En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió dsclavus és tardana i reconeix que durant ledat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en les llengües vulgars els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de lesclavitud a la Toscana, afirma que lús dschiavo i schiava en la literatura daquella regió dItàlia fou molt escàs:
employés isolément, son assez rares dans la littérature toscane. Dante semble ne les utiliser quune fois; on ne connaît guère que deux pièces de théâtre: La Stiava et le tardif Lo Schiavo de Assuero Rettori qui, dailleurs, corresponent peu à leur titre et, de Boccace à Bandello, en passant par Sacchetti, les «schiavi» naparaissent guère quau détour de quelques nouvelles.20
És oportú assenyalar que, en efecte, lúnic ús que Dante Alighieri (1265-1321) féu dschiavo a la Divina comedia fou per qualificar el vent: «per lo dosso dItalia si congela, / soffiata e stretta da li venti schiavi» (Purgatorio, XXX); «venti schiavi» és traduïble per «els vents del nord», en referència a Esclavònia. És cert, però, que schiavo apareix almenys una vegada als poemes del sienès Cecco Angioleri (1260-1313) i, com es veu, amb el sentit de captiu: «di volermi per schiavo ricomprato».
Finalment, pel que fa a lús italià dschiavo, els documents de la companyia de Francesco di Marco Datini da Prato deixen clar que schiavo passà a ser la paraula que pronunciaven i escrivien majoritàriament els mercaders de llengua italiana.21 Aquells documents són de correspondència entre mercaders i és prova dun llenguatge espontani, molt més, en tot cas, que aquell dels documents notarials, molt conservadors en lús de la nomenclatura clàssica de la servitus. També cal dir que, no obstant lús general dschiavo, les cartes de lagent de Datini a Eivissa, Giovanni di Genaio, mostren també lús de «cattivo» amb el sentit de captiu; concretament, almenys, en cinc ocasions. Una carta del 26 dagost de 1401 afirma «A Maiolicha one mandato 4 cativi», els mateixos que en una altra missiva del 29 dagost al·ludeix com «4 ischiavi». El 4 de setembre escrigué «avemo per Christofano 4 chativi» i novament el dia 9 del mateix mes; el 12 doctubre també usà la paraula cattivo: «e allaltro chativo». Igualment aquella correspondència conté lús de cattivo en el sentit de dolent: «La tera non è bene sana; è ci cativo pane, e cativo vino».22 Era un ús per influència del català o reflectia lús indistint dschiavo i de cattivo que feien aquells mercaders en la seua parla? En tot cas, és clar que coneixien bé el significat de captiu de cattivo.
Sclavus i el romanç schiavo és un mot procedent del grec bizantí σκλάβος o, almenys, format al mateix temps que en aquella llengua. Concretament, Verlinden troba una primera menció a protocols notarials venecians de Jerusalem el 1191 i a Gènova el 1197. Als territoris catalans hauria arribat al llarg del mateix segle XIII i sobretot ja en el XIV per via dels mercaders i dels documents notarials que manejaven. A Castella, Verlinden troba un exemple de 1229 al Fuero de Cáceres («sarracenitam sclavi quam liberi»), però es tracta, molt probablement, duna interpolació posterior, ja que B. Aguilera assegura que el text no ha arribat a nosaltres en la seua forma original sinó després de refondrel en diverses ocasions.23 A Portugal, sclavus no es documenta fins a la segona meitat del segle XV. Les Cantigas de Santa Maria, de mitjan segle XIII, usen la paraula cativo, tant amb el sentit de captiu («aqueste mour era daquel om e seu cativo») com amb el de desgraciat, mesquí. Cativo es referia tant a captius sarraïns en mans de cristians com a linrevés.
Sclavus, per tant, procedeix duna variant fonètica del nom donat a un grup de pobles, els eslaus, que patiren repetides expedicions de conquesta i de consecució de botí per part dels saxons durant els segles X i XI. Però, com sha dit, Verlinden afirma que no va ser aleshores que els escrivans venecians i genovesos incorporaren el sentit de captiu de la paraula, sinó posteriorment, arran de la relació comercial amb Bizanci.24 En grec continua Verlinden «σκλαβός semble avoir revêtu parfois le sens desclave à partir du XIIe siècle» i cita un primer document de 1136 editat per F. Dölger. Tanmateix, Verlinden no encerta a trobar lorigen primer de tal transformació i acaba explicant linici de lús dσκλάβος / sclavus entre grecs, genovesos i venecians per «une évolution concomitante, causée par un seul et même phénomène économico-social, la traite au épart de la Mer Noire».25 És clar, finalment, gràcies a Verlinden, que sclavus neix del comerç de captius eslaus de les ribes de la mar Negra i que els mercaders venecians i genovesos afegiren laccepció de captiu al terme i nestengueren lús amb èxit insospitat. Lorigen grec bizantí desclau és acceptat per Coromines: «derivat regressiu de σκλαβηυός esclau, i aquest, de slověninǔ, nom propi que es donava a si mateixa la família de pobles eslaus, que va ser víctima del comerç esclavista en lOrient medieval».26 La mateixa etimologia que troba Coromines figura al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española.