es podia veure el munt de cadàvers nus i els ulls lluents de les rates que apareixien i desapareixien. Quan nhi havia massa els apilaven a fora.
És un paller de cadàvers ben apilats com un paller de debò al clar de lluna enmig de la neu i la nit. Però nosaltres els mirem sense por. Sabem que els límits del suportable són a tocar i ens prohibim cedir.
Estirada enmig de la neu, la cama de lAlice és viva i sensible. Es deu haver desprès de lAlice morta.
Nosaltres hi anàvem expressament a veure si encara hi era i cada vegada era insofrible. LAlice abandonada morint-se enmig de la neu. LAlice, a qui no ens podíem apropar perquè una mena de feblesa ens clavava a terra. LAlice morint-se tota sola i sense cridar ningú.
Feia setmanes que lAlice era morta i la cama artificial continuava allà a la neu. Després va tornar a nevar. La cama va quedar coberta. Va reaparèixer enmig del fang. Aquella cama enmig del fang. La cama de lAlice extremitat viva enmig del fang.
La vam veure molt de temps. Un dia ja no hi era. Algú la devia agafar per fer foc. Segurament una gitana, ningú més hauria tingut estómac per fer-ho.
*El revier designa el sector dels malalts. (N. de la T.)
LA STÉNIA
Aquest vespre no pot dormir ningú.
El vent bufa i xiula i gemega. És un gemec que puja dels aiguamolls, un plany que creix, creix i esclata i es dissol en un silenci de calfred, un altre plany que creix, creix i esclata i sapaga.
No pot dormir ningú.
I enmig del silenci, entre els planys del vent, raneres. Primer ofegades, després nítides, després tan i tan fortes que lorella que vol saber don vénen encara les sent quan regolfa el vent.
No pot dormir ningú.
No pot dormir la Sténia, la blockova. Surt del seu dormitori, un recambró a lentrada del block. Lespelma forada el passadís fosc entre les caselles on estem estirades luna damunt de laltra. La Sténia espera que amaini el fibló i crida en el silenci on salcen raneres: ¿Qui és que fa soroll? Silenci! Les raneres continuen. La Sténia crida: Silenci! i la que agonitza no ho sent. Silenci! Les raneres omplen tot el silenci entre les onades de vent, omplen tota la foscor de la nit.
La Sténia alça lespelma, satansa a les raneres, identifica la que es mor i ordena que la baixin. Les companyes de la moribunda la porten a fora mentre la Sténia les pega. Lestiren al peu de la paret, tan suaument com poden, i tornen a dins a estirar-se altra vegada.
La llum de la Sténia sallunya, desapareix. Ràfegues de vent i de pluja sabaten sobre el teulat com si anessin a ensorrar-lo.
A la barraca no pot dormir ningú.
Una plana
coberta daiguamolls
de vagonetes
de grava per a les vagonetes
de pics i pales per als aiguamolls
una plana
coberta dhomes i dones
per a les pales les vagonetes i els aiguamolls
una plana
de fred i febre