La Marilyn, si estava dibuixant, no es recordava de deixar el carbonet sobre la taula. Jo, si estava llegint, em quedava asseguda amb una pàgina entre els dits. Si al començament ens molestava veure-la a la porta, finalment sempre ens deixàvem embolcallar per aquella veu urgent i melodiosa. El cor se maccelerava mentre ella parlava, i jo centrava tota latenció en els detalls inesperats que anava donant. La senyora Kerner era captivadora. Tenia la força dels qui tenen un talent innat per explicar contes és a dir, daquells que saben donar forma i sentit a cada bocí dexperiència per mitjà del miracle del discurs narratiu.
La senyora Kerner no explicava històries per la necessitat filosòfica de donar sentit a tot. Més aviat valorava molt els sentiments, i les arts la música, la pintura i la literatura eren un conducte que duia cap a lemoció pura. Explicava històries perquè anhelava viure en un món de bellesa entre persones cultes i sensibles. El sentiment, nenes, ho era tot. La vida duna persona podia ser rica o pobra, digna dun rescat o una cosa per llençar a la cuneta, segons si tenia o no la força del sentiment.
La senyora Kerner solia fer el seu discurs apassionat sobre lart, la vida i els sentiments després dexplicar-nos alguna anècdota. De vegades sarremangava les mànigues i anava corrents cap al piano, que havien comprat per quaranta dòlars malgrat les protestes del senyor Kerner, perquè la Marilyn, que el detestava i mai no el tocava, pogués portar a casa, ben bé a dins de casa, Chopin, Rakhmàninov, Mozart. El piano sestava al vestíbul sense que ningú el toqués, tret de les dues o tres vegades a la setmana que la senyora Kerner shi acostava corrents, fregava la banqueta amb les faldilles, shi asseia amb els gestos exagerats dun pianista, alçava els braços ben enlaire i descarregava amb força els dits damunt les tecles per fer els primers compassos dels «Remers del Volga». I prou. Això era lúnica cosa que sabia tocar. Els primers compassos d«Els remers del Volga». I els repetia deu o vint vegades sense que minvés ni una gota linterès tant per part seva com nostra.
La frisança pel piano generalment li venia als últims moments de la tarda, quan, enardida per lestona dèxtasi que havíem compartit durant el relat, perdia la noció del temps. Mentre graponejava les tecles del piano, sobria la porta, i nosaltres quedàvem paralitzades. El senyor Kerner ens mirava en silenci. Després passava per davant nostre, entrava a dins, feia un tomb per la sala destar, tornava al vestíbul, penjava labric amb compte a larmari del rebedor (era lhome més primmirat que havia conegut mai), deia: «Aquesta casa sembla una cort. ¿Què has fet en tot el dia?», tornava a entrar a la sala destar, sasseia en una de les butaques entapissades i es posava a llegir el diari. Nosaltres fugíem de seguida: la senyora Kerner cap a la cuina, la Marilyn cap a lhabitació i jo cap a la porta.
Un dissabte al matí, la Marilyn i jo vam decidir anar a Tremont Avenue, el principal carrer comercial del nostre barri. Quan érem a lentrada, la Marilyn es va recordar que no havia agafat el moneder. Vam tornar a pujar les escales, vam entrar disparades al pis dels Kerner i vam anar directament a lhabitació, la Marilyn primer, jo al darrere. La Marilyn es va aturar en sec a la porta i jo vaig xocar amb ella. Posant les mans a la seva esquena, vaig mirar per damunt la seva espatlla cap a dins lhabitació. El senyor i la senyora Kerner eren en un dels llits de caoba, ell a sobre della, tots dos tapats amb una manta; només sels veia el tors nu. A ell no li vèiem la cara, ella tirava el cap enrere, amb els ulls tancats i la boca torçada en un gemec silenciós. Amb les mans estrenyia fort lesquena del marit, que li xuclava el coll. La convulsió va ser violenta i, ho vaig saber a linstant, mútua. Una onada descalfor i de por em va recórrer tot el cos, des del coll fins a lentrecuix. Va ser aquella reciprocitat.
Així doncs, duna banda hi havia els Kerner, plens dodi, units en secret en espasmes sexuals; i hi havia els meus pares, que sestimaven, però el seu llit es mantenia cast a la vista de tothom. El pis de baix era un caos, el marit estava exiliat a la sala destar; la dona era una somiadora mig boja; el pis de dalt era net com una patena, el marit ocupava el centre, la dona era apassionada i saferrava a les seves opinions. Jo no volia fixar-me en aquestes diferències. No em semblaven ni sorprenents ni crucials. El que sí que sem va gravar va ser que tant la senyora Kerner com la mare adoraven el sentiment romàntic i que totes dues eren casades.
Pugem per la Cinquena Avinguda. Avui tinc un mal dia. Em sento grassa i sola, atrapada en la meva vida fastigosa. Sé que hauria de ser a casa treballant i que sóc aquí fent el paper de filla obedient només per defugir lescriptori. Tinc tanta ansietat que em fa mal lestómac mentre camino. La mare, com sempre, sap que no pot fer res per mi, però la meva infelicitat la neguiteja. No para denraonar; un discurs llarg, tediós, inintel·ligible, sobre una cosina meva que vol divorciar-se.
Quan ens acostem a la biblioteca, un adepte duna religió oriental (cap afaitat, pell translúcida, un sac dossos embolicats en gasa rosa i descolorida) es llança cap a nosaltres, oferint-nos amb una mà un exemplar dels escrits del seu guia. La mare no para denraonar, mentre aquell ésser vestit amb gasa es mou nerviós al voltant nostre i va deixant anar el seu discurs com un brunzit a laire, competint per acaparar la meva atenció. A lúltim, la mare se sent interrompuda. Es gira cap a ell. «¿Què passa?», li diu. «¿Què vol de mi? Digui-mho». Ell lhi diu. Ella lescolta fins que acaba. Després redreça les espatlles, es posa ben dreta amb tota la seva alçada de metre seixanta i diu: «Jove, sóc jueva i socialista. Em sembla que amb això ja en tinc prou per a tota la vida, ¿no troba?». El noi-home vestit de rosa queda encisat i, durant uns instants, desconcertat. «Els meus pares són jueus», confessa, «però sens dubte no són socialistes». La mare el mira fixament, mou el cap, mestreny fort el braç amb els dits i se mendú avinguda amunt.
Sembla mentida! diu, un noi jueu simpàtic safaita el cap i es posa a xerrar pels carrers. Un món ple de bojos. Divorcis pertot arreu, i si no és un divorci, això. Quina generació, la vostra!
No comencis, mama dic. No vull tornar a sentir bestieses de les teves.
Bestieses, bestieses diu, però és veritat. Féssim el que féssim, no ens ensorràvem pels carrers com feu vosaltres. Teníem ordre, calma, dignitat. Les famílies estaven unides i la gent feia una vida decent.
Això és una ximpleria. No feien una vida decent, sinó una vida damagat. No em deus pas voler dir que la gent era més feliç, oi?
No cedeix de seguida. No dic això.
¿Doncs què vols dir?
Ella arruga el front i calla. Rumia i busca dins del cap el que vol dir. I ho troba. Triomfant, acusadora, diu:
Avui dia la infelicitat és molt palpable.
Les seves paraules em sobresalten i em complauen. Sento una gran satisfacció quan diu una veritat o una cosa intel·ligent. En moments així la puc estimar.
Aquest és el primer pas, mama li dic suaument. La infelicitat ha darribar a ser palpable perquè passi alguna cosa.
Ella satura davant de la biblioteca. No vol sentir el que dic, però la conversa lanima. Els ulls castanys i apagats, foscos i brillants quan jo era petita, se li il·luminen a mesura que el sentit de les seves paraules i de les meves li van penetrant el cervell. Les galtes se li tornen vermelles i la cara, flàccida com un flam, se li posa tensa, més definida. La trobo bonica. Sé per experiència que ella recordarà aquesta tarda com una tarda profundament agradable. També sé que no serà capaç de dir a ningú per què ha estat agradable. Li agrada pensar, però no ho sap. No ho ha sabut mai.