Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell стр 16.

Шрифт
Фон

El mal estado de este puerto es la mayor seguridad de la plaza por esta parte, pues como se ve no puede abrigar esquadra alguna enemiga que intentase apoderarse de ella.

Enfrente de la entrada principal del puerto, y a tiro de fusil de la plaza, ay un pequeño fortín para su defensa, en el que existen un cañon de bronce del calibre 16 desmontado, otro de hierro de a 18 montado sobre cureña de plaza, de buen servicio, y otro también de hierro de calibre de a 4, montado sobre cureña de marina inutil, con sus juegos de armas correspondientes, y completos para los cañones de a 18 y 4; veinte valas de a 18 y treinta de a 4, deveria montarse el cañon de bronce, poniéndole su correspondiente juego de armas y veinte balas de su calibre; e igualmente tener un quintal de polvora de repuesto con algunas granadas de mano.

Guarnece este fortín un sargento de ymbalidos, que vive en él con su familia, que es lo mismo que estar abandonado, deberian colocarse en tiempo de paz lo menos un cabo y quatro hombres, y en el de guerra un sargento con 15 hombres y 3 artilleros.

Cap a la fi de segle, la ciutat mostra signes de recuperació econòmica segons lopinió de Chabàs (1985: 442):

Al terminar el siglo XVIII ofrecía ya Denia un aspecto muy diferente. Su población llegaba a quinientos vecinos, y no distribuidos entre la Villavieja y ciudad, como antes, sino reunidos la mayor parte en esta última y unos pocos en el arrabal; en el campo apenas había una que otra casita, pues éstas empezaron a construirse cuando principió la cosecha de la pasa moscatel, de cuyo fruto, a últimos del siglo XVIII, solo se recogían aquí cien quintales. En nuestra ciudad se habían establecido fuertes casas de comercio, francesas casi todas, las cuales ayudaron mucho al desarrollo de la riqueza del país.

Però si la recuperació era evident, la visió que oferia Dénia, sobretot a aquells visitants coneixedors del passat il·lustre de la ciutat, era decebedora. Dues descripcions, de la fi del segle XVIII i principi del segle XIX, incideixen en la pèrdua de lesplendor passada, fent sobretot referència a les arruïnades muralles del fortí.

La primera és de Cavanilles (1795: 211):

La última poblacion del Marquesado, la mas meridional é inmediata al mar es la ciudad de Dénia, famosa en tiempos de Romanos y Moros, reducida hoy dia á 400 vecinos, y á otros 100 en el arrabal. Nada le queda de su antigua gloria sino lápidas y monumentos mutilados de la fortaleza. Los antiguos muros, aunque reparados despues de la conquista, ó amenazan ruina, ó están desmoronados: las torres, principalmente la llamada de en Carrús ó Carrós, solamente conservan parte del suelo que ocupáron, mas distante al parecer del mar que lo estuviéron en otros siglos: fundan esta conjetura los vestigios de la antigua dársena, y las grandes argollas de hierro que aun permanecian pocos años hace, la qual dársena está mucho mas separada del mar que la citada torre; y si en otro tiempo abrigaba buques, hoy terraplenada sostiene algarrobos, almendros y sembrados: síguense los edificios de la ciudad en la raiz septentrional del Mongó, quedando al este y á poca distancia el puerto, el qual es de poca capacidad é incómodo por las rocas que casi á flor del agua corren en arco media legua, dexando una sola abertura ó canal por donde entran y salen las embarcaciones.

La segona és de Laborde (1975: 94-96), prèvia a la Guerra del Francés:

La ciutat de Dénia, que hom troba aproximadament a tres llegües dOliva, es presenta sota un aspecte imponent, construïda com està a la vora de la mar i al peu duna muntanya coronada de velles muralles. Dissortadament, aquest conjunt perd força quan hom el veu de la vora, i la mirada, que només hi descobreix ruïnes, deixa córrer la imaginació i la memòria, que, en efecte, hi troben nombrosos motius dinterès i de meditació. Aquestes restes de murs circulars, sobre les quals avui bat la mar i linterior de les quals ha estat omplert per la sorra, foren, en altre temps, el recinte dun port gran i freqüentat. Aquestes ruïnes que coronen la muntanya antigament foren un temple famós consagrat a Diana. Dací lorigen dels noms antics Dianium, que els romans donaren a la ciutat, i Artemisia, que va rebre dels grecs, entre els quals la mateixa deessa era anomenada així. Aquests darrers coneixien també Dénia pel nom dHemeroscopium, que vol dir sentinella del dia, perquè era un punt de reconeixement per als navegants, que la veien des de lluny. El Montgó, muntanya distant una llegua i mitja de Dénia, pel costat de ponent, és visible de quinze llegües enllà de la mar.


13. Plànol de Dénia dAlexandre de Laborde (principi del segle XIX).

La tradició ens diu que aquesta ciutat ja era florent abans que els romans se napoderessin i que havia estat construïda pels marsellesos a lèpoca que esta colònia del foceus havia prosperat prou ràpidament per a fundar-ne daltres. El fet és que una part dels murs, propers de lantic port i flanquejats per grosses torres, és encara avui anomenada Barri dels marsellesos. Els successius posseïdors daquesta ciutat, marsellesos, romans, gots i àrabs, tots hi han deixat senyals de llur estada, i una mirada experta reconeix, sota lherba o la sorra que cobreix aquests enderrocs, la traça dels diversos pobles que lhan habitada.

Ваша оценка очень важна

0
Шрифт
Фон

Помогите Вашим друзьям узнать о библиотеке