La Isabel Olesti explica que a Gallicant, ja al Baix Camp, hi ha pintures prehistòriques i restes romanes. Per Gallicant també van passar els càtars i a les terres de Gallicant samagava el bandoler Carrasclet.
LOriol Margalef ha visitat el poble de Fatxes. Fatxes va començar perdent els habitants a lhivern, però a lestiu encara hi tornaven a treballar la terra. Finalment els va perdre del tot. Ara, però, un arquitecte japonès impulsa la reconstrucció dalgunes de les seves cases, seguint els mètodes tradicionals de construcció catalana. A poc més de vuit quilòmetres de Sitges hi ha el petit poble de Jafre, una antiga baronia que ha visitat en Joan Pinyol i que va estar habitada fins al 1957. Dos anys abans hi va haver un gran incendi, després va venir lany del fred, el 1956, però el cop final i definitiu va arribar a causa dels deutes del baró de Jafre.
A les terres del Matarranya hi ha lo Mas del Llaurador. La Marta Momblant shi ha acostat i ha parlat amb la gent duna associació que mira de mantenir viu el record daquest poble i de recuperar-ne les seves cases. I finalment, en Marcel Fité ha anat al cor de lHospitalet de Llobregat a parlar amb aquelles persones que encara recorden el poble pagès que va ser. Perquè de vegades tenim el sentiment dhaver canviat de món sense haver-nos mogut de lloc. Com va passar amb Orrit i com ha passat també amb lHospitalet. Segurament perquè el món va massa de pressa i perquè les persones, de tant en tant, quan ens aturem i mirem al voltant, només reconeixem el món aquell on vam néixer si, primer, mirem cap a dins nostre amb els ulls del record. Pensem que el filòsof Francesc Pujols tenia raó quan deia que les persones no som res més que arbres que caminen. Endavant o amunt. Tant se val. Però sense arrels no podríem créixer.
ELS EDITORS
Entre dos mons
Àrreu
El Pallars Sobirà
Diu una llegenda que el senyor dÀrreu va fer construir una torre molt alta dins el seu castell per poder tancar-hi la seva filla quan va assabentar-se que shavia enamorat bojament dun moro. La noia va viure en captiveri fins que en una nit tancada, el jove moro, que mai no lhavia oblidat, va escalar la torre i la va deslliurar daquella presó. Lendemà el pare, en veure que la seva filla havia estat raptada pel moro, va deixar anar tota la seva ràbia. Diuen que els seus crits es podien escoltar per tota la vall. Després de vendre totes les seves propietats, el senyor dÀrreu va emprendre un camí sense retorn per intentar recuperar la seva filla. La llegenda, però no explica si finalment la va trobar ni tampoc si la parella va acabar els seus dies carregada de fills i plens de felicitat.
Per entendre millor el paisatge de les Valls dÀneu, lenclavament on hi ha situada la població que anem a visitar, és interessant saber que les tres valls que li donen forma són fruit duna glacera que davallava a la vall principal, just on actualment podem veure la superfície plana de 2 km damplada i 4 km de llarg que acull la població dEsterri dÀneu, el centre geogràfic, cultural i econòmic daquestes valls.
Gràcies a lajut generós de lamic Agustí López, president del Parc Natural de lAlt Pirineu, em vaig poder posar en contacte amb el Santi Busquet, propietari de la rectoria dÀrreu, que, tot i que viu a Terrassa, té residència des de fa molts anys a la població dIsil. Com que no ens coneixem, hem quedat que ens trobaríem a la plaça Major de Borén. Et vull presentar el Ricard Bringué, que va néixer a Casa Tomeló, dÀrreu em va avançar per telèfon. El Ricard ja fa molts anys que viu a Andorra, però no hi ha setmana que no vingui a la seva casa de Borén, després de fer parada a Esterri per esmorzar de forquilla. Quan ens trobem amb el Santi i amb la seva dona li deixo anar una pregunta que sembla no trobar resposta. Com és que no sha construït una carretera fins a Àrreu? Només caldria salvar una distància de 800 metres. El sol escalfa de debò i, mentre esperem en un banc assolellat que el Ricard arribi desmorzar, el Santi em diu que sempre ha sentit a dir que en els anys setanta o vuitanta, quan ja hi havia el traçat per on podia passar la carretera, hi va haver pressions perquè no arribés fins a Àrreu. Certament, si això és així, no deixa de ser dramàtic que les cases majestuoses que encara aguanten fort, no puguin ser habitades ni refetes atesa la manca duna via de comunicació que permeti que hi arribin vehicles.
La veritat és que, tot i que la carretera que va cap a Isil és gairebé a tocar el poble, la sensació de solitud i daïllament impressiona. Tan a prop i tan lluny! Una distància tan insignificant que fa totalment injustificable la inexistència duna carretera que enllaci Àrreu amb la carretera C-147, que comunica Alòs dIsil amb Esterri DÁneu resseguint la Noguera Pallaresa. Una esperança que es va perdre quan la Generalitat va adjudicar en el febrer del 2006 la construcció de la variant conjunta dEsterri i València dÀneu, oblidant que només a pocs metres encara hi batega el cor dun poble que, tot i labandonament, resisteix.
El Ricard té seixanta anys i ens puntualitza que la seva casa era una de les cases fortes dÀrreu. Va ser construïda lany 1909, tal i com es pot veure al capdamunt de la façana. Recorda que al poble hi havia més de set cases: Casa Tomasa, casa Castellà, que mai he vist habitada, casa Cabalet, casa Golet, casa Joan, que és la que està pintada de color rosa, casa Jan, casa Florentina, casa Nadal, casa Tomeló, que és la meva, i casa Llirvat. I casa Rectoret, safanya a afegir el Santi Busquet, un nom que li va posar lescriptor Jaume Cabré quan va anar a les Valls dÀneu per presentar el seu llibre Les Veus del Pamano. El Ricard es queixa de lestat lamentable de lesglésia de Sant Serní. Sendevina que qualsevol dia sensorrarà i que ja no hi haurà res a fer. I la veritat és que no va gens errat. Tot i que avui estigui sense culte i en un estat ruïnós, lesglésia romànica de Sant Serní o de Sant Sadurní dÀrreu té un important valor històric i patrimonial. Segons les dades que es recullen a la publicació de lIEC feta pels Amics de lArt Romànic, ladvocació a Sant Serní és dorigen altmedieval i la primera construcció daquesta església és del segle X, cosa que permet pensar que era fins i tot preromànica. En el seu interior -daccés ben fàcil- el terra està totalment enfonsat i, a lexterior, lheura i la malesa han envaït gran part de la façana. El més dramàtic de tot, però és el perill que desapareguin alguns elements molt valuosos que encara hi ha, elements com una pica baptismal encastada a la paret, amb motius geomètrics i figures zoomòrfiques, i una pica doli en un estat de conservació molt precari.
El capellà pujava de Borén a dir missa. Tal i com aniran fent les persones que vaig entrevistant, també el Ricard va relligant els records, encadenant-los els uns amb els altres, sense cap ordre. Al final, però acaba per conformar una història que és, en definitiva, la memòria dels pobles de muntanya i que es pot resumir en una lluita constant per sobreviure. Els nens dÀrreu baixàvem cada dia a lescola de Borén. Pel camí de ferradura avall fins al riu i, llavors, pel segon pont, no pas pel pont romànic. Aixafàvem lherba i, llavors, és clar, lamo dels prats semprenyava de valent. Saltàvem com isards perquè érem com animalets. Quan apuntava el dia, ja teníem el peu a terra. Tothom treballava fins que es feia de nit: lhort, les vaques, les ovelles, les egües... Tothom treballava com una bèstia... I ho fèiem tot amb la força dels braços!