Per això hem esperat que es fes de dia. Hem esperat que es fes de dia per començar la jornada.
¿Què és més pròxim de leternitat que una jornada? ¿Què és més llarg que una jornada? ¿Com podem saber que passa? Uns terrossos succeeixen a daltres, el solc retrocedeix, les portadores continuen la seva ronda. I els udols, els udols, els udols.
¿Què és més llarg que una jornada? El temps passa perquè a poc a poc la boira sesquinça. Les mans es noten menys entumides. Potser el sol, llunyà, vague. Arrenca de mica en mica pessics de boira. El glaç sestova, sestova i es fon. Aleshores els peus senfonsen en el fang, les galotxes queden cobertes de llot glaçat que arriba fins als turmells. Ens estem immòbils en laiguafang, immòbils en laigua glaçada. Per a les portadores, el munt de terrossos és cada vegada més difícil descalar, humit, relliscós.
És de dia.
Els aiguamolls saclareixen, fan una claror freda i boirosa sota els raigs de sol grocs que perforen la boira.
Els aiguamolls tornen a ser líquids sota el sol que ja ha dissipat tota la boira.
És de dia.
És de dia als aiguamolls on brillen les altes canyes daurades.
És de dia als aiguamolls on sextenuen uns insectes amb ulls esparverats.
El càvec pesa cada cop més.
Les portadores duen la traga cada cop més avall.
És de dia als aiguamolls on moren insectes amb forma humana.
La traga ara és impossible dalçar.
És de dia i així serà fins al final del dia.
La fam. La febre. La set.
És de dia i així serà fins al vespre.
Els ronyons són un bloc de dolor.
És de dia i així serà fins a la nit.
Les mans glaçades, els peus glaçats.
És de dia als aiguamolls on el sol fa guspirejar al lluny formes darbres dins dun sudari de gebre.
És de dia i així serà per tota una eternitat.
*Les tragues, de lalemany trage, són civeres amb nanses. (N. de la T.)
LADÉU
Al migdia les havien fet sortir. De passada, la blockova els arrencava el mocador de cap, labric. Mocadors esparracats, abrics esparracats.
Era un dia dhivern sec i fred. Un daquests dies dhivern que la gent diu: Estaria bé sortir a caminar. Gent. En un altre lloc.
El sòl estava cobert de neu endurida.
Desposseïdes de labric, moltes anaven amb els braços nus. Creuaven els braços i sels fregaven amb les mans primes. Les altres es protegien el cap. No tenien més dun centímetre de pèl, no feia gaire que hi eren. Totes tremolaven.
El pati era massa esquifit per encabir-les, però es comprimien a la part assolellada i apartaven cap a lombra les que agonitzaven. Assegudes a la neu, esperaven. I per la mirada es notava que ja no veien res, res del que les envoltava, res del pati, res de les moribundes i les mortes, res delles mateixes. Eren allà, a la neu, sacsejades per tremolors que no podien reprimir.
De sobte, com responent a un senyal, totes es posaven a udolar. Un udol que sinflava, senlairava, senlairava i seixamplava per damunt dels murs. No eren més que boques que udolaven, que udolaven al cel. Un parterre de boques torçades.
Ludol sesquinçava i enmig del silenci se sentien sanglots aïllats. Sensorraven. Abatudes, resignades, potser. No eren més que ulls enclotats. Un parterre dulls enclotats.
Aviat no podien més dacceptar, de resignar-se. Un udol senlairava, més salvatge, senlairava i sesquinçava, i el silenci tornava a caure amb els sanglots i els ulls enclotats de la desesperació.
En la virolaina de parracs i la multitud de rostres, les que no ploraven ni udolaven havien deixat de tremolar.
I els udols recomençaven.
Res no sentia aquelles crides des de la riba de lhorror. El món saturava lluny daquí. El món que diu: Estaria bé sortir a caminar. Només ho sentien les nostres oïdes i nosaltres ja no érem part dels vius. Esperàvem el nostre torn.
Un darrer silenci dura molta estona. ¿Són totes mortes? No. Són allà. Vençudes i la seva consciència encara refusa, refusa, es tensa, vol protestar, lluitar. Els udols senlairen de nou, senlairen i sinflen i seixamplen. De nou no són més que boques que udolen al cel.
Els silencis i els udols estriaven les hores.
El sol es retirava. Lombra anava omplint tot el pati. Només quedava una filera il·luminada de caps que un últim raig de sol retallava, contorns ossuts deformats pels crits.
Aleshores se sent lestrèpit dels camions que els udols cobreixen a lacte. I quan sobre la porta el pati es torna massa gran. Totes shan aixecat i es comprimeixen contra el mur oposat i, en lespai buit, a la neu bruta, hi ha més cadàvers dels que havíem pogut comptar.
Entren dos presoners. En veurels redoblen els udols. És el kommando del cel.
Armats amb bastons, volen empènyer les dones cap a la porta. Elles no es mouen. Inertes. Després cedeixen. Gairebé sense que les hagin dempentar, sapropen.
El primer camió sha aturat a tocar de la porta.
Un presoner sestà dret dalt del camió, un gegant que duu una jupa amb el coll de pell girat i una gorra dastracan calada fins a les orelles.
(Els del kommando del cel tenen privilegis. Van ben abrigats, satipen. Durant tres mesos. Passat el termini, en vénen daltres que els expedeixen a ells. Cap al cel. Cap al forn. I així cada tres mesos. Són els que socupen de les cambres de gas i les xemeneies.)
A lesquena de la jupa hi duu pintada la creu vermella. Les dones també la duen; cada vegada nhi ha més, de vestits ratllats amb la creu.
Els dos altres empenyen les dones cap a ell. Ell es descorda el cinturó i lagafa ben fort pels extrems, el passa per les aixelles duna dona rere laltra i les carrega. Les llença a la plataforma del camió. Quan elles tornen en si, saixequen. Hi ha reflexos inalterables.
Uf. Uf. Una altra, una altra. Uf. Uf. Una altra.
Treballa ràpid, com algú que se sap la feina, un que vol fer-la cada vegada més bé. El camió està ple. No prou. Amb lesquena, empeny i apila i continua carregant. Les dones queden esclafades les unes contra les altres. Ja no criden, no tremolen.
Quan realment ja no pot afegir-ne cap més, salta a terra, alça labatible, subjecta les cadenetes. Dóna un darrer cop dull a la feina com si fos una feina. Amb la força dels braços, encara natrapa algunes que llença sobre les altres. Les altres les reben al cap, a les espatlles. No criden, no tremolen. Té el carregament llest, puja al costat del xofer. Som-hi! LSS engega.
La Drexler assisteix a la sortida. Amb els punys als malucs, vigila, com un cap que vigila la feina i està satisfet.
Les dones del camió no criden. Massa comprimides, intenten alliberar els braços o el tors. Incomprensible que algú encara alliberi un braç, que encara vulgui incorporar-se.
Una estira el bust molt enrere per damunt de la barana. Dreta. Tensa. Els ulls li espurnegen. Mira la Drexler amb odi, amb menyspreu, un menyspreu que hauria de matar. No ha udolat amb les altres, només la malaltia li beu la cara.
El camió arrenca. La Drexler la segueix amb la mirada.
Quan el camió sallunya, agita la mà en senyal de comiat i riu. Riu. I fa adéu amb la mà molta estona.