Totes les notes, observacions i descripcions daquest breu episodi de la biografia de Joan Estelrich (Felanitx, 1896-París, 1958) que acabem de reproduir provenen dels Dietaris que, a finals de lany 2012, es van publicar a leditorial Quaderns Crema, en una edició a cura del professor Manuel Jorba. Es tracta duna àmplia mostra dels esperats dietaris inèdits de lintel·lectual mallorquí, polític, promotor cultural i assagista. La publicació daquell volum, que contenia textos des de lany 1914 fins a 1949, va constituir un veritable esdeveniment cultural tant per als amants del gènere diarístic i memorialístic, que en són molts, com per a tots aquells lectors que sinteressaven per les turbulentes relacions entre els intel·lectuals, la cultura i la política catalanes, que encara en són més. Els dietaris contenen, com a mínim, tres nivells danàlisi i reflexió: el personal, amb el característic narcisisme de lautor, avui totalment passat de moda però que permet al lector una insospitada immersió en les dimensions ètiques i les contradiccions morals del personatge, amb freqüents observacions sobre si mateix i sobre les seves relacions amoroses i eròtiques; el professional, amb una profunda reflexió tant sobre les seves inquietuds filològiques i literàries com sobre la dimensió política de la seva activitat cultural, marcada pel catalanisme i per leuropeisme; i, finalment, un tercer nivell que abasta una part no negligible del llibre i que transcriu de manera deliberada els seus somnis, molt freqüents, sovint eròtics, però no només, i que obren al lector tot un món dangoixes, enveges, traumes, rivalitats i ambicions dun interès extraordinari. Daltra banda, les anotacions sobre lacte descriptura dels dietaris mereixerien per elles soles una detinguda anàlisi: «¿Escriure?, ¿treballar?, ¿fer-se un nom? ¿deixar uns llibres? Per què, si hom pot viure allà baix nodrint-se de la recança dun temps en què la bellesa fou realitat i presència!» (Madrid, 7 febrer 1940).
En una història dels intel·lectuals a Catalunya, del Modernisme a la guerra dEspanya, el nom dEstelrich tindria un paper prominent, al costat, per exemple, de Joan Maragall, dEugeni dOrs, de Gaziel, dAntoni Rovira i Virgili o de Josep Pla, per posar només uns noms. Home de confiança de Francesc Cambó, director de la Fundació Bernat Metge a partir de la seva creació, lany 1923, incansable activista cultural i polític, promotor i director de diaris i revistes, Estelrich desplega, al llarg dels seus dietaris, un impactant autoretrat dun singularíssim intel·lectual català de dimensió europea. Deixeble dEugeni dOrs (i, després, un dels probables i més malèvols actors de la seva defenestració, segons Joan Fuster), lector atent de Montaigne, de Leopardi i de Kierkegaard, Estelrich es va cartejar amb els més importants autors catalans, espanyols i europeus dels anys vint i trenta del segle passat.
Els dietaris publicats també constitueixen una immersió en la complexa mentalitat del catalanisme conservador dabans, durant i després de la guerra civil espanyola. Membre destacat de la Lliga, diputat a les Corts de Madrid per Girona als anys trenta, Estelrich va viure sempre immers en les seves innombrables contradiccions polítiques, culturals i lingüístiques, unes contradiccions que el van portar, finalment, al ben poc digne títol de ser lintel·lectual català que més va col·laborar amb el franquisme, al costat dEugeni dOrs, i a obtenir les més altes responsabilitats de la política cultural de la dictadura franquista com a representant dEspanya a la UNESCO a París. Lautor daquests dietaris que tant fascinen com provoquen repulsió al lector davui es mou ambiguament entre la fidelitat als seus principis i un desmesurat afany de glòria i poder que el condueix, gairebé fatalment, a trair-los. Vegem-ne només alguna frase: «Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i, com a espanyol, el dels sublevats», escriu, des de Barcelona, el 20 de juliol de 1936. Només deu dies després, anota, parlant de Francesc Cambó: «Tant ell com jo tenim la impressió que sha ensorrat el nostre país i que en tornar-hi, si hi tornem, només trobarem ruïnes» (30 de juliol de 1936). De vegades, ben poques vegades, sembla que Estelrich dubta: «A loficina de premsa sha rebut un exemplar del primer número de la Revista de Catalunya, que fan els emigrats catalans a França. Mha transtornat. En la llista dels col·laboradors, només hi manco jo. ¿Hauria destar amb ells?» (Madrid, 29 de gener de 1940). O aquesta altra confessió, més resignada: «Fa un any, el dia de la lliberació, tota Catalunya unànime estava per Franco i pel Moviment; era el moment per a emprendre una política de conciliació moral, dintegració espanyola. Després, han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada» (Madrid, 31 gener 1940).
Erudit, egòlatra, «vedette» intel·lectual, erotòman, sempre exageradament ambiciós, Estelrich bascula, fascinat per ell mateix, entre el mite de Don Juan i la figura de Faust. Alhora, però, també dispers, impúdic i extremadament frívol, Estelrich va viure al llarg de la seva vida en un món dominat pels valors de lepicureisme, fet dalta cultura i diplomàcia, de luxes, de salons literaris, dinnombrables relacions amoroses, de balls, de màscares i de miralls. És a dir, un veritable «món dahir» a la manera del que va descriure, amb molta més dimensió moral, el dissortat Stefan Zweig. Els dietaris dEstelrich, un document probablement únic en llengua catalana, constitueixen un dels millors retrats de lauge i el declivi de la cultura europea dentreguerres, sovint idealitzada, a través duna personalitat que, envoltada de projectes i ambicions, però també, al capdavall, de frustracions i dispersió, declarava: