El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap duns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des don els van enviar al Canadà. Quan va néixer lElf, lavi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que shagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com lagilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.
Absurditats i mentides, Yoli, va dir la meva mare. El pitjor que pots fer a la vida és intimidar la gent.
Li vaig fer lentrevista al cotxe quan anàvem cap a laeroport de Winnipeg. Com quasi sempre, els meus pares anaven al davant, ell conduïa, i lElf i jo, al darrere. Eh que ja no tornaràs mai més?, li vaig dir fluixet. Va respondre que era la cosa més estúpida que li havien dit mai. Miràvem els camps i la neu. Ella portava aquell collar de cuiro blanc amb una pedra blava, cenyit al coll, i una jaqueta militar. La carretera estava glaçada.
És la pregunta per a l'entrevista?, em va demanar.
Sí, vaig contestar.
Nhavies dhaver preparat daltres, Yoli, va dir.
Entesos, vaig fer, què té de genial tocar el piano?
Va dir que el més important era establir la tendresa de bon començament o, si més no, abans del punt àlgid, simplement un indici, un murmuri, això sí, un murmuri profund, perquè la tensió ha de pujar, sha de crear lemoció i el drama jo ho anava anotant tan de pressa com podia, i quan lacció sintensifica, el públic probablement recordarà el primer moment de tendresa i aquesta memòria els portarà a enyorar la infantesa, la seguretat, lamor pur, i aleshores ten pots allunyar, pots introduir la violència i el sofriment de la vida a cada nota, intensificar el ritme, cada cop més, fins que arriba el moment de prendre una decisió important: tornar a la tendresa, encara que sigui de manera fugaç, un lleu albir, o bé continuar amb la veritat, la violència, el dolor, la tragèdia, lautèntic final.
Entesos, li vaig dir, amb això nhi hauria dhaver prou, moltes gràcies per haver contestat més o menys la pregunta, mira que ets rareta, eh!
Totes dues opcions són vàlides. Depèn d'on vols portar el públic, feliços i contents, altre cop innocents, com criaturetes, o bé desfermats, agitats, delerosos duna cosa que amb prou feines coneixen. Luna i laltra són bones.
Ja ho he captat, gràcies, li vaig dir. I ara qui et girarà les pàgines? Alguna noruega?
Va agafar un llibre de la motxilla militar tot ho duia militar, com la Patty Hearst i el Che Guevara i mel va deixar anar a la falda. Quan hagis acabat amb les novel·letes de cavalls, la teva vida de debò començarà aquí. Anava picant el llibre amb el dit. Parlava de la meva obsessió per Cavall negre. A més, havia començat a anar a classes dequitació amb la meva amiga Julie i estava a punt daconseguir el tercer lloc en rodeo amb cursa de barrils de la província en la categoria de menys de tretze anys, que tenia tan sols tres membres.
En certa manera, em tranquil·litza que ten vagis a Oslo, li vaig dir.
O això o anar-men fent autoestop descalça fins a la costa oest.
Les carreteres estan glaçades, va dir el meu pare. Heu vist el semiremolc a lescorranc? Volia canviar de tema. El pla de fer autoestop de lElf era una idea esbojarrada que ja havia matat. La meva mare es va posar a riure dient que allò danar fent autoestop descalça cap a loest podia ser una idea raonable, encara que no al gener. A ella, no li interessava matar res.
I això què és? Mirava el llibre que mhavia donat lElf.
Ostres, Yolandi, va fer ella. Quan veus a la portada dun llibre les paraules «antologia poètica», què creus que hi pot haver a dins?
Pots anar més de pressa?, vaig preguntar al meu pare. Que no se li escapi lavió. Intentava fer-me la dura però estava convençuda que em podia morir dun atac de cor quan se nanés la meva germana, fins al punt que havia redactat un petit testament en què llegava el monopatí a la Julie i el meu cadàver a lElf, cosa que comptava que la faria sentir culpable per haver-me deixat morir tota sola. No tenia res més que el monopatí i el cos per deixar a ningú, però també hi vaig afegir una nota dagraïment per als meus pares i el dibuix duna moto amb el lema de lestat de Nou Hampshire: «Viure lliure o morir».
I, per cert, li vaig dir, ja no en llegeixo, de novel·les de cavalls.
I doncs què llegeixes?, em va preguntar ella.
Adorno, vaig dir.
Es va posar a riure. Vaja, perquè vas veure que el llegia jo?, em va demanar.
No diguis «el llegia», vaig respondre. Te les dones de tan sàvia...
Yoli, no diguis «te les dones de tan sàvia», que és el que per aquí diu tothom quan algú pretén saber alguna cosa. Podria dir que demà és dijous i tu em podries respondre «ah, te les dones de tan sàvia...» no ho tornis a dir. És déclassé.
La nostra mare va dir, au va, Elf, prou consells de com ha de viure una dilettante. Aviat seràs fora. Per què no aprofitem el preciós temps que ens queda per divertir-nos! LElf es va repapar al seient i va explicar que només pretenia ajudar-me a sobreviure al món de fora del nostre poblot. A més, va afegir, dilettante és precisament la paraula que no havies d'haver utilitzat en aquest context. Entesos, Elf, va fer la mare, però limitat a parlar la nostra llengua, a cantar o a alguna cosa daquestes. Havia tingut quinze germans i germanes i dominava lart de mantenir la pau. El pare va suggerir que juguessin al veig, veig.
Mare de Déu, em va dir lElf a cau dorella. Ara tenim sis anys? Sisplau, no els diguis que ja he tingut tres tipus diferents de relacions sexuals.
Com vols dir, tres?
Em va explicar que quan el poeta Shelley shavia ofegat, havien cremat el seu cos allí mateix, a la platja, però com que el cor no shavia encès, la seva dona, Mary, lhavia guardat en una bosseta de seda al seu escriptori. Li vaig preguntar si no shavia podrit i feia pudor, però em va explicar que no, que shavia calcificat, com un crani, i que en realitat allò eren només les restes del cor. Li vaig dir que jo faria el mateix amb el della, guardar-lo a lescriptori o a la bossa de gimnàstica, a lestoig dels llapis, en algun lloc que estigués sa i estalvi, i ella em va abraçar i, rient, em va dir que era un detall molt tendre, però que en realitat era una cosa romàntica que feien els amants.
Abans no desaparegués darrere de les portes de vidre esmerilat del control de seguretat de laeroport, lElf i jo vam jugar una última partida de memorama i entremig de totes aquelles topades de cames i xocades de mans, em va dir, Busqueta (era el motiu que mhavia trobat perquè sovint movia el cap ençà i enllà a la recerca dalgun indici que majudés a entendre el que passava i no el trobava mai), valdrà més que mescriguis cartes. Li vaig dir que sí, que ja ho faria, però que serien avorrides. No hi passa mai res, a la meva vida. És que no hi ha de passar res, va dir ella, perquè sigui vida. Està bé, vaig respondre, ho intentaré. No, Yoli, amb això no nhi ha prou. Sem va llançar als braços. Sisplau. Ho has de fer. Compto amb tu.