Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a lesquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a laltra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. Daltra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no sofenia en absolut.
A vegades, al vespre, a la muntanya, el pare es preparava per sortir dexcursió o per fer ascensions. De genolls a terra, untava les seves sabates i les dels meus germans amb greix de balena; pensava que només ell les sabia untar amb aquell greix. Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On mheu ficat el piolet? tronava. Lidia! Lidia! On mheu ficat el piolet?».
Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I lendemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. Nhi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret den Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. Den Gino i daquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla dorgull i denveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.
Aquest germà meu, en Gino, era, daltra banda, el seu preferit, i en tot li donava satisfaccions; sinteressava per la història natural, col·leccionava insectes, cristalls i altres minerals, i era molt estudiós. Més endavant, en Gino es va matricular a lEscola dEnginyers, i quan tornava a casa després dun examen i deia que havia tret un excel·lent, el pare li preguntava: «Com és que has tret un excel·lent? Com és que no has tret un excel·lent amb matrícula dhonor?»
I si havia tret un excel·lent amb matrícula dhonor, el pare li deia: «Ja, segur que era un examen fàcil».
Si no sortia a escalar o a fer excursions que duressin fins al vespre, el pare anava cada dia «a caminar» a la muntanya. Sortia al matí ben dhora, vestit idènticament a quan anava a fer escalada, però sense corda, grampons ni piolets; sovint hi anava sol perquè nosaltres i la mare érem, com deia, «ganduls», «gamarussos» i «uns negres»; i se nanava amb les mans darrere lesquena, amb el pas pesant per les botes amb claus i la pipa entre les dents. Alguna vegada obligava la mare a seguir-lo: «Lidia! Lidia! tronava al matí. Anem a caminar! Si no, temmandreixes sempre estant als prats!».
La mare, llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb un bastó, el jersei lligat a la cintura, agitant aquells rínxols de cabells grisos, que duia tallats molt curts, malgrat que el pare no suportava la moda dels cabells curts fins al punt que, el dia que sels va tallar, es va emprenyar tant que podria haver causat un daltabaix a casa. «Has tornat a tallar-te els cabells! Que nets, de ruc!» li deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.
«Ruc» volia dir, en el llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui feia vileses o era descortès. Nosaltres, els seus fills, érem «uns ases» quan parlàvem poc o responíem malament.
«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», deia el pare a la mare quan veia que shavia tornat a tallar els cabells. De fet, aquesta Frances, amiga de la mare, el pare se lestimava i apreciava molt, i a més era la dona dun amic seu dinfantesa i company destudis; però a ulls del pare havia comès lerror dhaver empès la mare a la moda dels cabells curts. La Frances anava sovint a París, on tenia uns parents, i un hivern va tornar de París dient: «A París es porten els cabells curts. A París la moda és esportiva». «A París la moda és esportiva», van repetir la meva germana i la mare tot lhivern, imitant una mica la frase de la Frances, que parlava amb la erra francesa. Es van fer escurçar tots els vestits, i la mare es va tallar els cabells; la meva germana no ho va fer, perquè els duia llargs fins al final de lesquena, els tenia rossos i preciosos; i perquè tenia massa por del pare.
Habitualment, làvia, la mare del pare, també venia a passar els estius a la muntanya. No vivia amb nosaltres, sinó que sestava en un hotel del poble.
Lanàvem a veure i la trobàvem allí, asseguda a la terrassa de lhotel, sota el para-sol. Era menuda, amb els peus minúsculs calçats amb unes botetes negres amb uns botons petitíssims; estava orgullosa daquells peus petits, que sentreveien sota la faldilla, i també estava orgullosa dels cabells blancs, arrissats i pentinats en un monyo alt i estarrufat. El pare la portava cada dia «a caminar una mica». Anaven pels camins rals, perquè ella era gran i no podia passar pels corriols, sobretot amb aquelles botetes amb uns petits talons. Ell anava al capdavant, amb passes llargues, les mans a lesquena i la pipa a la boca, i ella, al darrere, amb el vestit que feia fru-fru, fent passos petits amb els talonets. Ella no volia fer mai el camí del dia anterior, sempre en volia fer de nous. «Aquest és el camí dahir», es queixava. I el pare li deia, distret, sense girar-se: «No, és un altre». Però ella no deixava de repetir: «És el camí dahir. És el camí dahir». I al cap duna estona deia al pare: «Tinc una tos que mofego». I el pare continuava caminant i no es girava. «Tinc una tos que mofego», repetia, i es posava les mans a la gola. Acostumava a repetir les coses dues o tres vegades. Deia: «Aquella infame de la Fantecchi mha fet fer el vestit marró! I jo el volia blau! El volia blau!», i donava cops amb lombrel·la contra lempedrat, amb ràbia.
El pare li deia que mirés la posta de sol damunt les muntanyes, però ella continuava colpejant el terra, irada, amb la punta de lombrel·la, presa dun atac de còlera contra la Fantecchi, la seva modista. Làvia, daltra banda, només venia a la muntanya per estar amb nosaltres, ja que durant lany vivia a Florència i nosaltres a Torí, així que només ens veia a lestiu. Però no suportava la muntanya, i el seu somni hauria estat estiuejar a Fiuggi o a Salsomaggiore, llocs on ella havia estiuejat de jove.
Feia anys, làvia havia estat molt rica, però es va empobrir amb la guerra mundial, perquè, com que no creia que guanyés Itàlia, i professava una fe cega en Francesc Josep, va voler conservar uns valors que posseïa a Àustria, i així va perdre molts diners. El pare, irredemptista, va intentar convèncer-la inútilment que vengués aquells valors austríacs. Làvia solia dir «la meva desgràcia» quan es referia a aquella pèrdua de diners, i es desesperava, als matins, passejant amunt i avall per la sala i retorçant-se els dits. Però no era pas tan pobra. A Florència tenia una casa preciosa, amb mobles indians i xinesos i catifes turques, perquè un avi seu, lavi Parente, havia estat col·leccionista dobjectes preciosos. A les parets hi havia retrats dels avantpassats, de lavi Parente, i de la Vandea, que era una tia a qui anomenaven així perquè era reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves daquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de làvia, i no sen podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que shavia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».