Aquesta és la pala, que es clava a la terra fosca del final de lhort. Aquesta és la terra fosca, que fa espai per deixar cabre el cos del gat mort. I aquesta és la Victòria que aplana la terra cometent una il·legalitat:
ARTÍCULO 10. ZONAS DE ESPARCIMIENTO Y ENTERRAMIENTO. Los Ayuntamientos habilitarán [...] lugares destinados a enterrar animales muertos o sistemas para la destrucción de cadáveres.
UN BON PAGÈS TENIA UN GOS
El dia que es va enganxar la mà dreta a la màquina cossetxadora feia molta calor. Una calor daquelles que et fa moure barroerament, que no et deixa mirar més amunt de les celles, molles i plenes de pols, i que atia els cordills, com serps, i els entortolliga a les ganivetes.
Va perdre el dit petit i lanular de la mà dreta, i li van quedar tres dits i una cicatriu bastant ben curada que semblava la pota dun ocell. De dintre la ferralla no en van treure ni una ungla sencera, però podia continuar treballant i passaven coses pitjors, molt pitjors.
El dia que va trobar la bomba també feia molta calor. Com si a mig juliol haguessin tapat els camps amb una manta. Quan va sentir lestrebada va parar el tractor, va aixecar larada, el va apartar quatre o cinc metres enllà i va baixar. Primer li va costar molt veure què era, perquè estava tota arrebossada de terrossos. Però quan el va tocar i va fregar-li la terra, va pensar que probablement era un morter de la Guerra Civil. I li va fer força gràcia, perquè ell, de la Guerra Civil, el màxim que shavia trobat eren monedes enterrades en torratxes. El va agafar amb molta cura per treurel del mig, i va pensar que aquella bèstia devia pesar almenys vint-i-cinc quilos. Un gos de vint-i-cinc quilos és massa poca cosa per sobreviure a pagès. Shavia fet un fart denterrar bèsties petaneres i massa petites a darrere la granja. En una esplanada bonica, plena de farigola. Els havien matat gossos més grossos, o cotxes, o malalties insignificants. A pagès shan de tenir gossos grossos i soferts, pastors alemanys o mastins, gossos que udolin a la lluna i siguin capaços dencarar-se a un porc senglar. Quan shavia mort en Taques, havia hagut de demanar ajuda al seu germà per enterrar-lo. Primer per cavar el forat, ample i fondo, i després per arrossegar-hi el pobre animal. Aquell mastí pesava almenys setanta quilos i era tan gros com un vedell, i lacompanyava cada dia a la granja i lesperava sota la figuera, i si hi havia nens, o vells, o veïns, o animals porucs, era tan respectuós que seia.
Ara estava prohibit enterrar els gossos a casa. Els havies de llençar al contenidor dels cadàvers. A lestiu havia vist els nens córrer a amagar-se dins de casa, o enfonsar el cap a la bassa compulsivament, per no sentir lolor de carronya quan venia el camió a recollir els animals morts del contenidor. El camioner saludava des de la distància amb una mà o un cop de cap. Mai no baixava, ni parava més estona de la necessària, i era dagrair, perquè lhome carretejava la mort al darrere. I no una idea abstracta i higiènica de mort, res duna figura amb dalla, polida i negra. Carretejava tota la pudor de carnús que fa la mort, infecta i abusiva, àcida i calenta, irrompent narius endintre. A en Vicenç Ballador li despertava certa curiositat, aquell senyor. Pensava que devia ser difícil estimar algú que sempre fes tanta pudor de carnús. ¿Com no havia de quedar-li, a aquell pobre individu, pudor de carn putrefacta sota les ungles o al cuir cabellut, per més que rasqués a la dutxa? I se limaginava en una escala de veïns on, instintivament, després de set milions danys devolució, tothom evitava compartir lascensor amb ell.
Però de tota manera era terrible que no et deixessin enterrar els gossos o gats a casa, i poder explicar als teus fills on eren, i que tinguessin un lloc, i una mata de farigola a sobre. Encara que tothom fes el que hagués de fer, encara que tothom que tingués un tros de terra enterrés els animals estimats igualment, així i tot, era una irreverència. Ficar-se a casa els altres a dir-los què han de fer. Com també era terrible tenir un gos gros, un gos de pagès vertaderament preparat per sobreviure, un gos nascut per córrer molt, i ser lliure, i viure al camp; i haver-lo de fermar tota la vida. Perquè això era una altra cosa que ja tampoc podies fer; tenir els gossos desfermats i que tesperessin sota la figuera.
Va deixar la bomba de manera estable en un marge i va tornar al tractor. Els tractors amb ràdio i aire condicionat havien sigut pràcticament linvent del segle. En Vicenç Ballador no mirava mai pel·lícules de la Guerra Civil. Ni de la Guerra Civil, ni de camps de concentració, ni de nens amb càncer. Va fer marxa enrere, va clavar larada allà on lhavia aixecat i va continuar.
Quan era petit, en aquella casa tan humida i plena de goteres que només et podies estar a la cuina, i encara els ossos set podrien igualment, una tieta àvia del seu pare, mig cega i que sempre cosia mitjons, li explicava lúnica història divertida de la guerra que havia sentit mai; com el seu avi shavia estalviat danar-hi. Shavia amagat amb son germà sota una vaca. Quan havien vist que les coses anirien maldades, havien cavat un forat sota la cort de les vaques, i llavors shi havien ficat, i les dones i lavi havien posat un tauló gruixut a sobre, i fems i palla i, per últim, vaques. I quan els havien vingut a buscar no els havien trobat, i shi havien jugat un afusellament però estalviat la guerra. La tieta deia: «Els homes morts només donen menjar al pam de terra on són enterrats», i quan el cap va començar a marxar-li, reia sola que semblava una hiena.
Quan va haver acabat de llaurar, va trucar a la policia. No tenia tot el dia per esperar-los, però va anar fins a casa, va agafar aigua i va seure al porxo de cara al camp.
Una vegada els nens havien corregut a buscar-lo perquè havien trobat un cadàver. En Vicenç petit portava una mandíbula a la mà i la Marta el seguia darrere. En Vicenç pare havia agafat los sec i gris, lhavia examinat, i havia matat laventura detectivesca dient-los que era un os de xai. Ara, la Marta acabava veterinària, i en Vicenç fill feia classes de música i tocava la bateria en un grup que només cridaven però que es veu que eren bons, i havien fet gira per Anglaterra, i es feien dir John Deere, que era la marca del seu tractor. Això del John Deere el feia sentir bastant orgullós.
Aleshores van aparèixer els Mossos. Li van donar la mà. A la gent sempre li xocava una mica encaixar-li la mà amb tres dits. Els va acompanyar fins on havia deixat la bomba, i la van custodiar fins que van arribar els artificiers. Va tornar a casa, va agafar un quinto fresc de la nevera i es va tornar a asseure al porxo de cara a la policia. Va pensar que a hores dara ja esperaria la Mercè per dinar i que a la tarda no podria pas tornar al camp, perquè aquelles crestes duien temporal. Va fer un glop llarg amb molt gust dordi i va mirar com els artificiers sacostaven a la bomba amb els seus vestits dastronauta i com el seu camp semblava una pel·lícula den Van Damme o den Seagal. I va riure sol, de cop, de pensar en la cara que haurien fet si lhaguessin vist a ell carretejar el morter com un gos mort.
Aquest és en Vicenç Ballador fill que pregunta a lAda si encara no se lha fotut, i aquesta és lAda que contesta:
El meu únic accident seriós va ser el dia que el teu pare ens va atropellar amb el tractor. En Vicenç riu i lAda maniobra magistralment i aparca.
Aquests són lAda i en Vicenç asseguts en un bar deu minuts després. LAda fa picar les dues ampolles: