Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra lentumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar dun peu a laltre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.
Ens estàvem immòbils. La voluntat de lluitar i resistir, la vida, shavien refugiat en una porció cada vegada més petita del cos, just a la immediata perifèria del cor.
Ens estàvem allà, immòbils, uns quants milers de dones de totes les llengües, premudes les unes contra les altres, cap cot sota les ràfegues de neu que ens fuetejaven.
Ens estàvem allà, immòbils, reduïdes al batec dels nostres cors.
¿On va aquella que surt de la fila? Camina com si fos invàlida o cega, una cega que mira. Va cap al fossat a passes rígides, de fusta. Ja ha arribat a la vora, sajup per baixar-hi. Cau. El peu ha relliscat a la neu que senfonsa. ¿Per què vol baixar al fossat? Ha sortit de la fila sense dubtar, sense amagar-se de lSS que sestà dreta embolicada amb la capa negra damunt de les botes negres, vigilant-nos. Se nha anat com si es trobés en un altre lloc, en un carrer on canviés de vorera o en un jardí. Evocar un jardí, aquí, pot fer gràcia. Podria ser una daquelles velles guillades que espanten les criatures als parcs. És una dona jove, gairebé una noia. Quines espatlles tan fràgils.
Sestà allà, al fons del fossat, amb les mans que graten la neu, els peus que busquen, la feixuguesa del cap, que alça amb esforç. Ara té la cara girada cap a nosaltres. Els pòmuls violetes, sortits, la boca inflada violeta fosc, les òrbites plenes dombres al fons. Té el rostre de la desesperació nua.
Lluita una bona estona contra la indocilitat dels membres per recuperar laplom. Es debat com un que sofega. Després estén les mans per hissar-se a laltra riba. Les mans busquen un agafador, les ungles esgarrapen la neu, tot el seu cos es tiba en un espasme. I senfonsa, esgotada.
Deixo de mirar-la. No la vull mirar més. Voldria canviar de lloc, deixar de veure-hi. Deixar de veure aquests forats al fons de les òrbites, aquests forats que fiten. ¿Què vol fer? ¿Arribar als filats elèctrics? ¿Per què ens fita? ¿No massenyala a mi? ¿No mimplora a mi? Giro el cap. Mirar a una altra banda. Una altra banda.
A laltra banda davant nostre hi ha la porta del block 25.
Dret i embolicat amb una manta, un nen, un noiet. Té un cap minúscul, afaitat, una cara on sobresurten les mandíbules i larc de les celles. Va descalç, saltirona sense parar, lanima un moviment frenètic que fa pensar en el dels salvatges quan ballen. Vol sacsejar també els braços per escalfar-se. La manta sobre. És una dona. Un esquelet de dona. Va nua. Se li veuen les costelles i els ossos ilíacs. Es posa bé la manta damunt de les espatlles, continua ballant. Un ball mecànic. Un esquelet de dona que balla. Té els peus petits, prims i nus a la neu. Hi ha esquelets vivents i que ballen.
I ara jo sóc en un cafè i escric aquesta història perquè això es converteix en una història.
Una clariana en els núvols. ¿Ja és la tarda? Hem perdut la noció del temps. Apareix el cel. Molt blau. Dun blau oblidat. Han passat hores des que he aconseguit no mirar més la dona al fossat. ¿Encara hi és? Ha assolit el capdamunt del talús ¿com sho ha fet? i allà sha aturat. Estén les mans cap a la neu que centelleja. Nagafa un grapat i sel duu als llavis amb un gest duna lentitud exasperant, que li deu costar un esforç infinit. Xucla la neu. Ara entenem per què ha sortit de la fila, aquest determini al seu rostre. Volia neu neta per als seus llavis tumefactes. Des de lalba estava fascinada per aquesta neu neta que volia assolir. A aquesta banda, la neu que hem trepitjat és negra. Xucla la seva neu però sembla que ja no en tingui ganes. La neu no calma la set quan tens febre. Tots aquests treballs per un grapat de neu que a la seva boca és un grapat de sal. La mà cau, el clatell es doblega. Una tija fràgil a punt de trencar-se. Lesquena es vincla, els omòplats li sobresurten sota la fina tela de labric. És un abric groc, del mateix color que el nostre gos Flac, tan emmagrit per la malaltia que a lhora de morir sarrodonia tot com lesquelet dels ocells en un museu natural. La dona està a punt de morir.
Ja no ens mira. Descansa a la neu amb el cos arraulit. Amb la columna vertebral arquejada, en Flac està a punt de morir, el primer ésser que jo veia morir. Mamà, en Flac és davant de la porta del jardí. Està tot arraulit. Tremola. LAndré diu que està a punt de morir.
He de posar-me dreta, posar-me dreta. He de caminar. He de seguir lluitant. ¿Que no majudaran, aquelles? Ajudeu-me, vosaltres que esteu aquí plantades amb les mans buides.
Vine mamà, ràpid, en Flac està a punt de morir.
No sé per què no majuden. Estan mortes. Estan mortes. Ai! Sembla que estiguin vives perquè saguanten dretes repenjant-se les unes en les altres. Estan mortes. Jo no em vull morir.»
La mà sagita un cop més com un crit però ella no crida. ¿En quina llengua cridaria, si cridés?
Vet aquí una morta que avança cap a ella. Un maniquí vestit de ratlles. En dos passos es planta al seu costat, lestira per un braç, larrossega cap a nosaltres perquè recuperi el seu lloc a la fila. La capa negra de lSS sha apropat. És més aviat un sac groc i brut el que la morta arrossega cap a nosaltres, i es queda allà. Durant hores. ¿Què podem fer? Ella està a punt de morir. En Flac, ¿sabeu?, el nostre gos groc que estava tan magre, està a punt de morir. Qüestió dhores.
De sobte un estremiment sacseja lembalum que fa aquell abric groc en el fang de neu. La dona intenta aixecar-se. Els seus gestos es descomponen en un ralentí insuportable. Sagenolla, ens mira. Cap de nosaltres es belluga. Recolza les mans a terra el seu cos magre sarqueja com el den Flac que estava a punt de morir. Aconsegueix posar-se dreta. Titubeja, busca on agafar-se. És el buit. Camina. Camina en el buit. Va tan vinclada que sembla mentida que no caigui. No. Camina. Vacil·la però avança. I els ossos del seu rostre reflecteixen una voluntat que espanta. La veiem travessar el buit davant de les nostres files. ¿I ara on va?
¿Per què us sorprèn que camini? ¿No heu sentit que mha cridat aquell SS que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.
LSS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.
La dona avança. Sembla que obeeixi. Satura davant de lSS. El fred li sacseja lesquena, lesquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota labric groc. LSS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos sabraona contra la dona sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos sabraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gestcom en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové della o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci dun somni.
La plana. La neu. La plana.
La dona es desploma. Un sobresalt i sha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.