Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els dorigen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.
Tot i que estava consolidada ja des de feia més dun segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p[ǝ]raula, ferir > f[ǝ]rir, no shavia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes. En segon lloc, també feia més dun segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada shavia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com lactual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.
Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències daccent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, laescola o haentés, es tendí a resoldre amb leliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.
Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.
Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències daccent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, laescola o haentés, es tendí a resoldre amb leliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.
Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.
Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto, jo creixo, que ell doni, que elles haguessin, que tu haguessis. Tots compartien formes uniformes: jo port, jo cresc, que ell don, que elles haguessen, que tu haguesses, etc. Només un tret verbal sembla que se nix daquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc-: partesc/partisc. Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica -i- en determinades persones gramaticals (departiscats, punisquats, corregiscam, etc.), en part condicionades pel context fonètic i per latracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que sestengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e. Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.