Agafarà idees estranyes, va dir un dells, allà a la saleta, al meu pare, que es va limitar a assentir sense badar boca i a mirar amb nostàlgia cap a la cuina, on la meva mare alternava entre ventar cops de drap de cuina a les mosques i aplanar petits filets de vedella per fer-ne escalopes. Jo seia en silenci al costat del meu pare en aquell sofà raspós, flairant l«olor de menyspreu», com en deia la mare. Justament llavors, ella em va cridar. Men vaig anar fins a la cuina i la vaig trobar asseguda davant del taulell, fent balancejar les cames i bevent suc de poma directament de lampolla. On és lElf?, em va preguntar. Amb un gest vaig fer que no ho sabia. Como ho havia de saber? Em vaig asseure al seu costat i em va passar el suc de poma. Sentíem des dallí aquella combinació danglès i plautdietsch, la llengua medieval no escrita que parlen els vells a East Village. (En plautdiestsch, a mi em diuen «la Yolandi den Jacob Von Riesen», i quan la meva mare es presenta en plautdietsch diu «Jo sóc den Jacob Von Riesen».) Van passar uns minuts i vam sentir els primers acords del Preludi en sol menor, opus 23 de Rakhmaninov. LElf era a lhabitació dels convidats, al costat de la porta dentrada, on teníem el piano i en aquella època passava quasi tot el dia. Aquells homes van parar de parlar. La música va sonar més alta. Era la peça preferida de lElf, la banda sonora de la seva revolució secreta, potser. Feia dos anys que hi treballava sense parar amb lajuda dun professor del conservatori de Winnipeg que venia dos cops a la setmana a fer-li classe. Els meus pares i jo estàvem familiaritzats amb cadascun dels matisos de lobra, amb el seu turment, lèxtasi, el gran respecte per la importància dels caòtics deliris dun monòleg interior. Així ens ho havia descrit lElf. En aquella nostra ciutat, en principi, no estaven ni permesos, els pianos, un instrument que recordava massa els clubs, els locals clandestins i lalegria desfermada, però els meus pares nhavien portat un damagatotis perquè un metge dallí havia suggerit que a lElf se li havia de proporcionar un «desfogament creatiu» de manera que lenergia no la convertís en una persona «extravagant», paraula amb unes connotacions sinistres. En una comunitat basada en la submissió, el pitjor que podia ser era extravagant. Després duns anys de tenir a casa aquell piano, tapat a més córrer amb llençols i sacs darpillera quan els ancians venien a fer la visita, els meus pares havien arribat a apreciar la música de lElf i fins i tot alguna vegada li havien fet una sol·licitud, de lestil dinterpretar Moon River o When Irish Eyes are Smiling. A la fi, els ancians van saber que teníem un piano a casa, dallí en va sortir una llarga discussió, per descomptat, fins i tot nhi va haver que van parlar dexcomunicar per un període de tres o sis mesos el meu pare, càstig que ell va assumir amb tanta docilitat que els altres van decidir de deixar-ho córrer (no té ni de bon tros la mateixa gràcia castigar algú que està dacord amb la resolució), sempre que els meus pares controlessin que lElf utilitzés el piano només com a instrument pensat per a la glòria del Senyor.
La meva mare va començar a taral·lejar i a moure el cos. Els de la saleta van romandre en silenci, com si algú els estigués renyant. LElf tocava més fort, afluixava el to i el tornava a intensificar. Els ocells van parar de cantar i les mosques de la cuina no van tornar a topar contra els vidres. Latmosfera va quedar quieta. La meva germana era al centre de la rotació del món. En aquell moment, l'Elf va agafar les regnes de la seva vida. Aquell va ser el seu debut com a adulta i, tot i que nosaltres llavors no ens en vam adonar, també va ser el seu debut com a pianista de fama mundial. Vull pensar que en aquell instant els homes reunits a la saleta van entendre que ella ja no es podia quedar allí, sobretot després d'haver expressat tanta emoció i passió, i que per retenir-la allí lhaurien de cremar a la foguera o enterrar-la de viu en viu. Va ser el moment en què lElf ens va abandonar. I el moment en què el meu pare ho va perdre tot de cop: el vistiplau dels ancians, lautoritat com a cap de família i la filla, que ja era lliure i, per tant, perillosa.
El fragment es va acabar i vam sentir el clac de la tapa del piano que es tancava sobre el teclat i el frec de la banqueta al terra de lhabitació dels convidats. LElf va entrar a la cuina, jo li vaig passar el suc de poma, sel va acabar i va llençar lampolla a les escombraries. Es va clavar cop de puny al palmell, bo i dient que a la fi ho tenia. Vam continuar totes tres a la cuina mentre aquells homes tan mudats sortien en fila de casa en el mateix ordre que hi havien entrat i vam sentir que la porta es tancava amb suavitat i els motors sengegaven per començar a abandonar la casa. Vam esperar que el pare vingués a parlar a la cuina, però sen va anar al seu despatx. Encara avui no estic segura de si lElf es va adonar que hi havia hagut aquells homes a la saleta o que el bisbe i els ancians havien vingut de visita, o bé si havia estat una casualitat que hagués interpretat la peça de Rakhmaninov en aquell precís moment amb una perfecció tan brutal.
Ara bé, poc després de la visita del bisbe i els seus homes, lElf va fer un quadre i li va posar un marc que havia trobat al soterrani. El va penjar a la paret de la saleta, per sobre del sofà raspós. Era una cita. Deia:
«Estic convençut que lhome orgullós, altiu, avariciós, egoista, impúdic, lasciu, batusser, envejós, desobedient, idòlatra, fals, mentider, infidel, lladre, difamador, murmurador, sanguinari, despietat i venjatiu, sigui qui sigui, no és cristià, encara que lhagin batejat cent vegades i que combregui cada dia».
Menno Simons
Dacord, però... Elfie?, va dir la meva mare.
No, va respondre lElfie. Es queda aquí. Són paraules de Menno Simons! Què passa, que no lhem de seguir o què?
Lobra de lElfie va estar penjada a la sala més o menys una setmana, fins que el meu pare li va dir: Vejam, nena, ja has fet passar la teva, no? Ara hauries de tornar al seu lloc el vaixell que havia brodat la teva mare. I aleshores, la seva justa indignació es va desencadenar de la mateixa manera que moltes de les seves tempestes personals salvatges.
2
LElfrieda no concedeix entrevistes. Una vegada men va deixar fer una a mi per a la revista destar per casa que fèiem els de la meva classe, però para de comptar. Jo tenia onze anys i ella sen tornava a anar de casa, aquest cop per sempre. Se nanava a Noruega a fer un concert i a estudiar amb un home gran que ella anomenava el Mag dOslo. Tenia disset anys. Havia acabat abans dhora, per Nadal, els estudis secundaris. Tot matrícules, sis beques per estudiar piano i una distinció del governador general del Canadà per haver obtingut les millors notes, cosa que va desencadenar molts atacs de còlera i de terror entre els ancians. Un dia, a lhora de sopar, unes setmanes abans danar-sen, lElf va deixar anar que, mentre fos a Europa, es podia acostar a Rússia per investigar les seves arrels, i el meu pare de poc que no té un cobriment de cor. Ni pensar-hi!, va exclamar. Em penso que sí que ho faré, va respondre lElf. Per què no?
Els meus avis van venir dun poblet mennonita de Sibèria el 1917, lany de la revolució bolxevic. Havien viscut coses terribles en aquella terra sagnant. Qualsevol referència al lloc, la més mínima menció dalguna cosa russa, feia que els meus pares senfilessin per les parets de mala manera.
El plautdietsch era la llengua de la vergonya. Els mennonites havien après a callar, a aguantar el patiment. Als meus besavis per part de pare, els van matar en un camp que tenien a prop del graner, però el seu fill, el meu avi, va sobreviure enterrant-se en una pila de fems. Després, al cap duns dies, el van carregar en un vagó de bestiar i el van portar, juntament amb milers de mennonites més, a Moscou, des don els van enviar al Canadà. Quan va néixer lElf, lavi va dir als pares que no ensenyessin el plautdietsch als seus fills si volien que sobrevisquessin. La meva mare, a la universitat, on va anar a estudiar psicoteràpia, va aprendre que el patiment, encara que shagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com lagilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang.