8. Plano en perspectiva de la Plaza de Denia y de sus alrededores, de Vespasiano Gonzaga, 1575 (AGS, MPD, 07, 120). Shi aprecien els tres recintes emmurallats; el dos nuclis urbans, vila i raval; el palau; lincipient raval de Baix la Mar; el moll o pont de fusta, i els dos fondejadors.
1.1 La vila lany 1575
La data de 1575 és significativa per dues raons. Linforme i els plànols una vista aèria del conjunt de la vila i un projecte de fortificació baluardada en el tercer recinte o castell de Vespasiano Gonzaga, aleshores virrei de València, són una documentació clau per a conéixer la Dénia de la segona meitat del segle XVI. Però la data és també important perquè marca linici el V marqués de Dénia pren possessió del títol el 1574 del trànsit de la vila medieval cap a la ciutat moderna, tant pel que fa a lestructura urbana com al sistema defensiu.
La vista aèria, malgrat ser una representació relativament idealitzada, aporta informació abundant. Shi identifiquen clarament els tres recintes emmurallats, la vila, el raval o raval de terra, el raval de la mar, el port els dos fondejadors i el pont de fusta i el fortí enrunat, així com els principals accessos a la vila.
El primer recinte, que tanca el raval, presenta nombroses torres escassament distanciades entre si, fet que no es correspon amb la planimetria posterior, si bé en principi no shauria de descartar que representara encara el recinte islàmic. Aquest recinte va des de la torre que avui denominem oval, aleshores ja construïda, cap a loest, seguint lactual Ronda de les Muralles, gira cap al sud, amb un traçat circular fins al Saladar, des don segueix en línia recta cap a la mar fins a la torre de la Glorieta, on fa un canvi de 90º, i en línia recta, seguint el traçat de lactual carrer de Diana, busca lencontre amb el segon recinte, en la torre del portal de la Mar. El recinte té dos portals, un a ponent, el portal de Terra, citat en el Llibre del Repartiment com a porta dOndara,3 on conflueixen els camins de Gandia i del Coll de Pous, i laltre a lorient, el portal de la Mar, on conflueixen els camins de la Mar i de les Alqueries.
En el raval de terra es representen dos carrers de més longitud. Un dells és, sens dubte, el format pels actuals carrers de Cavallers i Major, que naix en la plaça i arriba fins al portal de Terra; laltre, que sembla nàixer al portal de la Vila i desemboca al final del carrer Major, hauria destar format pels carrers Nou i de Sant Cristòfol, però això o bé és impossible o bé falta el carrer de Loreto. Cal justificar-ho en el fet que en la vista és més important la visió de conjunt que no la del detall, i la visió de la fortalesa que no la de la població, per la qual cosa podem deduir que la representació del caseriu és esquemàtica: els dos carrers longitudinals han de ser forçosament els actuals Cavallers-Major i el de Loreto o de les Monges. A la gran plaça, a la sortida del portal de la Vila, hi ha un edifici en construcció, del qual sobserven unes arcades o porxo4 on actualment està lAjuntament, que no té res a veure amb lactual edifici, construït al principi del segle XVII (Ivars Pérez, 1994c). Tenim, també a la plaça, lermita de Sant Roc (Ivars Pérez, 1994a). Cal suposar que aleshores ja estaven construïdes les ermites de la Mare de Déu de Loreto i la de la Santíssima Sang (Ivars Pérez, 2005), cap a la meitat de lactual carrer de Loreto.
A nord i sud daquests carrers hi ha dos grans espais sense edificar, denominats ambdós, fins ben entrat el segle XX, la Closa. Segons el DCVB, sentén com a closa un «Tros de terra tancat de paret o daltra cosa i destinat al pasturatge» i «Paret o bardissa que clou un tros de terra», definició coincident amb aquests dos espais dús agrícola delimitats i tancats per les cases en posició elevada i per les muralles.5 Generalment el terme closa apareix com a nom de lloc o partida: «1726: en lo carrer que va del carrer de San Antoni a la Closa» (Ivars Cervera, 1995: 108); però sobretot apareix citat com a referència a una propietat: «1726: en lo carrer que va des de la ferreria al carrer de Lorito y al de la closa de Geroni Vives [], en la qual esta construida una senia per a treure aigua per a labeurador» (Ivars Cervera, 1995: 76); i també donant nom a elements urbans, com la font de la Closa (Ivars Cervera, 1995: 66) o la torre de la Closa de Trensano (Palau Diego, 1983: 130). Amb la urbanització de les dos closes, fenomen que sinicia a la fi del segle XVI i principi del XVII, i fineix a la segona meitat del segle XX, els nous carrers o places es denominaran inicialment de la Closa: «1726: en lo carrer que va de labeurador al carrer nou de Sant Antonio, antigament dit de la closa de Geroni Vives» (Ivars Cervera, 1995: 81). Lactual carrer del Pare Pere, projectat el 1850, es denominà en origen carrer de la Closa (Ivars Pérez, 1982: 87). El problema que sovint sens presenta és que amb un mateix nom, la closa, se citen dos espais diferents, a nord i sud del raval, la qual cosa dificulta la interpretació documental.