Vet ací, però, que per al nacionalisme espanyol els nacionalistes han estat sempre els altres. Aleix Vidal-Quadras distingia en Amarás a tu tribu (1998) el patriotisme del nacionalisme. El primer, es caracteritzava per un amor i uns vincles dafecte amb el país generosos i altruistes, per damunt de la diversitat cultural i les tradicions localistes, per una caritas patriòtica, civilitzada, intel·ligent, fraternal. El nacionalisme, per contra, era ostatge dun amor gelós i absorbent, fagocitador, duna concupiscència, «oscura, prerracional, siniestra». Tant és així que allò que Jordi Pujol, Xabier Arzalluz o Xosé Manuel Beiras sentien pels seus països no era amor sinó un desig concupiscent, brut, tèrbol. Cap dells estava per la carícia sinó per la sevícia, això és, per maltractar amb duresa i crueltat les societats sobre les quals tenien poder. Incapaços com eren dacceptar la complexitat de les societats on vivien,
las violentan para imponerles sus quimeras fantasmagóricas, las tumban sobre el lecho de Procusto mutilador y cruel hasta que adoptan de grado o por la fuerza, una configuración espiritual que quieren clónica de la suya. No quieren gobernar un país, sino contemplarse en un espejo.
La metàfora de Procust per a comparar els líders nacionalistes, lhostaler de la ciutat dEleusis que tombava els seus hostes sobre un llit de ferro i els tallava o estirava les extremitats si els seus cossos no encaixaven amb la mida del llit, no pot ser més salvatge i retorçuda. És evident que Vidal-Quadras no se sent Procust, sinó potser Teseu, lheroi que enganyà el temible fill de Poseidó i que el decapità sobre el seu propi i sinistre atifell de tortura. Per descomptat que no deu pensar que el seu partit, ni els seus coreligionaris, shagen servit mai del seu poder per, a la força, encabir les seues idees polítiques, les seues concepcions del món, com si la història dEspanya i els seus patriotes formaren part dun ensucrat conte de fades. Ell, simplement, és un patriota, un defensor de la llibertat individual i no de les que sanomenen col·lectives, les quals pesen com a lloses «sobre la mente y el corazón». Un patriota, posem per cas, com Aznar, com Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre, com lhispano-valencià rabiüt Francisco Camps, com Alicia Sánchez-Camacho o el general José Mena Aguado, que el 2006 va perdre els papers demanant pràcticament un colp dEstat per a impedir la imminent aprovació democràtica de la reforma de lEstatut de Catalunya. Patriota, val a dir, dun patriotisme anterior en el temps al nacionalisme, entés com adhesió a les institucions polítiques garants i defensores de la llibertat comuna contra la corrupció i el despotisme. Tot plegat, diu Vidal-Quadras, «el nacionalismo puede ser visto como una degeneración del patriotismo, como una rama podrida y espinosa de un arbol umbrío y benéfico que comenzó a crecer a la sombra del Partenón y se hizo vigoroso a la del Capitolio».
Sens dubte, lanticatalanisme espanyol emana, també, daquest patriotisme angelical que, com un «viento refrescante» que impulsa la llibertat i la convivència, ha dacabar extingint les flames dun nacionalisme que lautor, enemic de totes les tribus menys de la seua, vol vinculat a la violència centrífuga, verbal, psicològica o vesànica i criminal. Per a Vidal-Quadras, com per a Aznar, gairebé no hi ha cap diferència entre la normalització lingüística i les bombes, entre la difusió cultural catalanista o galleguista i les crides a la sang.
Lanticatalanisme no el va inventar, però, aquest català, catedràtic de física atòmica nascut al si duna de les famílies de lalta burgesia de Barcelona, ni tampoc el partit que durant anys el va mig consentir en funció del punt en què es trobaven les seues relacions amb el nacionalisme català del peix al cove. És antic i sarrossega com un espectre des dels temps immemorials de la Restauració Monàrquica fins i tot des de molt abans. Aquest anticatalanisme és, tot plegat, la conseqüència de la lluita campal entre lliurecanvistes i proteccionistes, entre les elits centralistes i les perifèriques, el resultat de la tensió brutal entre el voler ser i el no deixar
Ataca amb la mateixa ferotgia amb què atacava Félix Azzati, des del diari republicà El Pueblo, aquella burgesia separatista barcelonina per al cas, enemiga de lagricultura valenciana, «frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso Principado, piojoso y sanguinario, que dejó marcadas en la Historia, las huellas de una ferocidad fenicia, bárbara, horripilante».1 Acompanyà els croats del franquisme alliberador amb els seus escamots dafusellament, els seus censors i els seus governadors civils com aquell de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, que lagost de 1939 advertia els catalans des de les pàgines de Destino que mai ningú en Espanya acceptaria «adulteraciones degenerativas» del concepte regió ni tampoc la «interpretación política» de la regió enfront de lEstat. Això ja no ho acceptaria ni tan sols Catalunya, temorenca que tornaren la dotzena de «caballeros de industria» de Barcelona que van muntar «el artificio del fet diferencial sobre la base de una vulgar agencia de negocios». Mentre lEstat espanyol no estiguera construït una empresa segons el governador inacabada encara, tot i el segle de treball esmerçat, «cualquier concepto político de región, por comedido y parco que se conceda, propenderá a seguir fatalmente el mismo proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente, conforme a una ley histórica indefectible».2