En Turati lAnna Kuliscioff estaven sempre presents en el record de la mare; i jo sabia que tots dos eren vius, que vivien a Milà (potser junts, potser en dues cases diferents) i que ara es dedicaven a la política, a lluitar contra el feixisme. Però en la imaginació sem barrejaven amb altres figures que també estaven presents en el record de la mare: els seus pares, en Silvio, el Dement, el Bigotut. Persones que ja havien mort, o que, si encara vivien, devien ser molt velles, perquè formaven part dhistòries que havien passat feia moltíssim temps, quan la mare era petita i havia sentit dir «la germana de la meva gossa» o «quina pudor que fa làcid sulfhídric!». Persones a qui ara ja no podia tocar ni veure, i que encara que es poguessin tocar i veure, ja no eren les mateixes que quan jo les havia pensat, i que encara que fossin vives, shavien empeltat de la proximitat dels morts, amb qui vivien en la meva ànima: havien fet el pas inabastable i lleuger dels difunts.
«Oh, pobra Lidia», sospirava de tant en tant la mare. Es compadia de si mateixa pels problemes que tenia, pels pocs diners, per les esbroncades del pare, per lAlberto i per en Mario, que sempre es pegaven, per lAlberto que no tenia ganes destudiar i que anava sempre a jugar a futbol, per les nostres males cares i per les males cares de la Natalina.
De vegades jo també feia mala cara o menrabiava. Però era una nena, i les meves cares i rebequeries no molestaven gaire la meva mare en aquella època. «Em pica, em pica!», començava queixant-me al matí mentre la mare em vestia i em posava jerseis de llana que mirritaven la pell. «Però si són jerseis bons! responia la mare. Són de Neuberg! No deus voler pas que els llenci a les escombraries!».
La mare ens comprava els jerseis a Neuberg. Si un jersei era de Neuberg havia de ser bo i suau per força, i no podia ser que irrités la pell. Els jerseis es compraven a Neuberg, els abrics es feien al sastre Maccheroni i de les nostres sabates dhivern se nocupava el pare, les encarregava a un sabater que es deia senyor Castagneri i que tenia una botiga al carrer Saluzzo.
Jo entrava al menjador encara més emmurriada pel jersei de Neuberg, i la mare, en veurem entrar ombrívola i enfadada, deia: «Ja ha arribat la Maria Temporal!».
La mare odiava el fred i per això comprava tots aquells jerseis a Neuberg. Odiava el fred, tot i que cada matí es dutxava amb aquella aigua gelada que tant li agradava. Odiava el fred constant i penetrant dels dies dhivern. «Quin fred! exclamava sempre, posant-se una jaqueta a sobre de laltra i estirant les mànigues per sobre de les mans. Quin fred que fa! No puc suportar el fred!». I mestirava el jersei de Neuberg cap avall, mentre jo em barallava. «Tota de llana, Lidia!», deia, imitant una antiga companya seva descola. I continuava: «Em consola veuret abrigada amb aquest jersei tan bonic».
Però també odiava la calor. Quan feia calor començava a esbufegar i a esbocar-se lescot del vestit. «Quina calor! No aguanto la calor!», deia. I el pare li contestava: «Que intolerant que ets! Que intolerants que sou tots plegats!».
Quan anava de viatge amb el pare, la mare senduia molts jerseis i molts vestits de gruix diferent, i tan bon punt el temps canviava una mica, només feia que despullar-se i tornar-se a vestir. «Mai no trobo la temperatura justa», deia. I el pare li etzibava: «Mira que nets, de pesada, amb la calor i el fred! Sempre has de rondinar per alguna cosa!».
Jo, al matí, mai no volia esmorzar. No suportava la llet, per no parlar del mezzorado. Però la mare sabia que quan berenava a casa de la Frances o dels Terni prenia llet. En realitat, bevia aquella llet a casa de la Frances o dels Terni amb molt de fàstic, però ho feia per obediència i per timidesa ja que estava fora de casa. A la mare se li havia ficat al cap que la llet de casa la Frances magradava. Per això, al matí, em duien una tassa de llet, i jo, per sistema, em negava a prendre-la. «Però si és de la Frances! deia la mare. És la llet den Lucio! És de la vaca den Lucio!». Em volia fer entendre que aquella llet lhavien anat a buscar a casa la Frances, que en Lucio tenia una vaca seva particular, i que a casa seva no compraven la llet a la lleteria sinó que se la feien portar diàriament dunes terres que tenien a Normandia, dun camp anomenat el Grouchet.
«És la llet del Grouchet! És la llet den Lucio!», continuava la mare durant una bona estona. Però com que jo em negava a beure-la, la Natalina acabava preparant-me una sopa.
Jo no anava a lescola, encara que ja tingués ledat per fer-ho, perquè el meu pare deia que a lescola sagafaven microbis. Els meus germans, per la mateixa raó, també havien fet els estudis de grau elemental a casa, amb mestres. A mi em feia classe la mare. Jo no entenia laritmètica, ni aconseguia aprendre la taula pitagòrica. La mare sesgargamellava i, per explicar-me-la, feia servir caramels o còdols que agafava del jardí i els posava en línia sobre la taula. A casa no menjàvem caramels, perquè el pare deia que feien malbé les dents, i tampoc no hi havia xocolata ni altres dolços, perquè estava prohibit menjar «entre hores». Els únics dolços que es menjaven, però sempre a taula, eren uns de fregits anomenats smarren que una cuinera alemanya havia ensenyat a preparar a la mare. Sembla que eren econòmics però en menjàvem tan sovint que ja no els suportàvem. També menjàvem un pastís que sabia fer la Natalina i que es deia «el pastís de Gressoney», potser perquè la Natalina lhavia après a fer quan érem a Gressoney, a la muntanya.
La mare només comprava caramels per ensenyar-me aritmètica, però a mi laritmètica em repugnava encara més amb aquells caramels i còdols. La mare em va subscriure a una revista escolar que es deia Els drets de lescola per aprendre mètodes didàctics moderns. No sé què devia aprendre daquells mètodes pedagògics en aquella revista; res, segurament. Però hi va trobar una poesia que li agradava molt i que acostumava a recitar als meus germans:
I tots plegats cridarem:
Visca la mà gentil
de la nena senyoril
que practica la virtut!
Mentre mensenyava geografia, la mare mexplicava coses de tots els països on havia estat el pare de jove. Havia esta a lÍndia (on havia agafat el còlera i em sembla que també la febre groga), a Alemanya i a Holanda. I també havia estat a Spitzbergen. Allà shavia ficat al crani duna balena per buscar-hi els ganglis cerebroespinals però no els havia aconseguit trobar. Shavia embrutat de cap a peus amb la sang de la balena i havia tornat amb la roba bruta i encartonada per la sang seca. A casa hi havia moltes fotografies del pare amb les balenes. I la mare me les ensenyava, però a mi em decebien una mica perquè estaven desenfocades i el pare només apareixia al fons com una ombra minúscula. De la balena no es veia ni el morro ni la cua, només una espècie de pujol dentat, gris i nebulós: la balena era allò.
A la primavera creixien moltes roses al jardí. No sé com hi podien créixer, ja que a cap de nosaltres no sens acudia mai ni regar ni podar els rosers. Un jardiner venia una vegada a lany i es veu que amb això ja nhi havia prou.
«Les roses, Lidia! Les violetes, Lidia!», deia la mare passejant pel jardí i imitant aquella companya descola. A la primavera venien al nostre jardí els nens den Terni amb la seva mainadera, lAssunta, que portava un davantal blanc i mitges blanques de fil dEscòcia, i que es treia les sabates al prat i se les deixava al costat. En Cucco i la Lullina, els fills den Terni, també portaven vestits blancs, i la mare els posava les meves bates perquè juguessin sense embrutar-se. «Ssst, ssst! Mireu què fa en Cucco!», cridava en Terni, admirant els seus nens, que jugaven amb la terra. En Terni també es treia les sabates i la jaqueta per jugar a pilota al prat, però sels tornava a posar de seguida si sentia arribar el pare.