Quatre contes. A vint-i-cinc centaus. El primer dòlar que vaig guanyar com a escriptor.
9
Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat duna adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i madormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com lElsa Lanchester de La nòvia de Frankenstein i els ulls sortits.
Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes daguantar-li els ulls perquè no li caiguin deia la meva mare.
El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddys Market i a laltra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de It en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després dinstal·lar-nos a la ciutat. Era lestiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds daquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.
Dave vaig dir, anem a casa, que haig dempènyer!
Així havíem batejat aquella activitat.
En David no en volia saber res.
Fes-ho darrere un arbre va dir.
Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena dintenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit sestigués cagant.
No puc! vaig dir, horripilat per la idea. No podré eixugar-me!
Esclar que sí va dir en Dave. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.
Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que menxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran mhavia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.
Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons sem van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul marribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què mhavia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan lànec Donald lhi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a lhabitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.
10
En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre lincitava a fer-ne de lalçada dun campanar i en algun moment segurament després de lepisodi amb el cul i les ortigues es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que lhavíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.
Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era lúnica blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que sacontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant den Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista Daves Rag, que comentaré més endavant.
La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no nestic segur. Ho va treure dun llibre, no sho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però nhi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies denrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols duna bateria. Segons el llibre, lelectricitat augmentaria el magnetisme i satraurien més llimadures de ferro.
Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.
Bum! Súper!
Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave sencarregava de construir-lo, jo de provar-lo.
La nova versió den Dave de lexperiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per lendoll de la paret. En Dave va tallar el cable duna làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a lendoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i lendollés.
Jo vaig dubtar almenys que consti en acta, això però al final lentusiasme boig den Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però laparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de ledifici i tots els llums i electrodomèstics de ledifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, lúnic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de lúnic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal delectricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta sen va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes dun Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?