Mho vaig creure uns cinc dies, fins que va arribar el taxi següent. Vam tornar a cal metge de loïda. Recordo el taxista dient-li a la mare que pararia el taxi i ens faria baixar si no feia callar el nano.
Altre cop era a la taula amb el bolquer sota el cap i la mare fora a la sala despera amb una revista que segurament era incapaç de llegir (o així me la imagino). Altre cop lolor punyent dalcohol i el metge cap a mi, amb lagulla a la mà tan llarga com el meu regle descola. Altre cop somreia, sacostava i massegurava que aquest cop sí que no em faria mal.
Des que em van foradar repetidament el timpà quan tenia sis anys, una de les meves màximes vitals ha estat aquesta: si em prens el pèl un cop, la culpa és teva. Si em prens el pèl dos cops, culpa meva. Si em prens el pèl tres cops, la culpa és de tots dos. El tercer cop a la taula del metge de loïda, vaig lluitar, vaig cridar, vaig forcejar i vaig plantar cara. Cada vegada que mapropaven lagulla a la cara, la llançava a terra. Al final, la infermera va cridar la mare a la sala despera i entre totes dues van aconseguir aguantar-me prou estona perquè el metge pogués ficar-me lagulla. Vaig cridar tant i tanta estona que encara em sento. De fet, crec que en alguna vall pregona del meu interior, el darrer crit encara ressona.
_________
1. Joc de paraules intraduïble entre strep throat, faringitis, i striped throat, gola ratllada. (N. del t.)
6
Poc després, segurament gener o febrer de 1954, si no merro, un mes gris i fred, va tornar el taxi. Aquesta vegada, lespecialista era de la gola, no de loïda. Altre cop, la mare asseguda a la sala despera i jo estirat a la taula amb la infermera rondant a prop, altre cop aquella olor punyent dalcohol, una flaire que encara té el poder de fer-me bategar el cor el doble de ràpid en cinc segons.
Aquesta vegada, però, el que va aparèixer va ser una mena despongeta per a la gola. Picava i tenia molt mal gust, però després de la llarga agulla del metge de loïda allò era com bufar i fer ampolles. El metge de la gola es va posar un artilugi al cap amb una cinta. Al mig hi tenia un mirall i en sortia una llum potentíssima com si fos un tercer ull. Em va inspeccionar el coll una bona estona i em va fer obrir tant la boca que una mica més i sem disloca, però no em va clavar cap agulla i per això em va encantar. Al cap dun moment, em va deixar tancar la boca i va cridar la mare.
El problema són les amígdales va dir el metge. És com si un gat les hagués esgarrapat. Les haurem dextirpar.
En algun moment després, recordo que em duien en llitera i les llums brillants. Un home amb una mascareta blanca es va inclinar cap a mi. Era a lextrem superior de la taula on jo estava estirat (1953 i 1954 van ser els anys destirar-me a les taules) i a mi em semblava que estava de cap per avall.
Stephen em va dir. Em sents?
Vaig dir que sí.
Vull que respiris fondo va dir. Quan et despertis, podràs menjar tants gelats com vulguis.
Em va posar un aparell a la cara. La memòria mel pinta com un motor fora borda. Vaig respirar fondo i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, efectivament, em van deixar menjar tants gelats com vaig voler; la gràcia va ser que no em venien de gust. Tenia la gola inflada i gruixuda. Però millor que el vell truc de lagulla a lorella, i tant. Qualsevol cosa hagués estat millor que el vell truc de lagulla a lorella. Extirpam les amígdales, si vols, instal·lam una gàbia docells a la cama si cal, però Déu men guard de lotiòleg.
7
Aquell any, el meu germà David va passar a quart i a mi em van treure de lescola. Havia perdut massa dies de primer curs, la mare i lescola hi estaven dacord; començaria de zero a la tardor, si estava bé de salut.
Vaig passar bona part de lany al llit o tancat a casa. Vaig llegir-me aproximadament sis tones de còmics: vaig arribar a Tom Swift i Dave Dawson (un pilot heroic de la Segona Guerra Mundial que volava en avions que sempre «esgarrapaven altura») i vaig passar als contes esfereïdors sobre animals de Jack London. En algun moment, vaig començar a escriure les meves pròpies històries. La imitació va precedir la creació: copiava els còmics de Combat Casey fil per randa a la meva llibreta i quan em semblava oportú hi afegia descripcions. Era capaç descriure «Havien acampat en una granja abandonada i tèrmica». Vaig trigar un o dos anys a descobrir que tètrica i tèrmica eren paraules diferents. En aquella època també recordo que creia que detalls eren dentals i que una puta era una dona altíssima. Un fill de puta ho tindria fàcil per jugar a bàsquet. Als sis anys, encara tens les boles del bingo molt barrejades.
Un dia li vaig ensenyar a la mare un daquests pastitxos copiats i li va encantar: recordo el seu lleu somriure de sorpresa, com si no es pogués creure que un dels seus fills pogués ser tan llest, gairebé un superdotat, hòstia! Mai no li havia vist aquella expressió, almenys no gràcies a mi, i em va entusiasmar.
Em va preguntar si me lhavia inventat jo i no vaig tenir altre remei que admetre que quasi tot ho havia copiat dun còmic. La seva decepció va esborrar gairebé tota la meva alegria. Em va tornar la llibreta i em va dir:
Escriu-ne un tu, Stevie. Aquests còmics de Combat Casey són una porqueria, sempre acaba atonyinant algú. Estic convençuda que ho pots fer millor. Escriu-ne un tu.
8
Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que sobrien, en considerar aquella idea, com si mhaguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i mhaguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que magradés. Hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida, vaig pensar (i encara ho crec).
Vaig escriure un conte sobre quatre animals màgics que voltaven amb un cotxe vell ajudant els nens. El seu líder era un gran conill blanc que es deia Mr. Rabbit Trick. Era el conductor. El conte tenia quatre pàgines escrites laboriosament amb llapis. Que jo recordi, ningú es llançava del terrat de lhotel Graymore. Un cop acabat, lhi vaig donar a la mare, que va seure al menjador, va deixar el seu llibre de butxaca a terra i es va llegir el conte duna tirada. Veia que li agradava va riure a tots els llocs que calia però no sabia si era perquè jo li agradava i em volia fer sentir bé o perquè era bo de debò.
Aquest no lhas copiat? va preguntar un cop enllestit.
Vaig dir que no, que no ho havia fet. Va dir que era prou bo per publicar-se. Ningú mha dit res que mhagi fet més feliç des de llavors. Vaig escriure quatre contes més sobre Mr. Rabbit Trick i els seus amics. Em va donar vint-i-cinc centaus per cada un i els va enviar a les seves quatre germanes, que crec que li tenien certa llàstima. Elles encara estaven casades, això és veritat. Els seus marits no les havien abandonat. Era cert que loncle Fred no tenia gaire sentit de lhumor i tenia la mania de no descapotar el cotxe, i també era cert que loncle Oren bevia bastant i tenia unes teories força sospitoses sobre el complot mundial dels jueus, però no se nhavien anat. Hi eren. En canvi, la Ruth shavia quedat sola amb el bebè quan en Don havia tocat el dos. Volia que sabessin que tenia un fill amb talent, almenys.