Com moltes poblacions de muntanya, també Àrreu va patir desgràcies de tota mena. Però la del 25 de desembre de 1803 va ser la més tràgica. Segons un article del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Pascual Madoz, aquell any hi va haver una gran allau de neu que es va endur les deu cases del poble i que va matar disset persones. El poble es va tornar a edificar tot just a pocs metres més avall del que va quedar enrunat. Prova daquella desfeta són encara algunes bordes que es poden veure camí de la Mare de Déu de les Neus i que, si es van conservar, va ser per continuar guardant-hi el bestiar o les eines o, senzillament, per arrecerar-shi duna tempesta.
El Pirineu és terra feréstega. Ningú no hauria imaginat mai les comoditats que la gent tenim actualment: calefacció, aigua corrent, llum elèctrica sense límit i menjar de tota mena, molt i molt menjar, per triar i remenar. Les famílies no compraven gaire res. Tot es feia a casa.... Bé! Comprar, comprar... Quatre talls de bacallà, arengades, que en dèiem guàrdies civils, naltros, de larengada... Fotíem els guàrdia civils embolicats amb paper de diari, els posàvem a la frontissa de la porta i ja sortiven pelades. De carn sen menjava ben poca en el Pirineu: conills de bosc, carn de porc i molta, molta rosta de cansalada. Rosta per esmorzar, per dinar i gairebé sempre també per sopar. El Ricard ens ensenya un ganxo que hi ha penjat a la paret i un estoig amb els ganivets de matar que té al damunt duna taula tornejada. A casa matàvem cinc tocinos lany. Fèiem bull de llengua i dou, botifarres, xoriços, girella i una mena de foie-gras que era boníssim. I tot amb tripa bona i no com ara que tot és plàstic!. Abans que ens ho digui, ja hem endevinat que al Ricard, de petit, li agradava força la matança del porc. De petit magradava molt quan a casa matàvem tocinos. Li clavaven un ganxo i després lobrien per la panxa. Eren bèsties que pesaven més de 150 quilos. Eren unes bèsties de collons!. Les explicacions del Ricard són tan al detall que lhabitació es va transformant com per art de màgia en un escorxador on, fins i tot, es pot començar a sentir la flaire del confitat a dins de les tupines de loli. Compraven porcellets i estaven un any criant-los. Els fotien a la cort i apa! Els llençaven tot el que sobrava: peles de patates, remolatxa, naps... I tot sho menjaven aquelles bèsties! Mentre els homes li clavaven el ganxo, els nens aguantàvem la cua... Però a vegades el tocino es remenava i llavors els nens anàvem com una baldufa... Ens fotíem unes hòsties com pans. Mentre els grans feien el mandongo, que és tal i com anomenàvem la matança del porc, sempre hi havia un moment o altre que algú deia: Vinga, que farem el tastet!. I a la nit, després de netejar tots el ganivets, les olles i els cubells i tot ja endreçat, els homes feien el vi cremat acompanyat de pomes o dalguna figa i apa! A dir ruqueries daquestes. Xerrameca tot plegat per entretenir-nos una mica.
Imagino la nostàlgia que deuria sentir la gent que va haver dabandonar Àrreu. Cases immenses, totèmiques, fetes amb lesforç de moltes generacions, i tot plegat perquè ara es vegin violentades per qualsevol desconegut que vulgui remenar per dins de les seves ànimes. En els ulls del Ricard no hi ha, però cap ombra de ressentiment. Sap que un dia o altre la carretera arribarà a Àrreu, tot i que no sap quan. Massa interessos, vet-ho aquí. Coneix per experiència els hiverns gelats, quan barrufava el vent de port i quan moltes vegades entrava per les finestres i ho deixava tot ben enfarinat. Quan els vells feien servir els escalfallits i les mares els posaven les polaines perquè la neu no els pugés per la cama. Recorda la Festa Major dAgost, quan els veïns dIsil i també els de Borén pujaven a ballar, i, també, quan anava amb tartana fins a Esterri i, si no hi havia sort, doncs sengegava a peu: Mitja hora de camí, tot plegat un passeig. La gent de muntanya parla daquells anys amb una barreja denyor nostàlgic i de recança per tot allò de bo que es va anar perdent pel camí del no-retorn. Temps de dallar els camps, de regirar lherba, de rasclar, de la sopa amb rosta, de donar menjar als animals, el matxo i la mula, els conills i les gallines, de fer vedellar les vaques, de menjar pa negre, de cremar teies, de quan el foc de la cuina et deixava cuit per davant, mentre lesquena continuava estant com el gel, descoltar per ràdio aquell Franco dels collons!, i darribar al llit asclats de tant treballar.
I va arribar un dia que es va tancar la darrera casa dÀrreu. La darrera casa que es va tancar va ser casa Golet. I tot, també els records, va quedar enrere. Potser algun dia tornarem, qui ho sap... Però de moment, sí, tanquem finestres, balcons i portes, i marxem. I els dÀrreu van dir adéu a lantiga serradora que hi havia a la sortida de les bordes, camí de lermita de la Mare de Déu de les Neus; als hiverns gelats, a les mules que portaven a vendre a Salàs i als contrabandistes, que semportaven la llana i que tornaven amb xocolata, arròs i tabac.
Ens acomiadem del Ricard sense ganes. Soc conscient que la conversa dona per moltes més hores, però tenim encara pendent la caminada que ens ha de dur a Àrreu i comença a fresquejar. Ben segur que uns brètols ja mhauran tornat a trencar el cadenat!, ens diu a tall de comiat.
Sortim del poble de Borén fins arribar a la carretera i, després de travessar el pont romànic, ens endinsem a peu per un sender que fa pujada, costerut com nhi ha pocs, camí natural dels qui un dia van habitar la població dÀrreu. Caminant xino-xano, tot i que no shi estigui gaire avesat, el recorregut es pot fer en uns vint minuts. És clar que avui, millor que no es faci gaire de pressa perquè la vegetació i el paisatge és tan sublim que, a mesura que vas pujant, tobliga a fer aturades per anar assaborint, com glopets daigua, la perfecció que només la natura ens sap oferir. I si teniu la bona pensada de fer aquesta excursió durant la tardor, encara podreu copsar millor els colors que ens ofereix aquest racó del Pirineu. Les vostres càmeres de fotografiar, els vostres mòbils, segur que no es podran resistir al magnífic contrast dels boscos de pi negre amb els tons rogencs i grogosos dels arbres caducifolis.
Quan enfilem la darrera pujada del camí de ferradura, les pedres de lantic safareig del poble dÀrreu ens donen la benvinguda. Una indicació ens assenyala el trencall que condueix el visitant fins a la Mare de Déu de les Neus, situada a 1250 metres. La font, en el carrer principal i únic del poble, no treu ni un petit rajolí daigua. Em distancio una mica del grup per esguardar amb calma la façana de les cases. Són realment immenses, majestuoses, sublims, cases per presumir-ne. Cases tanmateix espoliades fins a deixar-les sense res. Un dia vaig enganxar un individu que semportava un armari!. Avui però la casa Tomeló, on va néixer i créixer el Ricard Bringué, encara conserva el cadenat. Demà, però qui ho sap.
Marta Alòs
El miracle de la Bartra
La Bartra
LAlt Camp
A la Bartra hi ha hagut un miracle. Gent que per damunt de tot estima la natura i aprecia la pau ha aixecat un poble en ruïnes. Com lau Fènix,. No té ajuntament ni església, és clar, però tampoc no nhi havia abans, i no els fa cap falta perquè la gent que ara viu allí no es regeix per poders fàctics com una alcaldia i un rector, sinó que va per altres viaranys ben diferents.
La Bartra està situat damunt dun dels cingles imponents de les Muntanyes de Prades. A 725 metres, el poble està envoltat de barrancs, de cingles, de boscos de roures i alzines, de rieres, de fonts i dun cel viu, net, amb postes de sol de calendari i nits estelades per somiar.